28 de jul. 2011

Quan ‘vacances’ deixa de significar ‘descans’


En no-res ja estaré de vacances. Des de fa uns dies la frase que més escolto és: “Apa, ja tindreu vacances, ara a descansar una mica”. La diu gent que no té fills. Perquè ara les vacances són moltes coses noves, divertides i apassionants... però de descans, poc. Amb dues criatures de dos anys i mig... menys.

El nostre primer estiu el vam passar a la Cerdanya. Entre que no hi havia manera que una de les petites mengés la papilla de verdures i que no teníem massa clar com organitzar-nos i no quadràvem massa bé els horaris... va ser un estiu que podríem qualificar de desastrós. Estàvem esgotats. El segon estiu va anar millor. Seguint els horaris de l’escola bressol tot va funcionar com un rellotge. Ja va ser una altre cosa. Ara n’arriba un de nou. Amb la perspectiva de fer moltes més activitats i de passar-nos-ho molt bé amb els nostres dos “bitxitos”, però sé, a priori, que no descansaré. Cada dia hauré de pensar en els menús, cada dia em farà enrabiar si no fan la migdiada i segur que els horaris es descontrolaran una mica. Ara no puc pensar en organitzar aquells viatges que feia abans de ser mare. Com els trobo a faltar! Els estius, abans, significaven viatges, idiomes, avions i conèixer moltíssima gent. Sé que tornaran.

Com el primer, el segon i el proper, serà un estiu diferent. Divendres serà el seu últim dia a l’escola bressol. Tancarem una etapa per obrir-ne una de nova i desconeguda. Estaré de vacances, però no oblidaré les actualitzacions de LA INVASIÓ TWIN.

Bones vacances, i sobretot... descanseu! ;)

25 de jul. 2011

"L'Ona soleta"


Des de fa un parell de mesos, aquesta és la sentència que domina a casa nostra. Ha anat in crescendo i ara és una constant. És increïble com aquests dos conceptes –l’Ona + soleta- em produeixen tant d’orgull i desesperació a la vegada.

A l’hora de vestir-se, l’Ona soleta. A l’hora de pentinar-nos, l’Ona soleta. A l’hora de pujar a la classe, l’Ona soleta. A l’hora de dinar, l’Ona soleta. Menjar-se un iogurt? L’Ona soleta. Eixugar-se després de fer un pipí i/o una caca? L’Ona soleta. Agafar el telèfon i posar-se xula que vol trucar a la iaia? Vine que t’ajudo a marcar el número...noooo! L’Ona soleta.

Podria continuar així durant hores i hores... Em fascina veure com ha crescut, com se n’han fet de grans i quantes coses han après. Em sembla increïble quan la veig dinar i s’espavila amb la cullera per acabar-s’ho tot i que no li caigui res. Quedo impressionada de veure com observen els grans, imiten i aprenen.

Em desespera quan anem tard al matí i no hi ha manera que es vesteixi, es prengui la llet i no em deixa rentar-li la cara o pentinar-la. Em poso dels nervis quan s’embruta de dalt a baix i compto la quantitat de grans d’arròs que van a parar a terra. No m’agrada quan s’eixuga malament i va tota bruta sortint del vàter.

És curiós i a vegades complicat entendre que hem de deixar-los experimentar i aprendre per ells mateixos. És curiós com fem mans i mànigues per trobar l’equilibri en un moment tant important. I en un altre moment, ja parlarem de com n’és d’absolutament esgotador que el procés “l’Ona soleta” vagi acompanyat d’un procés de “mamitis aguda” en el qual, al mateix temps de guanyar el seu espai i la seva independència, només vol que tot ho faci “la mama”.

18 de jul. 2011

'Dibuixitis aguda', una estranya malaltia dels pares


Quan els fills ja tenen una determinada edat, he descobert que els pares desenvolupem una preocupant malaltia que ens afecta en múltiples aspectes. He comprovat les diferents fases de l’evolució de la malaltia. Si supereu el 50 per cent de símptomes... demaneu hora al metge de capçalera. De manera urgent.

Símptoma  1: Te n’adones quan els companys de feina estan parlant de música i mentre ells parlen de Scissor Sisters, Arctic Monkeys o Black Eyed Peas, tu estàs cantant Ya llega Noddy o En Timmy (per exemple...)

Símptoma 2: T’has preguntat mai com pot ser que a Catalunya hi hagi persones que no coneguin en Mic?! Increïble...

Símptoma 3: Tens algun problema i li demanes a la teva parella: “Ens en sortirem?”. I amb un somriure a la cara per animar-te et contesta: “Sí, i tant!”.

Símptoma 4: Un cop solucionat el problema, tens la sensació que et poses a cantar i crides al cel: “We did it!. Lo hicimos!”.

Símptoma 5: Surts de casa, agafes l’ascensor i quan et mires al mirall et preguntes a tu mateixa: “On em duran avui els peus?”.


Símptoma 6: Estàs fent el sopar i necessites un condiment. Tens el teu home al costat. Li engaltes: “Kowalski, passa’m la sal”.

Símptoma 7: Quan jugues al Trivial amb els cunyats i deixes anar: “Ah, ah, ah, tu sempre guanyes, Doraemon”

Símptoma 8: Truquen a casa per fer una consulta sobre programació televisiva. Et pregunten quin és el teu programa preferit. Sense dubtar, respons: “El xai Shaun”.

Símptoma  9: Obres una pinya i gairebé de manera immediata comproves que a dins no hi hagi en Bob Esponja amb en Gary.

Símptoma 10: Ara que ja has descobert uns canals de tele que fins ara no sabies ni que existien i menys que tenen programació a les set del matí.... ara, ets saps de memòria la programació del Super 3, de Clan i de totes les cadenes (que tens agrupades) que fan dibuixos animats.


I no és que us hagueu tornat bojos. Ohhhh, mireu! Un pajaroto!!

14 de jul. 2011

Les pors "paralitzadores" dels primers dies


Recupero el relat cronològic de la invasió i penso en aquelles pors paralitzadores dels primers dies. Aquells dies en què tot és nou. Recordo el moment d’arribar a casa. Amb un viatge des de l'hospital -cinc minuts, us ho juro- que es va fer etern. Amb nervis, però amb el dinar fet (que per aquestes coses la meva mare és molt pràctica i ja s’imaginava que no teníem res a la nevera ni ganes de cuinar res). Descarregar-ho tot i situar-nos de nou. Va ser com si haguéssim fet una mudança. Era com un pis nou.



Ara ho recordo tot enmig d’una boirina. El patiment perquè no em pujava la llet. El patiment per pensar si me’n sortiria de donar el pit a les nenes. M’havien fet cesària... tot i que em trobava prou bé, em costava aguantar el pes de les petites. Recordo especialment la por que teníem (els dos), de trepitjar-les, d’aixafar-les a la nit, al nostre llit. Dormien en els bressolets a la nostra habitació, però sovint s’adormien en braços amb nosaltres. A vegades m’havia adormit amb ella al braç esquerre. De sobte em despertava ...i no hi era! M’agafava un sobresalt i despertava al meu home: “Jordi, on és la nena?”. Em mirava sorprès: “Tranquil·la, l’he posada al bressolet”. El co-llit amb dos bebès té alguns inconvenients... Recordo que m’obsessionava pensar si menjaven prou o no... si dormien massa o massa poc. Si les abrigava massa o si anaven massa a la fresca. Estava tant cansada que tenia por d'adormir-me i que una nena em caigués.


Però això van ser només els primers dies. Suposo que és el peatge de ser mare per primera vegada i que de cop, siguin dues criatures. Després, poc a poc, tot pren la seva mesura, i crec que vam ser capaços d’aplicar el sentit comú, que sovint sembla que no està prou valorat. Cada cosa al seu temps. Són d’aquelles pors que observades des del privilegiat pas del temps, et fan pensar com i quant n’has après i sobretot, quantes coses t’han ensenyat els teus fills.

7 de jul. 2011

Quan flotar és un plaer indescriptible


Diumenge al migdia, a dos quarts de quatre, érem a la piscina. (Sí, és el que té tenir bessons i anar clavats com un rellotge. Els diumenges a les tres ja ho tens tot fet i tens tota una llarga tarda per endavant).

Diumenge al migdia, no hi havia ningú a la piscina. Estàvem sols. La piscina del club era per a nosaltres. Hi va haver un moment que em vaig posar a fer el mort. Ni tant sols sentia les rialles ni els crits de les nenes. Tampoc crec que “el moment” durés més de dos minuts. No sé si em creureu si us dic que van ser dos minuts únics, i sobretot, meus. Potser els dos millors minuts de la setmana. És la mateixa piscina on feia el gest idèntic quan estava embarassada de set mesos i només l’aigua era capaç d’alliberar-me del pes i de la sensació de volum que tenia.

Diumenge al migdia vaig recordar que a vegades, una cosa tant senzilla com flotar, pot ser un plaer indescriptible. #petitsplaers

4 de jul. 2011

Consells pràctics per estalviar amb bessons (1) La Prevenar

Engego una secció pràctica. Té un objectiu clar: fer-vos estalviar calers. Un objectiu que amb bessons té un cert aire de classes de supervivència. I potser estalviar no és el verb més adequat. Seria “fer una mica menys de despesa”. Als posts El negoci twin (1), El negoci twin (2) i Negociant amb les farmacèutiques ja vaig mirar d’aplicar aquests principis. Si llegiu fins al final del post descobrireu com estalviar fins a un 30 per cent amb cada vacuna. Som-hi doncs.

Recordo nítidament la visita al pediatra en la que em va parlar per primera vegada de la vacuna Prevenar (no és obligatòria a la Sanitat Pública Catalana, però curiosament, tots recomanen posar-la). Escolta el seu consell, el d’altres pares, que si convé a nens que aniran a la llar d’infants, que si els hi estem donant masses coses artificials... el tema de les vacunes és complicat. Ens podria portar a una discussió entre mèdica i ideològica que com tot en aquesta vida, no és ni blanca ni negra.

Després de donar-hi moltes voltes vam decidir que sí. Molt bé. El pediatra m’explica que haurem de fer tres dosis. Tres dosis per dues nenes... he de comprar sis dosis. D’acord. El meu gran xoc va ser quan –innocent de mi- entro a la farmàcia per demanar-les i em diuen que cada una de les dosis val 78 euros. “Què???”. Em devia quedar amb una cara de flipada impressionant mentre mentalment intentava multiplicar 78 euros per 6 dosis. Sóc de lletres, o sigui que no em sortia exacte. Però sí que vaig calcular pel cap llarg i em sortien una mica menys de 500 euros en vacunes.

El meu cap bullia: “Hi ha d’haver alguna manera d’evitar aquesta despesa”... i no valia ni era factible empadronar-se a Madrid o d’altres comunitats de l’Estat on la Prevenar sí que és gratuïta.

En fi, després d’investigar i preguntar, per la vostra informació, a Andorra o a França, cada dosi de Prevenar només costa uns 50 euros. Només cal que porteu una nevera portàtil perquè el que sí que és imprescindible és mantenir-les en fred.