Conciliació real... i realista, ja! #ConciliacionRealYa

Fa uns dies que hi ha una nova revolució a la xarxa. Es diu #ConciliacionRealYa, i és ben activa a Facebook i a Twitter. Un grup de mares (majoritàriament) i pares que han decidit donar un cop damunt la taula per reclamar un dret fonamental. Poder criar i educar les criatures. Em fascina veure que encara hi ha capacitat de mobilització i el paper que hi juguen les noves tecnologies... però evidentment, aquest no és el tema d’avui.

Per què dic conciliació real i realista?
Perquè ha de ser real, però també cal que toquem de peus a terra. Partim de la base que sis mesos és el mínim desitjable... però crec que a partir d’aquí hauríem de ser suficientment flexibles. Per mi la qüestió no és tant de poder estar sis mesos, dotze o dos anys a casa cuidant dels fills. Tampoc sé si m’hi hagués vist en cor o ho hagués aguantat. Sé que molta gent no ho entendrà, però és molt difícil estar les 24 hores del dia pendent de les bessones. Hi havia moments que necessitava fugir. I no tothom pot o té la necessitat d’estar presencialment les 24 hores amb els nens. I cal tenir en compte que ara mateix, moltes famílies –la majoria- necessiten els dos sous (el del pare i la mare) per poder tirar endavant. Per tant, anar a treballar o no per aquestes mares, no té res a veure amb la voluntat, sinó amb una realitat més dura.

El meu concepte de conciliació
Conciliar la vida laboral i familiar és precisament això: com adeqüem els horaris laborals per tal de fer-los compatibles amb el temps en família. Tampoc servirà de massa cosa si es demanen dos anys de baixa laboral per després tornar a accedir a un món laboral fent horaris extensius. Aquests dies s’ha parlat i molt de les possibles solucions: flexibilització de l’horari de feina, potenciació de les jornades reduïdes i en la mesura del possible, el tele-treball (o una part de la jornada fer-la des de casa, en les feines que això es pugui fer). Aquesta reforma però, implica un canvi total de mentalitat pel que fa a la concepció del treball. I no crec que estigui inclosa en la darrera reforma laboral del Govern.

Conciliar és un concepte molt més ampli
I un altre punt que crec que s’està obviant i és vital. Ja conciliem prou a casa?. Aquí és on s’ha de guanyar la primera batalla i a vegades sembla que som a anys-llum d’aconseguir-la. He vist massa casos en què el pes de la criança, les responsabilitats, el lleure, les decisions i l’educació dels fills només cau sobre la mare. “És que el pare treballa tot el dia” (com la mare, penso). O “al cap de setmana està cansat i necessita fer d’altres coses” (probablement com la mare, n’estic segura). La parella també ha de conciliar i conciliar-se, repartint aquest pes i aconseguint trobar aquells espais per a cada un dels membres de la família. Sinó, l’equilibri també es trenca.

Com ho vaig viure...

M’he esperat alguns dies a escriure la meva opinió, i he intentat llegir-ne moltes de les que s’han publicat. Abans de quedar-me embarassada recordo que sabia que la baixa de maternitat eren uns 4 mesos. 16 setmanes per ser més exactes. Quan vaig descobrir que estava embarassada de bessons, vaig preguntar quant em tocava de més pel fet de ser dos. La resposta:  “Dues setmanes més”. Perdó???? Dues setmanes més... només???? Aquí ja vaig veure que alguna cosa no quadrava. Jo vaig tornar a treballar al cap de cinc mesos i mig, però vaig tenir la sort que el meu marit va poder compactar els seus permisos i quan jo em vaig reincorporar a la feina, va ser ell qui em va prendre el relleu. Tot i això, les petites van començar a la guarderia amb 9 mesos i nosaltres ens vam reincorporar del tot. Per sort, he d’agrair a la meva empresa que em permetés algunes millores en els meus horaris per poder “lidiar” amb dos bebès i així, quadrar tots els cercles. Que ara mateix, és el veritable sinònim de la conciliació que tenim. Pares que quadren cercles.

...