31 de gen. 2012

A casa tenim ‘El coche fantástico’

A casa tenim el Kitt, el coche fantástico. Fans de l’època i de la sèrie, fans de la meva edat... tranquils, no em tingueu enveja. No es tracta d’una rèplica. No és un Pontiac, però és de veritat. Hi ha cotxes que gairebé ho fan tot. I ho tenen tot. Tenen un disseny innovador, aerodinàmic i el més apreciat: són cotxes intel•ligents. En el nostre cas el nostre cotxe fantàstic no es posa en vertical sobre dues rodes, ni fa saltar el seient del copilot i no el condueix –per sort – el Michael Knight / David Hasselhoff.


A casa nostra tenim concretament un model únic, una sèrie limitada: l’Estel – Kitt.
Només seure a la seva cadireta s’activa en mode automàtic/auto cruise.

“Mama, no portes el cinturó”
“Papa, perquè no et poses el cinturó?”
“Mama, l’Ona s’ha deslligat”
“Mama, la meva porta està ben tancada?”
“Papa, ja es posa verd”
“Papa, perquè estem parats?”
“Mama, l’aire està engegat?”
“Papa, m’apreta el cinturó”

I així sense parar. És aleshores quan miro el meu rellotge i li parlo: “Kitt, et necessito”. I de fons... és el meu home el que tarareja la mítica música de la sèrie?


27 de gen. 2012

Avui faig un any



A finals de l’any 2010 em vaig posar un repte: volia tornar a escriure. Escriure alguna cosa més que no fossin notícies, cròniques o reportatges. Volia escriure sobre la increïble aventura que estàvem vivint i fer-ho d’una manera distesa, perquè potser, sinó, acabaríem una mica bojos. També volíem denunciar -no us penseu que ho hem oblidat- aquesta conspiració creixent per part dels bessons de dominar el planeta. En aquests últims 12 mesos les nostres teories es confirmen.

La versió catalana del bloc va néixer oficialment el 27 de gener del 2011. Avui fa justament un any. El més curiós és que m’havia fet una llista amb una cinquantena llarga de temes que pensava que podia servir-me de guia. De la llista n’he tractat molt pocs. Una de les coses que més m’ha sorprès ha estat veure com van sorgint els temes i com hi havia moltes més coses per comentar de les que em pensava.

Escriure el bloc em permet recordar tots aquests moments. Potser si no els plasmés, acabaria oblidant els petits detalls, les grans preocupacions, els gags més divertits. No deixa de ser un exercici de memòria i de records, petites...

Però sense cap mena de dubte, una de les coses més gratificants d'escriure el bloc és que m’ha permès contactar i descobrir tot un nombrós grup de mares i pares que també escriuen blocs. Mares i pares que també comparteixen la seva experiència i llegint-vos, he descobert moltes coses i n’he après moltíssimes més. Les xarxes són importants... com el grup de mares que vam parir a la mateixa època i que encara ens veiem, o vosaltres que compartiu coneixements en un bloc...

Què faríem sense aquestes teranyines?
Gràcies a tots/es per comentar, compartir i ajudar.


24 de gen. 2012

K.O.

La invasió, al Via Lliure de RAC 1






Moltes gràcies a l'equip del Via Lliure de RAC 1, que aquest cap de setmana passat han triat La invasió twin en les seves recomanacions. En antena han comentat que amb clau d'humor, el bloc repassa algunes de les coses que et passen pel cap quan et quedes embarassada i tens bessons. Sí, sí, és ben bé això (el podeu escoltar aquí, al minut 34). Així que moltes gràcies especialment a la Marta Carrasco, i també a la Marta Cailà, que si no m'equivoco, som companyes de promoció!

16 de gen. 2012

A quina de les dues estimes més?



Més d’una persona m’ha preguntat si n’estimo més a una que a l’altre. Potser quan tens dos fills -d'edats diferents - també ho demanen. A mi, amb bessones, m'ha passat sovint. Era una cosa que jo també em preguntava (i m'havia arribat a preocupar) durant l’embaràs.

Donem per fet que estimarem els nostres fills. Però aquest amor és únic, personal i intransferible. Es pot generalitzar? Tothom hi respon de la mateixa manera? La primera vegada que m'ho van preguntar em va semblar fins i tot una pregunta ofensiva. Però després li he anat donant voltes. Jo em vaig enamorar de les dues 'petites' només veure-les. Hi ha vegades que n’abraço a una i per dins penso: “T’estimo moltíssim”. Però em ve l’altra, m’abraça i em surt de ben endins: “A tu també t’estimo moltíssim!”. Em sembla la cosa més lògica del món, però no ho és tant com em pensava.

Les estimo a les dues, ‘totalment’. Utilitzo la paraula ‘totalment’ per intentar explicar un amor que només he sentit en el moment de ser mare. Incondicional, irracional i meravellós. Únic. Enorme. Infinit. Incomparable. Total.

Però també reconec que hi ha moments que aquest amor es canalitza diferent. Només em passa quan noto que una de les dues està més dèbil. Ha estat en moments claus. Quan al néixer una era molt més petita i m’obsessionava que mengés millor. Quan l’altra amb onze mesos va agafar una pneumònia impressionant i va estar una setmana ingressada a l’hospital. Quan una està malalta i l’altre va fent la “viu-viu”. Quan una cau i es fa mal i la seva germana entén que he d'estar per la que està plorant. Ja no és només una qüestió d’atenció, crec que l’amor ‘total’ fa vasos comunicants per tal que l’equilibri torni a casa.

11 de gen. 2012

Ballem reggae? (Reis 1)


Aquests pingüins són ben especials. Han estat el regal de Reis amb més 'marxa' i una gran descoberta. The Penguins són una banda de música jamaicana. La seva història arrenca l'any 2006, a Sant Feliu de Llobregat, amb un grup d'adolescents, podria dir-se, enamorats d'aquests ritmes. El grup s'ha anat consolidant i fa un parell d'anys van començar a conformar aquest projecte Reggae per xics, cançons populars catalanes reinterpretades amb ritmes i músiques jamaicanes. No és només un disc, darrera hi ha tot un projecte educatiu que es trasllada en directe a escoles i pobles. Hi podeu trobar aquelles cançons que segur, n'estic convençuda, tots cantem/canteu. Des del Sol Solet, L'elefant, Puff el drac màgic o La Masovera. Per sort, ara no només les podem cantar, sinó també ballar. I fer un pingüí. I un barret. No us ho creureu, però el CD inclou manualitats! Per sort, hi ha gent que entén que les cançons pels més petits, es poden reinterpretar i donar-los nous aires, sense perdre -en cap moment-, la seva màgia. Aire fresc. El CD ja forma part dels nostres indispensables, a casa i al cotxe.

Aquí els teniu damunt l'escenari, en un medley inspirat en Thank you lord de Bob Marley & The wailers. Pugeu el volum i deixeu-vos anar. Segur que mai havíeu ballat així El gall i la gallina.


8 de gen. 2012

Volia escriure sobre els Reis… però no puc




Avui volia escriure sobre els Reis. Sobre emocions retrobades, sobre la felicitat de veure la màgia en els ulls de les petites. Sobre bons regals que m’agradaria compartir amb vosaltres. Però no puc.

No puc perquè hi ha coses que no m’entren al cap. No les puc entendre. No puc. M’estremeixen i em fan dubtar de la condició humana. Ahir mateix els Mossos van detenir un home de 34 anys a Valls per la mort d’un nadó de cinc mesos, fill de la seva parella. La nena havia patit una asfixia i l'autòpsia ha constatat indicis de criminalitat en la seva mort. L’home tenia antecedents per agredir la seva anterior parella sentimental. I a mitjans de desembre, una notícia que em va deixar amb el cor glaçat. La policia investigaven la mort d’un nadó que va ser localitzat en una empresa de residus de Sant Adrià del Besòs. Els serveis d’emergències van rebre l’avís d’un treballador del centre que alertava que havia trobat un nadó, ja sense vida, en una de les cintes transportadores de l’empresa. Dijous de la setmana passada van detenir l’acusat de matar la seva dona a l’Ametlla de Merola. I avui mateix, els Mossos investiguen la mort d’una dona a Tarragona. Tenia 40 anys.

Què passa? Què ens està passant? I aquests són només alguns casos... aquest inici del 2012 és especialment dramàtic. No vull pensar que es tracta només de la desesperació d’una persona o dels efectes de la crisi, perquè aleshores m’espanta pensar a quins nivells podem arribar. Una part de la meva feina és explicar aquestes notícies. Hi ha qui diu que està immunitzat, i em pregunto si pot ser cert o no. A mi em costa... sobretot quan has d’explicar, per exemple, la mort inexplicable d’un bebè de 5 mesos. És evident que ara, m’afecta molt més que abans.

Avui volia parlar de Reis, però ho hauré de deixar per un altre dia. I mentrestant, quan escric aquestes línies, tot sembla girar al voltant d’un partit de futbol. L’Espanyol i el Barça juguen a Cornellà – El Prat.

3 de gen. 2012

La muntanya russa



Com una muntanya russa. Pujades i baixades. A dalt... i a baix. Aquesta és la imatge que em ve al cap quan penso en aquest 2012 que acabem d’estrenar (i l'altre dia, Montserrat me la va regalar). La vida és així, hi compto i crec que ha de ser així...només que encetem un any que a nivell general arriba marcat d’incerteses, incongruències i irracionalitats. I que a nivell més proper, continuarà marcat -per sort - en el nostre dia a dia per aquesta sorprenent aventura de la maternitat.

Tan de bo el 2012 porti esperança, seny, llum, il•lusions i somnis. I sobretot, els somriures dels petits, que són els que fan que cada dia tingui sentit. Que tingueu molt bon any i serà un plaer continuar trobant-vos en aquest petit-gran espai de la blogosfera.

Núria