1 de nov. 2011

Pe. Tres. Una lletra i un número que són tot un món.

P3. Una lletra i un número. Pe. Tres. És senzill. Això sembla.  Ara que ja fa gairebé dos mesos que el curs ha començat, crec que ja puc fer els primers balanços.




M’agrada escoltar les converses que tenen les dues petites. No sé si és l’efecte de l’escola (probablement hagués passat a conseqüència de l’entrada a qualsevol centre educatiu), però la veritat és que estan aprenent moltes coses. I fan servir moltes paraules noves. I tenen unes converses entre elles increïbles.

M’agrada que ja em comencen a explicar cada una què ha fet. La nostra gran preocupació era veure com aniria el fet de separar-les a la classe. Al principi una d’elles ho va passar prou malament, perquè no coneixia ningú a la classe. Plorava i no explicava masses coses del que havien fet. Vaig patir, ho reconec. Ara ja té tot un ventall d’amics i està encantada amb la seva ‘senyoreta’. A més, quan es troben, entre elles, s’expliquen moltes coses. I des de fa unes setmanes, quan parlen amb algú, amb tota la vehemència del món, es miren i diuen: “Som germanes”. Per si algú no ho veu clar… Ahir mateix, la seva tutora em deia que estava molt contenta, i que naturalment, al pati jugaven molt juntes. “Tenen un vincle molt bonic...”


M’agrada la relació que tenen amb les seves tutores. En un no-res s’han convertit en els seus referents i fins i tot, si anem al teatre al cap de setmana, pregunten si elles vindran.

M’agrada perquè se les veu contentes d’anar a l’escola. Això és el que més em tranquil•litza. I m’agrada molt que aquest cap de setmana hagin portat a casa “El cançoner”. Així no em torno boja interpretant les cançons que em canten (i que he de reconèixer, algunes les desconec). Per tant, ha estat un cap de setmana de cantarelles.


No us ho creureu, però trobo a faltar la llibreta-diari de la guarderia. Sí, aquella que a vegades em feia ràbia carregar amunt i avall. Aquella que a vegades no sabia què escriure-hi. Però... aquella llibreta on cada dia del món m’apuntaven si havien dinat bé, com havien passat el dia, si havien dormit una horeta i mitja i si havien fet dos pipís. Com us ho diria? Sense aquella llibreta tinc la sensació que he perdut “control” sobre el seu dia. P3 és un altre món, i l’escola dels “grans”, evidentment, també. Ara surten a vegades ben despentinades i quan els hi trec les sabates, sovint em cauen mig quilo de pedretes del sorral. Però això sí… surten amb uns dibuixos fantàstics!

Primer balanç fet. Hi ha d’altres aspectes que caldrà esperar encara una mica per analitzar-ho tot plegat.

4 comentaris:

  1. Bon balanç per 2 mesos de cole!! m'encanta això de la "senyoreta" ;)

    Just la setmana passada parlava amb una tieta de bessons i em deia que el millor que havien fet era separ-los a classe, mai ho hagués dit. A la meva època anaven junts i mira que n'hi havia uns quants al cole.

    ResponElimina
  2. Que bé! Que elles estiguin contentes i que tu estiguis tranquil·la! Ara potser ja podem dir allò de "prova superada", no? :) Una abraçada

    ResponElimina
  3. Noia m'he sentit del tot identificada!!!! jo crec que també els està anant bé anar separades, que quan surten a mi em dóna la sensació que tenen més ganes d'estar juntes que abans, s'abracen molt...

    I jo també trobo a faltar l'agenda de l'escola bressol! cada dia miro a veure si a l'agenda d'ara hi han puntat alguna cosa però no... ains qui pogués ser invisible i entrar a la classe a veure què fan!

    ResponElimina
  4. A mi també em passa això de trobar a faltar l'agenda... L'Andreu tot sovint m'explica coses però no "controlo" tant el seu dia a dia.

    Ains, se'ns fan grans!

    ResponElimina