Ascensors? No gràcies

L'Estel està millor.

Li hem retirat l'embenat i només li hem deixat el que el protegeix els dos dits més accidentats després del seu incident amb la porta de l'ascensor. Al tocar-se'ls, li ha fet una mica de mal

"Mira, mama, això és el celo de metge que em va posar la infermera".

Fins i tot així t'arrenquen un somriure ...

Murphy i un ensurt

Una de les primeres coses que intueixes quan tens fills és que mai més estaràs tranquil del tot. I no em refereixo a dormir hores i hores seguides, fer el que vulguis o poder-te endinsar en la lectura profunda d'un llibre. Em refereixo a la sensació que quan portes dos nits sense dormir perquè les nenes han tingut mocs, s’ajunten dies complicats a la feina, tu tampoc estàs massa fina, el cotxe s’espatlla… però descobreixes que pots aguantar un dia més, i un altre. I un altre si és necessari.

Ara portàvem una temporada força bona. Ens hem escapat força bé d’encostipats, febres i grips (també és veritat que falta que ho diguis perquè demà estiguem tots malalts). Doncs el meu home m’ha trucat a una hora poc habitual. Teòricament les havia deixat ja a l’escola (a més avui anaven al teatre i havien de ser molt puntuals).

“No t’espantis” (malament, quan diuen això, ja pots començar a tremolar). L’Estel s’ha enganxat els dits amb la porta d’un ascensor, just abans d’anar a l’escola. “He anat al metge amb ella, se l’ha mirat i només té una forta rascada i la mà una mica inflada. Et dic que no t’espantis perquè porta la mà envenada i sembla una mica exagerat”. I diu: “Crec que tot plegat deu haver durat 10 segons, però no li podia treure la mà i se m’han fet eterns. Sempre que anem amb aquell ascensor li dic que es retiri una mica. Avui no ho dec haver fet”.

Deu ser cosa d’aquesta famosa lley de Murphy que tot ho embolica. Està clar que ha estat un ensurt (l’Ona, la seva germana, s’ha posat a plorar quan ha vist que la porta “atrapava” la mà de l’Estel i també s’ha espantat força). La nena està bé. Divendres hem de tornar al metge perquè s’ho miri. De moment, l’Estel, diu que la seva mà és com la de la cabreta, tota blanca. I com que és la dreta  i li costava agafar la forquilla per sopar, li ha demanat a l'Ona si la podia ajudar. Aixi que l'Ona li anava punxant els fideus...

La twin-perruqueria o qüestions de petits accidents

Quan estan jugant tranquil•les i les sents riure perquè s’ho estan passant molt bé, un instint dins teu et diu (i saps perfectament) que la cosa acabarà malament. Amb plors, segur... hi poso la mà al foc. El mateix instint que quan hi ha massa silenci et diu que n’estan preparant alguna i de grossa.

Des de fa un parell de setmanes que els hi agafa per jugar a perruqueries. Es pentinen, fan veure que es fan trenetes, cues... El joc ja no és simbòlic i resulta que tenim una twin-perruqueria a casa!. Fa un parell de dies em vaig distreure una estona. Em vaig estirar. Estava esgotada. Sentia com jugaven. I de cop, algú es va posar a plorar.

L’Estel se’m va acostar i plorava desconsolada. Vaig veure que tenia la mà vermella de sang. Us estalviaré les corredisses, netejant la ferida, pressionant i posant l’esparadrap. I és clar, les dues plorant, perquè si una veu a la seva germana plorant com una desconsolada, a casa els concerts els tenim en stereo. I per postres, quan m’hi fixo bé... començo a veure flocs de cabell a sobre el sofà. Fantàstic! Primer havien jugat a tallar-se els cabells (per sort no van fer cap desgràcia) però a algú les tisores li van anar una mica més enllà i va fer un tall a la mà de la seva germana (no va ser res greu, aparatós, però res més).

L’aprenentatge del dia:

• no et pots despistar ni un moment. És impossible, no es pot evitar tot, però... és que no et pots ni despistar un moment.

• Les tisores confiscades. I recordeu, petites, que només serveixen per tallar els papers

• Els cabells es tallen a la perruqueria. Sí, recordeu aquella noia que no us va agradar massa però que al final vau riure molt? Doncs ELLA talla els cabells!!!! Repetiu amb mi... els cabells es tallen a...? On? No ho sento bé! Sí, a la perruqueria.

Volia escriure sobre els Reis… però no puc

Avui volia escriure sobre els Reis. Sobre emocions retrobades, sobre la felicitat de veure la màgia en els ulls de les petites. Sobre bons regals que m’agradaria compartir amb vosaltres. Però no puc.

No puc perquè hi ha coses que no m’entren al cap. No les puc entendre. No puc. M’estremeixen i em fan dubtar de la condició humana. Ahir mateix els Mossos van detenir un home de 34 anys a Valls per la mort d’un nadó de cinc mesos, fill de la seva parella. La nena havia patit una asfixia i l'autòpsia ha constatat indicis de criminalitat en la seva mort. L’home tenia antecedents per agredir la seva anterior parella sentimental. I a mitjans de desembre, una notícia que em va deixar amb el cor glaçat. La policia investigaven la mort d’un nadó que va ser localitzat en una empresa de residus de Sant Adrià del Besòs. Els serveis d’emergències van rebre l’avís d’un treballador del centre que alertava que havia trobat un nadó, ja sense vida, en una de les cintes transportadores de l’empresa. Dijous de la setmana passada van detenir l’acusat de matar la seva dona a l’Ametlla de Merola. I avui mateix, els Mossos investiguen la mort d’una dona a Tarragona. Tenia 40 anys.

Què passa? Què ens està passant? I aquests són només alguns casos... aquest inici del 2012 és especialment dramàtic. No vull pensar que es tracta només de la desesperació d’una persona o dels efectes de la crisi, perquè aleshores m’espanta pensar a quins nivells podem arribar. Una part de la meva feina és explicar aquestes notícies. Hi ha qui diu que està immunitzat, i em pregunto si pot ser cert o no. A mi em costa... sobretot quan has d’explicar, per exemple, la mort inexplicable d’un bebè de 5 mesos. És evident que ara, m’afecta molt més que abans.

Avui volia parlar de Reis, però ho hauré de deixar per un altre dia. I mentrestant, quan escric aquestes línies, tot sembla girar al voltant d’un partit de futbol. L’Espanyol i el Barça juguen a Cornellà – El Prat.

Un instant desesperat

Quan perds el que més estimes, el temps es transforma d’una manera curiosa. I el cor es dispara en uns batecs eixordadors.

Fa uns dies vam “perdre” les nenes en un supermercat. Sóc incapaç de dir-vos si van ser dos minuts, quatre, cinc o deu. Només sé que jugaven darrera nostra. I al cap d’un moment, quan vaig pensar ‘trec el cap per veure que no facin cap trastada’... ja no hi eren. “No passa res, vaig a veure el passadís del costat, que deuen ser allà”. No hi eren. Dos passadissos més enllà, tampoc.

“No les veig. Queda’t aquí que vaig a buscar-les. Deuen ser aquí al costat”. Mai havia entès aquell efecte que posen a les pel•lícules que els passadissos s’allarguen i es deformen mentre tu corres amunt i avall i els passadissos no s’acaben mai. Ara sí que l’entenc. Només pensava que mentre jo girava a l’esquerra elles anaven a l’inrevés i no coincidíem mai. Torno al punt on hi ha el meu home.

“No les trobo enlloc!”. I ara sí que el cor ja se’m dispara. Ara surt ell a trobar-les. Cada segon que passa se’m fa etern. I no puc esperar-me allà plantada. Començo a caminar molt depressa cap a les caixeres. De cop les veig. Les crido. Van amb el seu pare. Venen cap a mi. Van les dues agafades de la mà.

“Mama, és que havíem d’anar al lavabo però després no et trobàvem!”. El cor em va a mil. “M’ho hauríeu d’haver dit que volíeu anar al lavabo. No podeu marxar sense dir-m’ho...” i no sé ni puc continuar la frase...

“Per què plores, mama?”

Les abraço molt fort. Per què ploro? Perquè hi ha minuts que són una eternitat quan perds el que més estimes. I perquè aquests minuts sense elles, han estat uns moments desesperats.