5 febr. 2015

Esquí-malabarismes


D'adolescent mai no m’havia atret esquiar. De fet, vaig començar molt gran, amb el meu marit. Ell volia provar-ho i ens va agradar. Bé ... ens va atrapar. Al principi estava atenta constantment a tot. Els meus peus, les botes, els meus genolls, els pals, les ulleres, com posar els esquís ... preocupada per no caure en el telearrastre o telecadira de torn i quedar-me allà penjada amb tota la gent mirant-me. La ‘norma’ era que ens paràvem a mitja pista (verda o blava, no penseu, com a molt una vermella) i ens esperàvem amb el meu marit. Jo al·lucinava quan veia bòlids de 4 o 5 anys que ni es preocupaven si la pista que agafaven era verda o negra.

Ara l'última cosa que em preocupa són els meus pals, la meva estabilitat o si les botes m’apreten o no. Sóc capaç de baixar la pista, mòbil en mà, per gravar una de les bessones. No només porto els meus pals al telearrastre, sinó que porto els d'una petita i per postres sóc capaç de girar-me per veure que em segueix i no ha caigut. L'últim que m'importa al telecadira a pensar si algú em veurà si vaig per terra. Porto els meus pals, els d’una de les nenes, amb l'altra mà l’aguanto a ella. Amb aquesta mà –semilliure- l'ajudo a pujar ia baixar i ... miracle!, no hem caigut. Al principi ens seguien bé baixant les pistes, però ara ja van de "sobrades" i he d’accelerar per perseguir-les. Mentre descansem un moment, comprovo que el seu casc està ben posat i que els seus guants no portin neu a dins.


I sé, amb certa enveja, que d'aquí a ben poc elles ni es plantejaran si la pista que baixen és verda o vermella i que jo aniré darrere seu, tornant a concentrar-me en com he de fer els girs per no acabar amb el cul a terra i sense poder aixecar-me.

2 febr. 2015

En què s’assemblen la sorra i la neu?



En què s'assemblen la sorra i la  neu? A priori... en res. Una l’associeu a la platja i l’altra a la muntanya. Una em fa pensar en escalfor,  aquell moment que baixes a la platja i com que li ha estat tocant el sol, et crema la planta dels peus. Una se’t posa per tot arreu, dins el banyador, a les ungles... segur que n’heu “menjat” més d’una vegada. Pot ser molt fina o gruixuda, i rasposa. D’un blanc clar, passant per totes les tonalitats de crus i marrons i fins i tot vermella o negra. L’altra, la neu, és freda. D’una textura que fa del sucre en pols a pedretes, d’un blanc que fa mal als ulls. A vegades se t’enganxa als ulls i fa mal, de tan freda i blanca.

Aleshores... en què s’assemblen la sorra i la neu? Tenen un punt en comú que les fa idèntiques. Són un imant pels nens. Poseu nens sobre la sorra o sobre la neu i tindreu diversió per una bona estona. No hi ha res que els faci saltar tant ràpid com dues frases:

-      Anem a fer castells de sorra
-      Anem a fer un ninot de neu (aquest ja funcionava fins i tot abans de Frozen)


I sabeu en què s’assemblen també? En la fantàstica capacitat que tenen les dues, sorra i neu, de convertir els nens en croquetes. 

26 gen. 2015

Un telescopi amb poders de la màquina del temps

Sabeu quan en una pel·lícula de cop algú toca alguna cosa o veu alguna cosa i té un flash? Aquelles escenes increïbles que penses que només passen al cinema ... doncs m'ha passat.

Primer he d’explicar-vos que Estel va demanar un telescopi als Reis. En va arribar un, que tot i que era de joguina, semblava que estava bastant bé. I ho estava, però la lent tenia pols a dins, així que vam anar a la botiga on els Reis ens havien dit que podíem anar si hi havia algun problema. No en tenien cap altre, així que amb l’Estel vam decidir que el tornaríem i en buscaríem algun de  veritat de segona mà. Té moltes ganes de mirar la lluna i les estrelles, perquè en una part del projecte d'aquest curs estudiaran els planetes. I la cosa va quedar aquí.

El cap de setmana passat teníem dinar familiar. Estàvem comentant els Reis i va sortir el tema. El meu germà ni tan sols sabia que l’Estel havia demanat un telescopi. Quan ho va sentir, em va proposar que m’emportés el que té a casa. Era del nostre pare, a qui li encantava mirar les estrelles. Ell el guardava, i el tenia al despatx perquè no volia deixar-lo en una caixa. Les nenes l'havien vist i sabien que era del "l’avi", a qui no han conegut. Aquell mateix dia vam anar a buscar-lo.

I aleshores va passar. El flaix. El meu germà el tenia allà muntat. I em va donar les òptiques perquè les guardés. I les vaig tocar. Eren a la meva mà. El telescopi del meu pare. Amb ell vaig passar hores i hores mirant la Lluna i Saturn. Nits en què em deia que havia d'estudiar molt si volia ser astronauta i treballar a la NASA. Jo era petita i agafava les lents (les que ara estaven a la mà) i ell em deia que anés amb compte, que era delicat.


El meu pare va morir fa gairebé 8 anys. Des d'aleshores només el podia recordar a l'hospital. Era com si tots els meus records d'ell estiguessin bloquejats. Però aquestes òptiques han fet que tornés a ser petita, amb el meu pare al costat, i al balcó que teníem a casa, em passés nits i nits somiant amb ser astronauta. Ara, les nenes, aquestes petitones que l'haurien tornat boig, seran les que aprendran a estimar les estrelles amb SEU telescopi. I jo he recuperat uns records que no tenen preu. 

13 gen. 2015

Un intent de reflexió sobre com explicar la barbàrie als nens



A casa devorem informació i telenotícies. Jo per professió. El meu marit va sempre enganxat a la ràdio. Des de sempre, les notícies són un programa de referència. La majoria de dies les petites ja són al llit, però sí que hi ha ocasions que les veuen amb nosaltres. La majoria de dies aprenen moltes coses i es fixen en detalls que a mi em passen inadvertits. D'altres, em plantejo si no és millor canviar de canal. I a vegades ho faig.

La setmana passada li vaig donar moltes voltes al tema, òbviament pel que va passar a París. I vaig ser molt conscient que quan les nenes veuen alguna imatge de guerra o soldats a la televisió, el primer que em pregunten és si “allò” passa molt lluny. 'Molt lluny' és la seva seguretat, és pensar que no els afecta i que no té a veure amb el seu món diàriament. Però la setmana passada, "molt lluny" no va funcionar. 'París' és una referència propera. No sé fins a quin punt propera, però la seva preocupació en la pregunta “Mama, què ha passat' era més latent. El primer que van preguntar és si era a prop de casa de Steph (la parella de la meva neboda, perquè tenen clar que ell és de París, i d'aquí la seva referència 'propera'). Aquesta vegada veien clar que el que havia passat, el que fos i que no entenien, no havia passat molt lluny.

Com expliquem aquestes coses als nens? Aquests últims dies he llegit molts debats sobre si era bo / adequat / pertinent que veiessin aquestes informacions. Sobre si havien de veure-les o millor aïllar-los. No tinc clar què és el més adequat. Elles ho van veure, i crec que és la nostra feina, com a pares, contextualitzar i explicar algunes realitats que tenim al món, ja siguin "prop" o "lluny". Però de vegades, es fa realment complicat. És clar que els fets i les notícies els hi acaben arribant,  ja sigui via amics, escola o família. I és normal que intentin entendre què passa i per què. Només que de vegades, el què passa és més lineal d'explicar que el per què. Com podem explicar la barbàrie als nens si moltes vegades ni nosaltres mateixos sabem com digerir-la?

El perill de la realitat "cinematogràfica"

He tardat una setmana a pair el que vam veure per televisió la setmana passada. El dia de l'atac a Charlie Hebdo, i sobretot, el següent. Sóc periodista, i el segon dia (8 de gener) era una actualització constant de les informacions que arribaven des de França. Però hi havia un perill real i cada vegada més present: ningú seguia ni agències, ni comunicats ni versions oficials. El teníem en directe a la televisió. Es parlava d'ostatges a la impremta i el ministeri de l'Interior francès sortia a desmentir-ho. Tot eren informacions contradictòries. Fins moltes hores més tard no vam saber que hi havia algú amagat a dins passant informació. Potser sense saber-ho, l’estàvem delatant. No s’havia ni pràcticament confirmat l’assalt del supermercat a París que ja hi havia càmeres en directe filmant tots els moviments de la policia. Hi havia equips de càmeres repartits per tota la capital? I jo, que buscava la informació per tots els canals, per un moment vaig tenir por. Vaig tenir por de veure com s'estava convertint en una pel·lícula d'acció. Vaig tenir la mateixa sensació que l’11S i l'11M. Només que aquesta pel·lícula, com aquelles, no era de ficció.

12 gen. 2015

D’angelets i ratolins

Una de les coses que més ens ha agradat d'aquesta nova aventura
és que hem pogut "estrenar" el regal que la Jana, una
amiga de l'Ona i l'Estel els hi va fer pel seu aniversari.
Aquí sí que les dents no es perden!

No hi ha res que hagi fascinat tant a les bessones com les primeres dents que han caigut.  L’Ona va ser la primera, dues a l’estiu. L’Estel va haver d’esperar, frisosa, fins a l’octubre. Estava emocionada i espantada. La seva germana, amb aire de suficiència i amb aquella actitud de “jo ja sé de què va tot això”, li deia que no s’amoinés, que no li faria gens de mal. I que després, a la nit, posant la dent a sota el coixí, vindria un angelet a deixar-li un regal. Ja va estar liada, i va començar la discussió.

“A mi no em vindrà un angelet, vindrà un ratolí”.
“Doncs a mi em va venir un angelet”.
“És un ratolí que es diu Pérez, m’ho ha dit la Laia!”

Les dents de llet es col·loquen sota el coixí i l’endemà al matí desapareixen. L’angelet de les dents és un mite popular català destinat a tranquil·litzar els nens quan les perden. Una tradició que es fa en molts altres països. És de fet una tradició pràcticament universal. A Espanya i als països llatinoamericans, hi ha el Ratoncito Pérez.  A França, també és un ratolinet (la petite souris) i als països anglosaxons, la Tooth Fairy (la fada de les dents). Busco aquesta informació, els hi explico i elles mateixes tanquen fàcilment la discussió:

“És igual si és un ratolí o un angelet. Oi que igualment et deixa un regalet, mama?”

8 gen. 2015

Us presentem ... la "Mama Orquestra"




Les meves últimes 72 hores. En les últimes 72 hores he estat professora de flauta i de guitarra (sense tenir-ne ni idea - bé, de flauta una miqueta), i per sobre de tot, he estat entusiasta públic a 23 concerts ... "únics i inclassificables". He estat constructora d'autocaravanes (encara que siguin de Lego, la il·lusió de tenir una autocaravana no me la treu ningú. De fet, ja en teníem una de Pin i Pon, o sigui que el parc mòbil augmenta). M'he dedicat també a ser tatuadora professional (amb retolador i amb purpurina, uns tattoos que òbviament, amb purpurina són la última moda); hem incrementat la família amb tres peixos i he tornat a ser experta jugadora de parxís. Hem començat a ser astrònoms amb el nou telescopi, i m'he tornat boja buscant tutorials a Internet per a una teixidora (no sé ni per on començar). He estat domadora de dracs i cavaller que vola sobre del llom del drac. I m'han fet investigar tota la quantitat de coses que es poden decorar amb celos amb dibuixets. Ah sí, i he estat cantant de Sing Star. I també, mediadora. "Ho has demanat tu, però m'hi deixessis jugar una estona?". "Mama, diu que no m'ho deixarà!". "Sí que t'ho deixaré, però després".

Estic esgotada. Els Reis ens han convertit en "mare i pare orquestra". Crec que hem jugat amb TOT. I la quantitat de coses que ens queden per aprendre!


Vosaltres també us heu sentit "mare i pare orquestra" aquests dies? :-D