30 de des. 2012

Mirant cap endavant. Feliç 2013




A finals d’any no acostumo a fer llistes. Em resulta complicat posar-me reptes que sé, de ben cert, que no compliré. Si més no la majoria. Fa molt temps que la celebració de Cap d’Any no em diu massa cosa. Però sí que ho veig com un moment per fer balanç de l’any que deixem enrere i les perspectives que tenim pel nou.

No us vull avorrir amb el meu balanç d’aquest 2012, que tot i les petites alegries del dia a dia (i també les seves penúries), diria que ha estat un any gris. I trist, per veure com aquesta crisi econòmica afecta milers i milers de persones a tots els països mentre els que en són directament responsables, continuen tant tranquils. És difícil no conèixer casos de gent afectada directament per aquesta situació. Crec que no em tocat fons, i cal veure com aquesta societat fa front a aquest panorama. Perquè tal i com s’estan fent ara les coses, no ens en sortirem pas...

No crec que el 2013 sigui massa millor. Però intento que la meva mirada a l’any que comença sigui el més clara possible. Sé, que com mai abans, he de gaudir cada instant i trobar-li el millor a cada moment. Exprimir cada regal de la vida, cada rialla de l’Ona i l’Estel, cada missatge compartit amb tots vosaltres...

Que tingueu una bona entrada d’any. I que el 2013 porti serenor i una mica d’alegria a totes les famílies que ho necessiten. Un petó enorme.

26 de des. 2012

Un regal mooooooooolt inesperat


Dia de Nadal. Acabem de dinar a casa la meva germana i l’Estel diu que vol quedar-se a jugar amb les cosines i també a dormir “a casa la tieta”. L’Ona diu que no, que vol anar amb el papa i la mama. Anem a casa a buscar 4 imprescindibles. L’Estel està feliç jugant i recollint a casa la tieta i no es fa enrere. L’Ona tampoc. Estan les dues molt emocionades. És bo que vulguin fer coses diferents. Estic segura que avui els costarà anar a dormir d’hora. Ma germana m’explica que l’Estel s’ha cruspit dos canelons per sopar, un gelat i que després encara tenia més gana (on es posa el menjar, aquesta criatura?). Jo també vaig a dormir tard. Tinc feina endarrerida. Però estic esgotada. A més, el fet de llevar-me cada dia laborable a les 6 del matí, provoca que els caps de setmana el meu rellotge intern també em faci llevar d’hora. Vaig a dormir amb la perspectiva que no dormiré gaire.

Dia de Sant Esteve. Em llevo amb la sensació d’haver tingut un son extremadament recuperador. Miro el despertador. No m’ho puc creure. Són les 09.40h. I l’Ona encara està dormint? És increïble!!!! M’ho torno a mirar perquè és inversemblant. I jo he pogut dormir totes aquestes hores seguides? Sí, sí, és cert. Feia anys que no passava. Al cap d’una estona em truca la meva germana. L’Estel no fa massa que s’ha llevat, contenta i feliç. Es desperta l’Ona. Tornem a trucar a casa la tieta perquè les peques es volen dir “bon dia”.

Avui hem tingut un regal inesperat. Inesperadíssim. Com tots els regals sorpresa... són els millors. No ha estat un regal material, sinó físic i mental. Senyors i senyores... això sí que és un regal. Per a tot els demés, com deia aquell anunci... Mastercard! Que passeu un Sant Esteve fantàstic!!!!


23 de des. 2012

Bon Nadal!



El dia de Nadal,
tots a casa com cal.
Picarem fort el Tió,
perquè cagui molt torró.
Sant Esteve és l'endemà
el capó ens hem d'acabar.
Tots contents com bordegassos
a veure l'home dels nassos.
Sense poder-ho evitar
aquest any ja se'ns en va.
L'any nou ha arribat
i tots junts l'hem celebrat.
Per fi la festa esperada
que alegra tota la mainada
(Popular)

Ja feia dies que les petites ens avisaven que estaven preparant un "secret". Divendres van arribar a casa amb aquestes postals de Nadal i amb el poema... après a mitges :-). No hi fa res... nosaltres també us volem desitjar un Bon Nadal i un feliç 2013!!!!

16 de des. 2012

Els terribles 40?


Fa uns dies vaig veure la senyalització i vaig pensar que anava per mi. Demà (17 de desembre) acabo els trenta i enceto els quaranta. Hi ha gent que ho viu com una cosa "tremenda". Els terribles 40? No. És un any més.
I a més... la collita del 1972 és prou bona, no?

13 de des. 2012

Un bon grapat de celebracions


Se m’acumula la feina i em queden poques hores. A mitjans de desembre sempre em passa el mateix. A més, aquest any hi he arribat més apurada que mai.

L’Ona i l’Estel fan 4 anys aquest dissabte. Petites, se’m fa difícil resumir el que sento quan penso que ja fa 4 anys que ompliu la nostra vida al 300%. Cada dia que passa apreneu més coses, tenim unes converses més interessants i divertides, les anècdotes són cada cop més enrevessades, divertides i fascinants… i cada dia que passa, aquest vincle tan especial és més fort. Entre nosaltres i entre vosaltres dues. Divendres serem a l’escola per celebrar-ho a la classe amb vosaltres, a la tarda ens posarem a fer pastissos i preparar la gran festa que farem dissabte amb les famílies de les dues classes ( à la setmana que ve explicarem el ‘a vegades difícil ‘tema de les festes infantils quan tens bessons) i diumenge amb tota la família. Se’m fa difícil dir-vos tantes coses, amors… potser d’aquí a uns dies trobaré les paraules.


Al mes de desembre-gener de fa dos anys va néixer aquest bloc. La invasió twin va començar com un hobbie, un intent d’explicar la nostra vida amb bessones. I s’ha convertit en un hobbie que m’ha permès conèixer moltíssima gent interessant i amb molts temes en comú. Només per això ja val la pena. Volia donar-vos un regal sorpresa, un petit projecte que tinc moltes ganes d’engegar… però haurem d’esperar una mica més. Els dos últims mesos no han estat fàcils, ni tranquils, i no hi ha hagut manera de dedicar-s’hi. Tot arribarà.

I la última celebració. El meu, d’aniversari. Dilluns, 17 de desembre, faig 40 anys. Potser sí que els propers dies em tocarà també analitzar què significa i com m’hi veig. De moment no tinc massa temps per pensar-hi. He de preparar pastissos!

11 de des. 2012

Guerra de trinxeres


Veníem de tres setmanes especialment dures i només ens faltava una guerra de trinxeres per acabar-ho de rematar. De trinxeres, sí, de trinxeres. Quan just et penses que has avançat dos metres i que has reconquerit terreny, l’enemic es multiplica i t’obliga a replegar-te. Torna a començar de zero, però tornar a avançar per sobre terreny enemic. I encara que dia a dia guanyes petites batalles, la guerra continua. I a partir d’ara, sempre estarem en peu de guerra. L’enemic, per petit que sigui, no dóna treva. I no s’esgota mai. El seu esperit de supervivència i persistència és impressionant. I jo tinc poques armes. Vinagre, tractament farmacèutic i una pinta especial. Em feia pànic, ho confesso. Però ja hem estat en plena batalla i he vist cara a cara a l’enemic. Ara el reconec. I tinc ganes d’eliminar-lo per sempre.

Coses que cal saber:
Els polls són uns insectes que s’alimenten de sang i viuen en el cabell humà. Les llémenes són els petits ous, de color blanc, que s’adhereixen a la base del pèl i en 7-10 dies es converteixen en polls. Es contagien per contacte, principalment de cap a cap. Prefereixen els caps nets, de manera que la seva presència no vol dir manca d’higiene. El principal símptoma són picors. Cal examinar minuciosament l’arrel dels cabells, i cal mirar atentament la nuca i darrera les orelles.

Coses que hem après:
El primer dia a les nenes els hi va fer molta gràcia això de posar aquests tractaments, gorros de plàstic al cap i aquesta pinta tan especial. Però va ser el primer dia i prou. Després es van agobiar moltíssim amb totes les inspeccions, revisions... i crec que odien la pinta, la pinta anti-llémenes. Importantíssim: d’acer inoxidable i sobretot, passar-la inexorablement per tots els cabells i sense deixar-nos-en ni un. Jo també la odio. Mai m’havia “picat” tant el cap com aquests dies. Mai havia tingut tanta angúnia. Però a vegades, cada dia és una petita victòria.

9 de des. 2012

El viatge del Tió


Ho teníem tot preparat. Feia dies que els hi dèiem que el Tió ja devia haver sortit del bosc on viu durant l’any per venir xino-xano cap a casa. I aquest matí, quan anàvem a sortir per anar a passejar, se l’han trobat a l’entradeta, davant de l’ascensor. S’han quedat de pedra, però han somrigut, i han anat a abraçar-lo directament. Emocionades, han anat a buscar l’estoreta que li posem a sota i ja li han buscat el seu lloc al menjador. S’han preguntat si tindria gana. Hem quedat que no, que només menja a la nit, i que ja li prepararan alguna cosa de sopar.

Hem agafat el cotxe i les seves converses han girat tota l’estona al voltant del Tió. L’Estel pensa que estava molt cansat, però l’Ona no ho veu tan clar: “Jo crec que deu haver vingut en cotxe”. “No pot ser, perquè té potes i ha vingut a peu i no podria agafar el volant”, li respon l’Estel. Hem trucat a tota la família per explicar-los que el Tió ja ha arribat a casa. No sé si podrem aguantar tanta excitació fins la nit de Nadal!

Una tradició amb segles d’història, que a dia d’avui, és la que més “atrapa” a l’Ona i l’Estel. Els hi encanta! Tradicionalment podia ser un tronc, o una soca, però ara s’ha convertit en un personatge amb cara, ulls, boca i barretina. Uns dies abans de Nadal se’l comença a engreixar, i així, la Nit de Nadal li donarem cops amb el bastó, cantant la tradicional “Caga Tió, avellanes i turró, si no vols cagar... garrotada va!” (una de les múltiples variants de la cançó). Tradicionalment, el Tió cagava petits regals, com neules, turró o petites joguines. Ara molta gent ho aprofita i fa alguns dels grans regals de Nadal. A casa, el Tió porta només alguns regalets, perquè nosaltres esperem els Reis amb molta il·lusió. I a més, l’Ona i l’Estel van néixer a mitjans de desembre, per tant, s’acumulen masses coses ;)

5 de des. 2012

Què dius que has menjat per dinar?


Divendres tarda. Sortint de l'escola.

- Estel, què has menjat per dinar que no me'n recordo? (típic moment que has pensat fer pasta i peix per sopar i resulta que és justament el que ha menjat per dinar. No us passa sovint, això?)
- Allioli, mama.
- Perdona? Què dius que has menjat per dinar?
- Allioli, mama. 
- Estel, no pot ser...
- Sí, tenien carn a dins i ens han posat tomàquet per sobre.
- Ah, raviolis, amor, es diuen raviolis

:) 

PD. Ja em veig inaugurant una secció dedicada a aquests grans moments i converses que ens regalen els més petits. Us llisto alguns dels més divertits que hem tingut fins a aquest moment...

26 de nov. 2012

Coses (in)útils: Gots que no es vessen


Hi ha una sèrie d’objectes que a les botigues intenten fer-te creure que seran absolutament imprescindibles en el moment que siguis mare i tinguis la criatura / les criatures a casa. He de reconèixer que en aquests tres anys n’hem tingut d’imprescindibles, d’altres que no ens vam deixar enredar i d’altres… que sí.

Aquest és el motiu d’aquesta sèrie. Vull deixar molt clar que hi trobareu coses que a nosaltres ens han funcionat (o no), que ens han estat útils (o no) o que els hi hem tret profit (o no). Espero que (això sí), us sigui útil per si esteu embarassats... o si heu de fer regals, que també hi ajuda anar una mica pistat. 

GOTS QUE NO ES VESSEN: INDISPENSABLES (Qualificació *****)


No sé què hauria fet sense ells, sobretot a les nits. L’Ona i l’Estel han estat fans d’aquests gots i nosaltres encara més. Els hem portat a tot arreu, els hem fet servir a casa, al carrer, de viatge. Sempre els hem portat a sobre. No fa falta que us expliqui massa, però el sistema del got fa que no vessi i evita múltiples “accidents”. Per a nosaltres han estat especialment útils per les nits, perquè els hi hem deixat al llit i elles sempre l’han trobat si han tingut set. Posats a trovar-hi un defecte, la peça “màgica” és complicada de rentar.

Podeu consultar també:

La Babycook
Les hamaques


23 de nov. 2012

L'Estel fa menús estranys...



L'Estel no s'ha trobat massa bé. Abans d'ahir, de matinada, va vomitar. La conversa sortint de l'escola va ser aquesta:

Què tal Estel? Com ha anat a l'escola? Com t'has trobat?
Bé, mama. He fet tieta.
Tieta?
Sí, arròs bullit i peix.

:)


14 de nov. 2012

Fascinació pels bessons?




És un tema que ja hem tractat d’altres vegades, però avui me l’he trobat en un aparador d’una botiga de joguines. Un cotxet triple, amb tres germanes-nines-bessones. M’ha fet gràcia perquè demostra una vegada més aquesta « invasió » gemelar. Però una estona després hi hem passat amb les nenes i s’han quedat enganxades al vidre. Localitzen molt ràpidament als bessons i a més a més, sempre que juguen a mares i filles, no tenen mai una criatura, en tenen dues. Per sort no m’han demanat ni les nines ni els cotxets. Per sort, sinó, a casa tindríem 2 + 2 + 3 + 3… deu criatures i nosaltres !


12 de nov. 2012

Habitació petita, llits grans


Ens agrada el nostre pis. Però de cop, quan vam saber que tindríem bessones, ja vam veure que se’ns quedaria petit. Mentre les petites van dormir en els llits de baranes cabien bé a la seva habitació. Però passava el temps i ens havíem de decidir com ho faríem quan fossin més grans i haguéssim de canviar ja a llits grans.

Quines equacions! Quants moviments de mobles, sumant l’espai dels llits, restant els metres de l’armari, multiplicant sempre per dos i dividint l’espai de l’habitació!. Dos llits individuals un al costat de l’altra no hi caben. Ni en forma de L. Si volíem posar lliteres havíem de fer obres per canviar la finestra, perquè no es podria obrir (la solució no ens agradava, perquè a l’estiu a la seva habitació fa molta calor). 


La foto és antiga, del dia que el vam muntar, però es veu perfectament
l'estructura dels dos llits. Són macissos, de manera que només fa falta
el matalàs. El llit de sota surt perfectament perquè té unes rodes a baix
La única opció era un llit niu, però calia trobar un sistema que fos fàcil i pràctic de treure i posar, perquè seria una qüestió diària. Havia de ser prou fort i pràctic. La idea ens va convèncer perquè d’aquesta manera, amb els llits ben plegats, l’habitació encara sembla prou gran i ens hi podem bellugar. A l’hora de dormir, però, l’espai es redueix ( i això que els llits només fan 80cm d’amplada, perquè sinó hauríem patit). A més, els dos calaixos de sota tenen molta capacitat i ajuda a guardar moltes coses. D’altra banda, una altra cosa que cal considerar és que sigui fàcil poder fer els llits, posar llençols o mantes.

Estem molt contents amb la solució, si bé també cal dir que sempre cal intentar que la que dorm “a dalt” se’n vagi al llit primera, perquè sinó, hem de fer unes escalades ben estranyes i la cosa es complica. I ara que ha vingut el fred, hem continuat amb la practicitat dels sacs, ara ja dels normals (fins fa ben poc hem utilitzat sacs Grobag i ens han funcionat molt bé). Les petites hi dormen a gust, només cal estirar-los a sobre el llit, ràpidament, i a més, no són gruixuts, de manera que al llit de sota no té problemes per encaixar perfectament. Al principi, l’Ona, que dorm a dalt, havia “aterrat” a baix. Per aquest motiu, hem recuperat les baranes protectores. Ara, ningú té por de caure i dormim perfectament bé!.

5 de nov. 2012

La maledicció del pont d’octubre



Després de quatre anys i d’investigacions poc empíriques, crec que ja puc afirmar que la maledicció del pont d’octubre és real. Existeix i és més, no s’hi pot fer res.

Veureu. Les nenes tenien deu mesos en el seu primer mes d’octubre. Estaven a l’escola bressol i s’acostaven els 4 dies del pont. Feia una setmana que la seva mestra m’havia dit que hi havia una passa, i que molts nens estaven amb gastroenteritis. “Ja està”, vaig pensar, segur que una de les dues, o les dues, no s’escapen. Però les petites estaven tant xiroies i no hi havia cap símptoma. Que il·lusa que vaig ser. Havíem de marxar. Les vaig anar a buscar a l’escola i només arribar a casa vaig haver d’anar corrents al lavabo. Em vaig passar tot el pont al lavabo i al llit. Feia segles que no em trobava tant malament com aquell pont.

Tots sabeu que els petits passen tot l’estiu fantàstic i al tercer dia d’escola ja venen amb mocs. A l’any següent van caure elles, al següent el meu home. Aquest any, tots estàvem perfectes, però ja no havíem fet plans.


A casa l’hem batejada com la maledicció del pont d’octubre, perquè està just en el timming d’incubar alguna cosa amb l’inici de curs i explotar amb el primer pont del curs. Bé, vaja, això dels ponts sembla que ja passarà a la història. Potser la maledicció també...  

2 de nov. 2012

Li dius que em faci un petó...




Comencem bé el cap de setmana. Són dos quarts de nou del vespre i l'Ona, després d'anar al lavabo diu que li fa mal. Reconec els símptomes. Va passar fa uns mesos amb la seva germana. El Jordi se l'emporta a Urgències.

L'Estel i jo ens esperem a casa. Diu que vol esperar a que torni la seva germana per anar a dormir. Però al cap d'una estona està cansada. Li poso el pijama i al llit. 

"Mama, tu t'esperaràs desperta a que arribi l'Ona?", em demana.
"Sí, és clar, a veure què li ha dit el metge", li responc.
"Si estic adormida li dius que em faci un petó, vale, mama?".

Li faig un petó de bona nit i surto de l'habitació amb una sensació difícil d'explicar i que sempre m'emociona quan veig com s'estimen i aquest vincle tan especial que les uneix. I sí, es confirma. És infecció d'orina.

Una cortina plena de fotografies

Tenim milers de fotos de les nenes. Sí, és clar, la majoria ben enmagatzemades a l'ordinador, com feu vosaltres, segurament. I en àlbums digitals. Però jo encara sóc una nostàlgica del paper fotogràfic. 

Els Reis es van portar una curiosa  "cortina" (sí, li podríem dir així) que és un portafotos. Té les mides exactes per posar les fotos de 10x15 (són com unes butxaques)  i es poden anar canviant totes les vegades que vulgueu. A les petites els hi agrada molt, perquè hi ha moltíssimes fotos seves. Bé, de fet, totes són seves, però des que eren bebès fins a l'actualitat. Els hi agrada revisar què feien a cada foto i veure els altres membres de la família. D'aquesta manera no les tenim "tirades" per casa (tampoc tindria tant lloc per a tants marcs) i ben agrupades. Conjuntament amb el nostre particular i original RACÓ DE LES ARTISTES, configuren la decoració del passadís de casa. 


29 d’oct. 2012

Angioma



L’Ona va néixer amb un angioma al costat dret. No us ho creureu, però no me’n vaig adonar fins que tenia 3 o 4 dies. Un angioma (també anomenat hemangioma capil·lar) és un tumor benigne, un grup de vasos sanguinis que han crescut més del normal i formen com una “maduixa” que sobresurt, ben vermella, de la pell. La de l’Ona tenia la mida d’una moneda de dos euros, sobresortia de la pell i era molt vermella. (L'Ona tenia l'angioma i l'Estel sindactília, dos dits del peu amb la membrena més llarga. Ho podeu llegir aquí).


En la segona o tercera visita al pediatra (a les primeres teníem tantes coses que consultar i estar pendents que no hi vaig pensar) li vaig demanar que se’l mirés per comprovar que era només superficial. Recordo que em va dir que no m’havia de preocupar, que era freqüent i que segurament, quan l’Ona tingués 6 o 7 anys, la taca hauria desaparegut. En aquell moment em va semblar impossible, perquè era realment una “rugositat” amb un color molt intens.




L’Ona és a punt de fer quatre anys. L’angioma ja no és sobresortit, i s’ha convertit en una lleugeríssima taca rosada que costa fins i tot distingir de la pell. La majoria de vegades, doncs, desapareixen. Ara bé, si el vostre fill/a en té alguna, no deixeu de consultar-ho amb el pediatra. 

26 d’oct. 2012

#17NBCN serà un dissabte únic


Aquest món dels blocs de pares i mares m’ha permès conèixer, virtualment, molta gent interessant. Cada dia intento llegir els seus articles o els seus tuits. És un món en moviment, que no s’atura. Inevitablement, et fas més amb uns que d’altres. En les últimes setmanes, per exemple, la #twintribu (tot un grup de pares –o futurs pares- de bessons) està molt activa... i és clar, per motius obvis, hi tinc debilitat. Com tinc debilitat per un altre grup “imperfecte” de mares, amb qui dia a dia, comparteixo molt més que amb molta gent del meu entorn “real”, o 1.0.

I arran d’una nit boja a Twitter, va néixer #17NBCN, una trobada de famílies i bloggers a Barcelona. BLOGGERS and FAMILY. Si la idea inicial era trobar-nos per tal de posar cara a tots aquells nicks i noms que coneixem de la xarxa, la trobada ha acabat convertint-se en una macro jornada amb espectacles, tallers, xerrades i conferències. Serà tot un dissabte d’activitat molt interessant (podeu anar recopilant tota la informació de l’esdeveniment al blog i a Facebook). Serà una jornada per compartir amb les famílies i al vespre, un sopar, dedicat exclusivament als i les bloggers. Només us puc dir que em fa una il·lusió terrible conèixer a tota la gent que assistirà a la jornada. Em moro de ganes de tenir estones per xerrar, per comentar i conèixer-vos a tots/totes. De veritat. I deixeu-me només citar algú de la organització: @LaReinaBruja, perquè la seva tossuderia, entusiasme i energia són impressionats. 

23 d’oct. 2012

Extraescolars. Natació 2x1

De ben petites, a les nenes els hi encanta l'aigua, el mar i les piscines.
Ara però, això de "natació" ja és tota una altra cosa


Extraescolars. Ahhhh, un nou món. Allò del que tothom em parlava l’any passat  i encara no sabia què era. I és que voluntàriament (per part nostra), el curs passat les petites no van fer res fora de l’horari escolar. Aquest any ja ho he descobert. I el millor de l’extraescolar... ho deixaré pel final :-) 

P4. Les hem apuntat a natació. Considerem que és un aspecte important a aprendre, i sovint anem a nedar. A l’estiu, els hi encanta la piscina i la platja. Teníem l’opció d’apuntar-les al club, al costat de casa, però són una mica porugues, o sigui que hem prioritzat que vagin amb d’altres nens de la classe i l’escola.  A més, són torns rotatius de pares per acompanyar-los i no cal ser-hi cada dilluns.

Primer dia. Em va tocar anar-hi a mi i vaig pensar que les petites estarien més segures si m’hi veien. L’Estel, que per aquestes coses és més decidida, no va tenir cap problema. Se’n va anar amb el monitor a nedar. L’Ona, que els llocs nous i les situacions que no domina li costen una mica més, es va posar a plorar i se’m va enganxar a la cama. Sí, segur que coneixeu la situació d’intentar caminar i avançar amb una criatura que se t’agafa i arrossega penjada de la teva cama. Doncs aquesta situació. La monitora em va demanar que què fèiem, i li vaig dir que l’agafés i cap a dins a la piscina. Amb aquella sensació que saps que ho has de fer i aquell mal al cor de deixar la petita plorant. Però va sortir rient i contenta, dient que havia fet xip-xap amb els peus i que s’havien agafat a una barana a dins de l’aigua. Sé que li costarà una mica més que a la seva germana, però la nena va contenta a natació i s’ho passa bé.

El millor, el MILLOR de l’extraescolar de natació: sortir corrent de la feina per anar a l’escola, reunir-te amb les altres mares i distribuir-nos els nens. Corrents els agafem de l’escola i els portem fins a la placeta on ens espera l’autocar. Arribar a la piscina, entrar en un petit vestidor amb una vintena llarga de criatures i 7 adults, amb aquell aire carregat de les piscines i aquella calor sufocant. Ajuda a canviar-los i preparar-los. Controlar que tot estigui a lloc. Quan ja estan amb els monitors tenim un moment per seure i prendre alguna cosa i xerrar una estona. No massa. El temps passa ràpid i ens hem de preparar per recollir-los a la sortida de la piscina. Ràpid, ràpid, perquè l’autocar ens esperarà a fora i els hem de tenir tots vestits, recollits i comprovar que no hem perdut res al vestuari. Per què costen tant de posar alguns mitjons? Bufff, sort que demanem que portin roba còmoda, res de mitges ni refinaments. Tothom porta bambes? Contar-los a tots, sortir en fila índia i cap a l’autocar.  Estic suant. Com mai. Tinc una calor horrorosa. Podríeu pensar que és una tarda horrorosa. No! El millor de l’extraescolar de natació, és que pel mateix preu, jo faig exercici i sauna. Tot en un . Mira, un dia que m’estalvio d’anar al gimnàs.

20 d’oct. 2012

Outlet de bessons


Engeguem el nostre OUTLET DE BESSONS. Bona part de les coses que han tingut les nenes, sobretot roba, han passat a d’altres amigues i famílies. Però hem anat acumulant moltes coses que per diferents motius, no han pogut passar a ningú més. Quan s'esperen bessones les despeses són moltes, i sovint, no només cal organitzar una habitació a casa, sinó a casa els avis o tiets. Són coses en molt bon estat que posem a la venda, al 50-60% del seu preu original. Si coneixeu algú que li pugui interessar, us agrairem que en feu difusió! Si podem evitar les despeses d’enviament, molt millor! Per tant, si sou de Barcelona, Girona, Tarragona o Lleida, més fàcil! Algunes coses es poden vendre per separat, però si sou una parella que espereu bessons i us interessen moltes de les coses que oferim, podríem fer un preu unitari molt més rebaixat.




2 LLITS baranes 60x120 cm

Inclou calaix inferior, 2 matalassos, proteccions  de les baranes. Protectors de matalàs i alguns llençols. 





També tenim 2 llits de viatge, 60x120 cm, que es poden utilitzar com a parc. Inclouen els seus matalassos


CALAIXERA I SACS PEL COTXET


Calaixera (és el conjunt dels llits). Hi ha 4 calaixos amb molta capacitat. A sobre s'hi pot incorporar el canviador per a nadons (també inclòs).

Sacs universals de BebéDue per a l'hivern pel cotxet. Bona manera de no passar fred!



D'ALTRES COSES:                                                                                                     
1 intercomunicador Béaba
1 escalfabiberons Béaba
1 lleó manta per estar al terra
1 trona senzilla
2 bosses de viatge de naixement
2 sacs de dormir Grobag



Hi afegim:
2 Cadiretes per les bicicletes Decathlon




                       CONTACTE: lainvasiotwin@gmail.com

19 d’oct. 2012

Una Blancaneus gens clàssica

'La Blancaneus i els 7 nans', d'Albert Gonzàlez i Alba Valero. Imatge: Joventut de la Faràndula


Si  aquest diumenge no sabeu què fer amb les criatures i us ve de gust anar al teatre, aquí teniu una recomanació: el cicle ‘Viu el teatre’, al Poliorama, engega amb el muntatge ‘La Blancaneus i els 7 nans’, un espectacle, que per tercera temporada, ja hem pogut veure a Sabadell. Els artífexs d’aquesta Blancaneus són Joventut de la Faràndula, una companyia de teatre de Sabadell, que es dedica al teatre familiar i que cada vegada es posa llistons més alts... i els supera. ‘La Blancaneus’, dirigida per l’Albert González i l’Alba Valero és un muntatge elèctric,  un musical que compta amb les músiques de Keco Pujol i les coreografies de Montse Argemí i que en aquestes tres temporades ha aconseguit milers d’espectadors. No es tracta només de la música, que enganxa des del primer moment, sinó que la història no és gens carrinclona, i aquesta Blancaneus no té res de fleuma. I hauríeu de veure la ‘marxa’ que porten els set nans, que de nans, en tenen poca cosa. Nosaltres, amb les petites, ja l’hem vista dues vegades. La primera, em va sorprendre la quantitat de nenes que anaven disfressades al teatre. Les cançons han format part del nostre repertori des de fa mesos. Ja podeu imaginar que fa dues setmanes, en tornar a veure l’espectacle, nosaltres, també hi vam anar disfressats. Però la felicitat de les petites per fer-se les fotos amb els personatges que acabaven de veure damunt l’escenari, no té preu. Si sou de Barcelona o rodalies, no us la podeu perdre. El 21 i el 28 d’octubre. 



Aquí teniu el tràiler de 'La Blancaneus i els 7 nans'

10 d’oct. 2012

Reflexions en veu alta. Conferència de Carlos González



Dissabte vaig estar en una conferència del pediatra Carlos González. Coneixia el seus llibres i articles, però personalment no l’havia escoltat mai. Us deixo algunes de les seves reflexions, moltes d'elles amb el seu particular toc d'humor...

“Si el nen plora de gana, li dones de menjar i deixa de plorar. Si el nen plora perquè té dolor, li dones Dalsy i deixa de plorar. Si el nen plora perquè vol que l’agafis en braços, l’agafes i deixa de plorar. Per què només en el tercer cas ens diuen que els malcriem?”.

“Hi ha coses que no es tracta d’aprenentatge, sinó de processos maduratius. Aprendre és quan algú t’ho ensenya i tu ho has d’estudiar. No funciona amb el caminar, el parlar o anar al lavabo. Tots els nens, més o menys, ho faran a la mateixa edat”.

“Perquè volem nens independents amb 6/9/12 mesos, 1/2/3 anys?. Els nens, si els deixem sols a aquesta edat, es moririen. Els nens tarden moltíssims anys en ser independents”.

“El vincle afectiu és una necessitat primària de l’ésser humà. Els nens ens volen perquè ens estimen amb bogeria. Els nens no ens busquen per interès, perquè els donem menjar o perquè els hi podem comprar joguines. És amor pur i desinteressat”.

“La gelosia és part indispensable de l’amor. Es produeixen perquè la relació afectiva és una part molt important de la nostra vida. Els nens tindran gelos de la tele, del mòbil, de qualsevol desconegut que acapari la nostra atenció. No pot permetre que tu et distreguis per parlar amb una altre persona”.

“Si els nens ploren és perquè pateixen. No creieu que ploren per manipular-vos. Saben perfectament  que és més fàcil manipular-vos si riuen. No hi ha cap nen que no aconsegueixi alguna cosa per les bones” (à Carlos González no dóna cap sentit pejoratiu al verb “manipular” aplicat en aquest sentit)

“Es tracta de fer-li cas. No de donar-li tot el que demana. Fer cas també és respondre, encara que sigui no”.

“Quan un nen de dos anys es desperta a la nit, no vol ni una bici, ni un gelat, ni un regal. Et vol a tu. Només a tu”.


Tres hores de conferència després, te n’adones que bona part de les coses que explica Carlos González són obvietats. Que ningú ho entengui malament, ni com un despreci. Al contrari. El que vull dir és que són coses òbvies, o si més no, a mi m’ho semblen. Però suposo que des del moment que algú les explica d’una manera tan planera i tan senzilla, és que no ho deuen ser per a tothom. Vull pensar que és sentit comú, instint, seny. Digueu-ne com vulgueu. Nosaltres no hem seguit cap "mètode". No vaig llegir cap dels llibres de capçalera habituals quan estava embarassada. Parlant-ne després amb d’altres mares, també te n’adones que hi ha coses que amb bessons, no es poden aplicar de la mateixa manera. Així que vam seguir l’instint. Hi ha hagut vegades que les hem deixat plorar, d’altres que han dormit amb nosaltres. Les hem portat molt a coll, però de ben petites han sabut que les dues alhora no podia ser. Estic convençuda, que cada casa és un mètode i que del que es tracta és que funcioni a cada nucli familiar. 

(Gràcies al grup Barberà creix, Lactància i Criança, que van ser els encarregats de la conferència.Gràcies Verònica)

8 d’oct. 2012

Ets el meu bebè


En les últimes setmanes us he parlat i molt de la creixent complicitat entre l'Ona i l'Estel. De com de vegades no necessiten a altres nens per jugar perquè ja en tenen prou amb elles dues o de com es defensen aferrissadament.



Moltes vegades juguen a que una és el bebè de l'altra. Aquest any a l'escola molts nens han tingut germans, de manera que és habitual veure-les jugar amb les seves nines recargolades sota de la samarreta ("tinc un nadó a la panxa") o fins i tot donant-los el pit.  I sí, com veieu, ho dic en plural. Si juguen a ser mames... tenen bessons!. Però clar, qui vol una nina tenint el nadó real? Així que aquí les teniu, utilitzant el cotxe de passeig de les nines per passejar-se l'una a l'altra. Em sembla que els pobres no duraran massa...

4 d’oct. 2012

2+2. Bessons al quadrat (I si em passés a mi?)

Els últims dies hem conegut l’experiència de dues mares amb dos parells de bessons. Les admiro. A mi només de pensar-hi se’m fa una muntanya. I em preguntava si era jo sola a no. El gran què de les xarxes socials és llençar una pregunta i que un nombrós grup de pares i mares de bessons t’assegurin que també els fa por o que s’hi llençarien de cap. Us vaig preguntar com reaccionaríeu si us diguessin que n’espereu dos més. Gràcies a tots!. Aquí teniu un recull de les seves respostes. Unes respostes, que val a dir, en sí soles, ja donen peu a deu mil debats. Si us sembla, segur que trobarem el lloc per debatre molts d’aquests elements.

@somosmultiples
La veritat és que m’agradaria que vinguessin d’un en un, perquè encara que crec que és una experiència meravellosa, m’agradaria gaudir d’una maternitat més relaxada, la propera vegada. Tenir un embaràs sense complicacions, un part menys aparatós i a ser possible natural, un postpart menys agitat, no haver de passar pel trasbals de tenir el bebè a la incubadora i tenir una lactància menys complicada... Per tot el demés, crec que amb l’experiència podria afrontar millor una maternitat múltiple i ja tinc tots els artilugis necessaris! En resum, no ho buscaria, però si venen, benvinguts!



@arare73 @LaReinaBruja
No puc, no m'ho puc imaginar...... jo crec que em dóna un cobriment!!!



@mamapoma
Jajjaa les meves nenes tenen només 8 mesos, així que si ara em diguessin que n’espero dos més em quedaría blanca de la impressió

@rcamvc
...no sé si em tallaria les venes o me les deixaria llargues... :P. Fins i tot un tercer fill amb l’actual situació seria complicat...

@papa_digital_
Amb els bessons de 4 mesos, ara mateix ens espantaríem, però quan fossin una mica més grans seria una gran notícia. Realment són el doble de felicitat. L'aspecte central és que 2 no és sinònim del doble de feina :) Qui no té múltiples no ho entén, però 2 és tan difícil com 1. Bé, vaja, és la nostra experiència.

@maitetxuCS
Jo crec que m'espantaria. El meu home crec que fugiria a un altre país. No ens ho hem plantejat mai. Ni tenir-ne un altra.



@1parde2
Si en vinguessin dos més... així d’entrada... uf, uff, ufffffff. Els estimo amb bogeria, l’embaràs va ser perfecte, però... No se si estaria preparada emocionalment per començar de nou, sobretot amb l’etapa de 10 a 24 mesos, que és una bogeria... i tan cansada!. A més, m’està costant molt conciliar i trobar un treball digne de la meva carrera i de la meva família. Seria tornar a començar i ... no sé si després podria tornar a pujar al tren de les dones i mares amb carreres laborals. No em sento preparada per aquesta renúncia. Perquè sí, ho visc com una renúncia personal i familiar. La maternitat és preciosa i la canvio per res, però és fàcil diluir-se una mateixa a dins.

@montsegonzalezm
Com reaccionaria si tingués dos parells de bessons? Bé, els meus (nen i nena), tenen ara 2 anys i 6 mesos i sempre els he criat perquè siguin molt independents. Crec que d’entrada estaria en xoc per haber de tornar a començar de 0 una altre vegada. El meu home estaria encantat, perquè el seu somni és tenir-ne dos més. Jo només penso en com seria anar a buscar els grans a l’escola, tenint 2 bebés més, o sortir a qualsevol lloc. Sé que seria feliç (perquè sóc educadora i m’encanten els nens), voldria tenir una casa plena de nens... però tampoc voldria passar per una altre cesària amb el tot el que em va passar. Però seria una dona i una mare feliç.



@1mamapara2
Bufffff.... d’entrada malament, perquè si algun dia ens animem d’anar a buscar el tercer és perquè m’he quedat amb l’espineta clavada de tenir un sol bebè... així que si en tornessin a venir 2... es costaria d’assimilar!



@noelilp
El balanç és molt positiu, no puc negar que hi ha moments durs i de desesperació, però guanyen per golejada els moments divertits i tendres. Assumir un 2+2 no ha de ser fácil. Les hormones disparades, el cansament, pensar en els canvis logístics… tot es deu fer un món, no? Crec que les claus per “superar l’ensurt” del moment són: desitjar molt tenir fills, ser positius, estar units i tenir clar que el millor regal per als nens són els seus germans. Sembla obvi, però és bo recordar-ho. Si tenint dos nens prenguéssim la decisió de tornar a ser pares, segur que la possibilitat de que siguin dos més estaria molt present. Per tant, suposo que facilita l’assimilació de la notícia. Aquelles coses que es diuen: “On hi ha nens hi ha alegría”, i si són 2+2, llencem la casa per la finestra!

2+2. Bessons al quadrat. Presentació.

2 d’oct. 2012

2 + 2. Bessons al quadrat (segona part)


Aquesta setmana coneixem el cas de dues famílies que tenen dos parells de bessons. Volem analitzar com van viure el xoc (o no) de saber que tornaven a esperar dos fills, com es van organitzar, com és la relació entre germans...



I com és la relació entre els germans?
Com van entomar el primer parell de bessons que tindrien dos germans més? La Geno hi troba una explicació, que en el fons, és absolutament lògica: “Normal, si elles eren bessones, ells també ho havien de ser, no? (o és que elles eren diferents?)”. A la família de la Noemí també es va viure com una cosa absolutament normal, perquè “elles també eren dues. Per a elles va ser molt emocionant”. I què va passar quan van néixer els petits? “La relació entre els 4 és òptima, juguen moltíssim sense fer-se mal i el respecte és màxim. Estic molt contenta, perquè la veritat és que tenia por no només de gelosies entre germans bessons sinó entre les diferents parelles de bessons”. I és que la clau, per la Geno, està en trobar els moments: “Les grans, tot i ser les “reines destronades”, han pogut disfrutar de nosaltres, ja que hem buscat qualsevol moment per gaudir-ne conjuntament, en detriment dels petits. Descobreixes que sempre dediques més temps al/s primer/s fills”. Quina és la dificultat? Imagineu aquesta imatge que descriu la Geno: “Compaginar dos nadons amb dues nenes de 4 anys!!!. La imatge meva que recordo és jo a sobre del llit, amb un nen donant-li pit, a l’altre donant-li el biberó recolzat al coixí o la ganduleta, i les dues nenes als meus peus, explicant el conte del TEO”.



El més complicat
“Per mi el més difícil han estat els embarassos, sumament delicats. Van ser prematurs, en els dos casos. Les nenes van néixer a les 30 setmanes i els nens a les 32, de manera que vam fer estada a l’hospital i va ser una experiencia molt dura”, diu la Noemí. La principal dificultat per la Geno ha estat no tenir tant temps, paciencia, dedicació o tranquil•litat a casa per marcar rutines amb el segon parell de bessons. O potser és que senzillament són nens amb caràcters diferents?. La Geno es pregunta: “És el seu comportament intrínsec o la situació a casa no ajudat a portar-los amb més docilitat (per dir-ho d’alguna manera)? Ja ho sé, ja, és el conjunt de les coses i això és el que hem portat més malament, que no hem pogut controlar la situació tal i com voldríem”. La Geno lamenta que “els nens han tingut mancança d’aquesta rutina i/o organització que dèiem per falta de temps i dedicació, i això ha fet que el seu procés hagi estat més lent i, com un peix que es mossega la cua, això ha provocat més estrès a casa”. Per sort, diu la Geno, “anem notant canvis i la seva maduració va millorant aquests ritmes”.



Amb el segon parell ha estat més fàcil?
La Noemí no dubta. Amb les primeres bessones tot va ser més complicat. Una de les nenes va néixer amb una cardiopatia molt greu que la va obligar a passar per tres intervencions quirúrgiques i a passar tres mesos a la UCIN. “Arribar a casa també va ser un calvari entre les medicacions i les cures especials. Així que amb el segon parell de bessons ens vèiem capaços de qualsevol cosa”. “La ironia de tot és que jo volia tenir un tercer nen, per poder gaudir-ne més”, explica la Geno. “Però també és molt bonic quan intenten parlar tots alhora, i veus els petits que es miren a les seves germanes grans i no entenen res però riuen, o cadascuna agafa a un dels nens i fan una banda de música que desfila per casa”. I la Geno conclou amb un dels temes de debat que penso que pot ser interessant de tractar: “Ben pensat, és més fàcil tenir 4 fills en aquests condicions que 4 de individuals”. I acte seguit bromeja: “El que no es conforma és perquè no vol!”.



I la relació de parella, què?
La Geno no s’ha oblidat d’un tema que sovint, costa de parlar en veu alta. “Parella? Quina parella? Ah! Aquell pare de les teves criatures que et creues per casa canviant bolquers, recollint joguines, preguntant-te 10.000 mil coses, guardant roba a les fosques!!! I tot això mentre tu fas el dinar, sopar, guardes coses, fas la llista de la compra i organitzes la roba del dia següent”. La comunicació és important, i trobar espais únics per la parella és vital. Es pot aconseguir amb dos parells de bessons? “Nosaltres, per la nostra banda, anem lluitant per recuperar-nos a nosaltres mateixos, cosa ben difícil, però ens hem compaginat bé”. La Geno reconeix que “fins ara, no tenia ganes de sortir i fer coses per nosaltres, perquè treballar i la família em tenia saturada, però ara, hem començat a fer alguna escapada esporàdica”. I és que el temps adquireix un nou significat: “Dues hores de relax sense criatures... s’aprofiten i donen per molt!”.

I demà, l'epíleg: com reaccionarien tot un grup de pares de bessons si els hi diguessin que n'esperen dos més?

1 d’oct. 2012

2 + 2. Bessons al quadrat (primera part)


Aquesta setmana coneixem el cas de dues famílies que tenen dos parells de bessons. Volem analitzar com van viure el xoc
(o no) de saber que tornaven a esperar dos fills, com es van organitzar, com és la relació entre germans...




El que més curiositat em desperta del 2 + 2 és: Si ja has tingut un embaràs gemelar… amb quins ànims, emocions, pors i expectatives vas al ginecòleg a fer-te una ecografia? La Noemí Macià té dos parells de bessons que es porten relativament poc temps. Al primer moment només es veia un bebè, però el seu home (per l’experiència, suposo) va veure que en una ombra hi havia un moviment. Efectivament. Dos cors bategant. “La primera reacció va ser riure sense parar, pensant que no podia ser que ens tornés a passar el mateix. I a la vegada ens va envair un sentiment de grandesa, de molta alegria de tornar a ser especials”. Per a la Geno Carrasco (mare de dues nenes de 7 anys i dos nens de 3), va ser un cop molt dur. “Va ser un xoc molt gran. Era un embaràs buscat però descobrir a la setmana 12, (ja se sap que amb el segon embaràs no tens l'ansietat del primer i cada cosa va fent-se sense presses), que tornes a portar-ne dos, va ser un gerro d'aigua freda”. La Geno ho descriu d’una forma molt visual: “De portar jo el control sobre la meva vida, va ser com si el destí me la jugués i que jo passés totalment a la seva disposició”. Quan li van dir que portava, de nou, bessons, la Geno recorda que “en analitzar les seves paraules, que no assimilar, no sabia si plorar o riure, i la ginecòloga, tota dolça, em va dir que rigués que era una alegria, però.... Vaig començar a plorar! Tot el món em donava voltes, per la meva estructurada ment passaven un milió de coses: un altre embaràs de bessons i a l'estiu, quantes nits sense dormir m'esperaven, canvi de cotxe, canvi de casa, portar a 4 nens de la mà”.



La primera experiència és vital?
“Sense cap mena de dubte”, respon categòrica la Noemí. I és que l’experiència prèvia facilita molt el camí a l’hora d’adquirir rutines bàsiques en els primers mesos. “I a mesura que creixen, a implantar horaris i trobar moments per a cadascú d’ells”. La Geno és més pragmàtica: “De totes les experiències se n’aprèn. La gent també m’ho preguntava i jo responia que tenia experiencia de 2, no de 4!”. Per la Geno el factor clan per tirar endavant amb dos parells de bessons és “tenir ganes de bolcar-te en ells. Tenir il•lusió que aprenguin a través teu i tenir temps per poder dedicar-t’hi”. I és que la manera d’encarar-ho és clau. La Noemí remarca que “cal tenir una forma de pensar oberta i tranquil•la. Ens encanten els nens i intentem gaudir no només dels bons moments sinó també dels dolents, dels quals tots n’aprenem”.



Nous hàbits
La Geno reconeix que un dels grans encerts a l’hora d’organitzar-se va ser decidir-se a agafar una persona a casa per estar amb els petits i per recollir les nenes per dinar. “Continuarem amb aquesta noia almenys un any més perquè no volem saturar-nos si comencen a caure malalts”. I fa aquesta reflexió: “Si treballar i tenir família és difícil, llavors si tens 4 fills.... què és? Per sort, només treballo 6 hores seguides i tinc la feina a prop de casa, i sé que això està afectant al meu desenvolupament més professional, però tot no pot ser”. La Noemí també és clara i concisa sobre com cal organitzar-se: “Fa falta molta més disciplina tant en costums com en horaris”. I és que a vegades hi ha situacions complicades, com aquest cas que explica la Geno. “Si estàs mirant una dent que està a punt de caure, doncs resulta que en aquell precís moment, a un li comença a fer mal la panxa o l’altre vol veure l’operació d’extracció amb tanta proximitat que si et descuides t’equivoques de boca i dent”.

                                                                    
Nou cotxe, nova casa…
Tenir dos parells de bessons implica una logística impressionant (si només amb un ja és prou complicat!). Hi ha elements de la nostra vida diària que no estan pensades per a aquestes infrastructures. Per això m’interessa realment com s’ho han fet la Noemí i la Geno. La Noemí explica que “la primera vegada ja vam canviar de cotxe i per descomptat, vam posar a la venta la nostra mini-casa. La sorpresa va ser quan en venien dos més. Canvi de cotxe, no un monovolum normal, sinó amb 7 places homologades per a les cadiretes. Al nou pis vam haver de fer una gran reforma perquè com a mínim tinguessin una habitació cada 2”. Canvi de cotxe obligat per la Geno, també. “Ara tenim una Caravelle, que ens permet portar als avis també, que sempre va bé”, puntualitza. I pel que fa al pis, estant pendents d’un canvi, però assegura que “pots sobreviure amb 75 m2…ara sí, en el menjador es combinen els mobles clàssics i tot conjuntat, amb la caseta de les nines, el vaixell pirata del Peter Pan, el Rayo Macqueen, la pissarra, i un llarg etcètera”.

2+2. Bessons al quadrat (presentació)

Demà, nou article: coneixerem com és la relació entre germans i la parella quan a casa hi ha dos parells de bessons

I després, les vostres opinions