29 d’ag. 2012

Coses (in)útils: Dosificadors

Hi ha una sèrie d’objectes que a les botigues intenten fer-te creure que seran absolutament imprescindibles en el moment que siguis mare i tinguis la criatura / les criatures a casa. He de reconèixer que en aquests tres anys n’hem tingut d’imprescindibles, d’altres que no ens vam deixar enredar i d’altres… que sí.

Aquest és el motiu d’aquesta sèrie. Vull deixar molt clar que hi trobareu coses que a nosaltres ens han funcionat (o no), que ens han estat útils (o no) o que els hi hem tret profit (o no). Espero que (això sí), us sigui útil per si esteu embarassats... o si heu de fer regals, que també hi ajuda anar una mica pistat.

DOSIFICADORS: ÚTILS (Qualificació ***)

Hi ha coses que compres perquè la gent t’ho recomana i et diuen que els hi ha funcionat a les mil meravelles. És veritat. Aquest és un nou cas d’una d’aquelles coses que per un sol bebè és súper pràctic i fantàstic... però que quan es tracta de bessons l’entusiasme es matisa una mica. Els dosificadors de la llet en pols per preparar els biberons (o per posar-hi els cereals si ja en prenen) són pràctics per si marxes un dia a fora d’excursió o com a molt, si marxes una tarda i t’has de quedar a dormir fora. Però és clar, per portar-ne més de quatre, com els de la fotografia, ja no guanyo massa espai, no?.   Per tant, els hi donarem la qualificació d’útils, però també us avisem que si teniu bessons, acaba sent més pràctic emportar-se'n els pots de llet i les bosses de cereals. Jo tenia la mida de cap de setmana ben calculada. Els pots de 450 grams de la llet de fórmula eren els ideals.

21 d’ag. 2012

Un flash de la Mafalda



Fa uns dies érem a la platja. Jugàvem a fer castells de sorra, i amb l'Ona jugàvem a fer-ne alguns de contents, d'altres d'enfadats... amb petxines fèiem els ulls. Vaig fer la fotografia i vaig estar uns dies pensant i pensant a què em recordava aquella imatge. Fins que vaig ser conscient que era una vinyeta de la meva estimada Mafalda. Buscar-la em va obligar a repassar tots els seus àlbums. Va ser una feinada molt agradable. I finalment la vaig trobar. La finalitat no era la mateixa, però em va fer gràcia la coincidència :)



15 d’ag. 2012

El racó de les artistes

Les petites cada dia dibuixen més, fan més obres d’art i tenen més coses que volen guardar. Ha arribat un punt que ja no sabia on ni com guardar-les. Havia pensat en fer una paret amb suro, però no m’acabava de convèncer. Tenia una altre idea al cap. Ja feia temps que em rondava i finalment la vaig executar.


El nostre racó de les artistes és molt senzill. Necessiteu una paret, 4 o 5 claus, un fil i agulles d’estendre la roba. Col•loqueu els claus formant ziga-zagues a la paret i ja teniu una bona manera de penjar les obres d’art dels petits. No haureu de fer més forats a la paret i no embruta gens.


A l’Ona i l’Estel els hi encanta penjar les coses que han fet cada dia al Casal, i hem aprofitat per penjar unes camisetes que portaven quan van néixer. No es creuen que els hi anessin grans!

10 d’ag. 2012

Bessones mescla 100%


En el darrer article feia referència al vincle entre bessones. Parlava de com sovint no busquen la companyia de d’altres nens perquè en tenen prou amb la seva germana. Hi ha tantes coses a explicar que és difícil no deixar-se coses. Però un dels comentaris més recurrents amb pares de bessones és que són caràcters molt diferents, tot i aquest increïble vincle que les uneix. Arran dels comentaris i les reflexions, penso que també cal explicar que l’Ona i l’Estel són dos caràcters absolutament diferents. I que sí, els testos s’assemblen a les olles.

Us dic la veritat: tenim les bessones creuades. Només néixer va quedar clar que físicament una s’assemblava al pare i l’altre a la mare. De fet, vam agafar unes fotos nostres acabats de néixer i realment, les nenes eren clavades a l’un i a l’altre. Això ja va ser una gran sort, perquè les “apropiacions” quedaven repartides (sí, sí, d’aquelles coses que passen que tothom diu que un bebè acabat de néixer s’assembla només a una part de la família ;), oi?). De fet, quan van començar a dir alguna síl•laba, van ser les síl•labes més versàtils de la història, perquè hi havia qui interpretava que deien iaia, àvia, tieta o papa… quan era claríssim que deien mama, no cal que us ho digui :)

Bromes a part, és clar que les petites s’assemblen físicament a cada un de nosaltres. L’Estel s’assembla moltíssim a mi, i l’Ona al seu pare. Però el més curiós és que estan creuades. El físic no correspon al caràcter que li tocaria. És a dir: els caràcters estan absolutament canviats. Bona part de la manera d’actuar i de les coses que li agraden a l’Ona són meves i la manera de fer i comportar-se de l’Estel són del seu pare. Suposo que és una manera sàvia de la natura de repartir les virtuts, els tics, els defectes, els hobbies, les maneres de fer i actuar, els gustos, els sentiments... Coses de la genètica. Això sí, absolutament millorada amb la nova generació! :)

5 d’ag. 2012

Coses de bessones



Ja feia dies que volia comentar un aspecte determinant del comportament de les petites, però una conversa a Twitter amb @arare73 i @1MamaPara2 encara m’ho va deixar més clar i vaig adonar-me que deu ser prou comú entre bessons.


L’Ona i l’Estel formen una bona parella. Són germanes (es barallen i s’estimen amb la mateixa intensitat), però són sobretot, grans companyes de joc. Sovint no els hi fa falta ningú més. Fan pinça, fan front comú. Per ajudar-se, per enfadar-se, per fer riure.


Intentaré explicar-ho amb un exemple. Quan anem al parc, l’Ona i l’Estel no busquen als altres nens. No hi interactuen, ni s’apunten als seus jocs. Amb això tampoc vull dir que siguin "asocials". Elles arriben al parc i només amb una mirada se’n van les dues al “vaixell pirata” i es posen a cantar: “Les veles s’inflaran, el vent ens portarà…” (sí, sí, canten ‘Mar i Cel’, suposo que algun dia els hi vaig cantar i voilà!). Aquest curs les coses han canviat una mica, perquè quan veuen nens de la classe, sí que juguen junts tots plegats. Però si estem en un parc on no coneixen a ningú, elles s’organitzen i mai estan soles per jugar. Em fixo amb els altres nens, i veig com s’incorporen als jocs dels altres. Elles ho fan molt poc. Poques vegades deixen als altres nens incorporar-se al seu, de joc. Al principi em preocupava. Però sé que són les seves regles internes de joc.


Les miro. No ho sé explicar. No ho puc explicar. Però intueixo i imagino (m'ho diu el cor) que el vincle entre bessones ha de ser una cosa beeeeeeeen especial.

2 d’ag. 2012

Qüestió de ritmes


Les vacances són una estranya combinació de ritmes. 24 hores al dia amb les petites. A vegades representa una exigència molt més forta que durant el curs “normal”. Durant tot el dia els nostres ritmes s’han d’adequar. Són més hores al dia que cal pensar activitats adequades a la seva edat i a les seves necessitats. Però ara us explicaré el gran “què” d’unes bessones de tres anys i mig. Els hi encanta jugar juntes. Creen les seves històries i ja tenen les seves dinàmiques apreses.


“Juguem a fer una obra de teatre?”
“Anem a jugar a cuinar i posar les taules, com quan estem al restaurant”.
“Juguem a pallassos?”
“Tu ets una mare que véns a buscar el teu bebé a l’escola bressol i jo sóc la mestra...”

I així s’entretenen. I juguen moltes estones. Ho hem notat aquest últim any. I nosaltres tenim uns moments que no hem tingut en els primers dos anys i mig de les petites. Podem llegir, escriure, fullejar el diari... ja no és necessari que els dos haguem d’estar pendents d’elles, com quan eren més petites. Doncs sí, m’agrada aquest canvi de ritme.