Si alguna cosa els va quedar ben gravada a la memòria de tot el període de Nadal de l’any passat (tenien dos anys), era tota aquesta història de “cagar el tió”. Amb un afany impressionant agafaven un cullerot de fusta de la cuina i li donaven unes garrotades esfereïdores al pobre tió. Encara a l’abril cantaven la cançoneta, però per sort, no agafaven cap pal per estovar res ni ningú.
Aquest any el tió ha tornat a casa per interpretar un gran paper d’aliat dels pares (de nou torno a practicar la professió de xantatgista). Però escolteu, el tió, igual que els Reis, ho veu absolutament tot. “I no li agraden els crits, noies!” (deixeu-me aprofitar).
Tot va començar al segon dia, després d’emocionar-se en veure que el tió s’havia menjat les dues mandarines que li havíem deixat per sopar, i després d’estar absolutament preocupades preguntant-se com se les menjaria si el tió no té mans. “Podrà pelar-les, amb aquestes potetes que té?”. Aquella tarda, curiosament, les estava banyant i no hi va haver cap plor a l’hora d’esbandir el cap. “Que estrany”, vaig pensar. Aviat vaig entendre el perquè: “Mama, vaig corrents a explicar-li al tió que no he plorat a la banyera i m’he portat molt bé. Oi que em cagarà regals?”.
Ahhhh, vet aquí. I així durant dues setmanes. Ja puc deixar d’escarrassar-m’hi. No puc competir amb el poder d’un tronc amb ulls i boca pintats i una barretina al cap. I resulta que si el piques amb un bastó, surten regals!!! És ben bé pura màgia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada