31/08/2014

Nou curs, nous reptes


Aquest estiu el bloc ha descansat del tot. No era la meva intenció, perquè tenia moltes ganes d’escriure, però hi havia una missió prioritària: carregar piles.

Crec que les hem carregat molt, i espero que durin un cert temps. Tinc moltes ganes d’escriure sobre moltes coses, i compartir-les amb vosaltres. Hem tancat una etapa (P5) i en comencem una altra, amb aspectes per resoldre i d’altres que hem treballat molt aquest estiu. Hem passat unes setmanes carregades d’aventures i ara comencem el nou curs. Per a tota la familia, una nova temporada de reptes i curiositats.


Benvinguts al nou curs de LA INVASIÓ TWIN.

31/07/2014

Desconnectar per poder carregar piles

Em sento així. Sense bateria i amb necessitat vital de recarregar-me.
Juny ja és, per si sol, un mes esgotador. Final de curs, final d’extraescolars i preinscripció de les següents, preparació dels casals d’estiu. Un mes on s’ajunten festes i celebracions i sóc incapaç d’allargar més les hores. Crec que a tots/totes ens passa el mateix. El mes s’escapa com res, i les setmanes avancen inexorables.
Però aquest any, el juliol ha estat igual. Un mes al que, per postres,  li deixo la “responsabilitat” de planificar tots els metges i revisions que no he tingut temps de fer. Aquest any m’ha coincidit amb treballar durant tot el mes, i amb canvis d’horari. Les nenes han fet dos casals diferents, dues dinàmiques, dues llistes, dues maneres de funcionar. Preparar dinars que s’emportaven en carmanyola.
I mentrestant, jo només tinc temps de fer llistes mentals de coses que volia explicar al bloc.
El final de curs, d’un P5 que no només és el final d’un curs. És el final d’una etapa. I com hi arribem i com l’enfrontem.
De la quantitat de coses que les petites han fet al Casal de l’escola.
De com han volgut provar un nou Casal i n’estem mooolt contents.
I de coses que no són tan fàcils d’explicar, com haver de fer front als problemes de gestió d’emocions d’una de les petites que ens fa enfortir com a pares i buscar l’ajuda necessària per acompanyar-la.
Tinc la necessitat d’escriure, però em falten les hores i les lletres.
Ara comencem a carregar piles, uns dies per estar els quatre junts i fer el que més ens agrada: Estar junts i engegar noves aventures.
Poc a poc, amb un altre ritme, us ho aniré explicant tot. Que tingueu un bon estiu!

24/07/2014

Geocaching d'estar per casa

El geocaching (o geocerca) és una activitat lúdica que consisteix en buscar “tresors” amagats. Per una banda hi ha el repte de trobar aquests tresors amagats, però per l’altra, i molt important, comporta haver de fer camí per trobar-los.

Sembla que la cosa pot estar molt professionalitzada, però el nostre geocaching “d’estar per casa” (sense GPS, per exemple) passa per inventar històries i trobar petites sorpreses per tal que l’Ona i l’Estel s’entretinguin quan sortim a caminar pel bosc i evitar que el famós “estic cansada” al cap de quatre passes. I sovint, les nostres armes són una lupa i uns binocles. A les nenes els hi encanta emportar-se les dues eines per observar les flors i emular el seu pare, que sempre porta els binocles penjats del coll. I sempre inventem alguna sorpresa. Un dia va ser un petit eriçó que els hi havia sortit en una xocolatina. Em vaig avançar i el vaig mig amagar enmig d’unes flors. I quina sorpresa quan el van descobrir. “Com havia pogut anar fins allà?”. “És igual que el nostre!”. “L’heu amagat vosaltres?”. I entre converses, cançons, investigacions, observacions, lupes i binocles, fem unes bones passejades.


I tu... quins trucs de ‘geocaching’ fas servir?


09/07/2014

Jo tenia una nevera

De la terrorífica saga de sèrie B "Jo tenia un menjador" i " Jo tenia un armari ", arriba la seqüela ... "Jo tenia una nevera" .

La pobra protagonista és una soferta nevera, que ens havia acompanyat els últims temps, exercint les seves funcions a la perfecció (és a dir, mantenir els aliments frescos o congelats). El seu aspecte exterior era blanc immaculat, trencat únicament per la nostra creixent col·lecció de magnets, arribats dels viatges propis i aliens. Els teníem concentrats únicament en una petita part de la seva superfície, controlats ...


Però va arribar el descontrol. Les bessones també s'han apoderat de la nostra nevera. La quantitat de magnets és tal que una ja no divisa ni de quin color és. I ... què aguanten els magnets ? Dibuixos ... de les bessones . Menús de l’escola... de les bessones . Horaris pediàtrics ... de les bessones . Magnets que són fotos de les pròpies bessones. Magnets dels seus dibuixos favorits. I a sobre de la nevera ? Col·lecció de bestioletes que portaven gelat a dins. ¿Cal que tinguem una vintena? Per sort, la invasió encara no s'ha dedicat a buidar la nevera de manera sistemàtica. Això sí, ja arriben als iogurts. Tindrem quarta part de la saga?

01/07/2014

Doble o res


Podríem estar dies debatent i parlant de la relació especial entre bessons, de connexions, semblances, diferències… hi ha milers d’articles, estudis i reportatges, que més científicament donen voltes al voltant del vincle entre germans bessons. No és la meva intenció. Avui m’agradaria posar l’accent en com el fet de ser bessó, marca la seva forma de veure i entendre la vida. Entenc que és extensible a germans que es portin poca edat, però també imagino (jo no sóc bessona, no ho puc saber, per molt que ho intueixi), que la relació entre bessons és inigualable. 

Us vull explicar només algunes anècdotes que em demostren que per l’Ona i l’Estel, tot i ser dues nenes molt diferents, físicament i de caràcter, aquest món no l’entenen l’una sense l’altra. O si més no, que el més “normal” és ser-ne dues.

Com es passegen dos bebès?: ja ho heu vist a la foto. Des de que hem arribat de colònies, tot el dia estan fent bosses, preparant maletes i fent excursions. I és clar, ens emportem les nines. En plural. Poques vegades n’han portejat una de sola. Així que res millor que començar a agafar la primera cinta que troben i lligar-se les nines per poder anar passejant tranquil·lament. Si us hi fixeu, les nines també són bessones.

La pregunta del milió: Ara hem viscut una etapa en què molts nens de la classe han tingut un germà/na. Per això quan algú els hi diu:

-      “Estic esperant un nen”... la seva resposta és categòrica:
-      “Només un?”

L’Ona i l’Estel no demanen “un germanet”: Moltes vegades algú de la família o amics els hi ha demanat si els hi agradaria tenir un germà. La seva resposta també els deixa ben parats:

-      “Un no, dos. Així en tindrem un per cada una”

Què està fent la seva germana? Una constant des de que són bebès. Una pot estar concentrada pintant al menjador i l’altra jugant a l’habitació. Però sempre tenen l’antena posada per saber què està fent la seva germana. I es barallen, i tant que es barallen... però són les millors companyes de joc. I l’altra dia, que l’Estel no es trobava massa bé i estava estirada al nostre llit, l’Ona no podia adormir-se. “No puc dormir sense l’Estel al llit del costat. Que vingui, que li cantaré una cançó i ja es trobarà millor. Així ens adormirem les dues juntes”. 

El que us deia, un vincle impressionant.És un privilegi aprendre d'ell cada dia.


26/06/2014

Nens i càmping

Nens i càmping és una combinació GUANYADORA. Aire lliure, espais oberts, poca circulació de trànsit i piscina (element imprescindible). És igual si l’aigua està gelada. Els nens tenen aquesta increïble capacitat de tirar-s’hi sense ni plantejar-s’ho. I el binomi guanyador encara és més fantàstic ni se’n pot gaudir en temporada baixa o mitja (no ho dic per res, però cada cop més m’atabalen les aglomeracions o molta gent en un mateix lloc).

Fa uns dies vam tornar a Sant Pere Pescador (Girona, Alt Empordà). I dic vam tornar perquè era el “nostre” càmping de sempre, sobretot, perquè és un espai increïble i amb totes les facilitats per practicar windsurf, l’esport que practicava el pare de les bessones. Ho heu captat bé i a la primera. Practicava. En passat. Pobre, des de fa cinc anys que no posa les taules a l’aigua. El càmping (és La ballena alegre), ens agrada perquè les parcel·les són grans i estan rodejats de windsurfistes (i kites, últimament). Sempre havíem dit (fins i tot quan encara no en teníem) que era un bon espai també per als nens, perquè cuiden tots els detalls per a ells (lavabos i piques a les seves mides, banyeres per a bebès i espai cuidat per canviar-los, etc...).

Doncs bé, ja era hora de provar-ho, no?. Les bessones ja havien estat de càmping, però havíem anat de bungalow. No és la primera vegada que em sentiu parlar de logística, i de com n’era de complicat d’anar amb dos bebès de la mateixa edat. Ja feia dos anys que ho volíem provar, però quan ens decidíem, hi havia mala previsió de temps. Però ara, amb cinc anys, i després de veure un capítol de la Peppa Pig que va de càmping amb tenda, ho teníem claríssim. Dit i fet.

No cal que m’allargui massa amb el resultat, oi? Emocionades entrant i sortint de la tenda... i ajudant-nos a muntar-la. Contentes d’anar amb bicicleta. Felices de nedar a la piscina. Divertides d’utilitzar la nova tauleta per fer els àpats. Encuriosides per veure com eren els lavabos i les dutxes. Xafarderes amb tots els veïns, bàsicament alemanys. Sorpreses de “dormir” tant aprop de la platja. Contentes. Molt contentes.


Repetirem? I tant!