25 de set. 2013

A mi me'n donaven dos

Noooo, no es tracta de fer publicitat subliminal. Només que explica molt bé un fenomen que passa sovint a casa nostra, i és que hi ha moltes coses duplicades. Aquesta foto de l’Ona passejant els dos ninos, amb uns cotxets que gràcies a unes brides hem convertit en doble, explica molt bé que per a l’Ona i l’Estel, el més normal és que les coses siguin multiplicades per dos. No sé perquè em sorprèn... és el que han viscut tota la seva vida a casa.


Quan alguna mare de l’escola està embarassada i explica que tindrà un nen, se’m queden mirant sorpreses i diuen:  “Només en tindrà un, de bebè?”. Quan alguna vegada algú els hi han preguntat si els hi agradaria tenir un germanet/a, responen tan tranquil·les: “No, en volem tenir dos, un per a cada una”. En el seu vocabulari, “jo”, “meu” i “a mi” tenen una importància cabdal. Però el “nosaltres” encara més. Hi ha moments que juguen soles, però la seva millor companya de jocs és la seva germana. I això, això és fantàstic.  M’encanta quan veig que es donen la mà quan a alguna li fa por alguna cosa, com ho celebren quan una aconsegueix allò que li feia por, com s’animen a superar-se. I al mateix temps discuteixen perquè una li ha pres aquella baldufa que l’altra volia agafar, una intenta mossegar a l’altra perquè pretén posar-se una camiseta que era seva, i fins i tot s’estoven perquè una no li deixa veure els dibuixos a l’altra des del sofà. Sí, ser dues té molts avantatges... i també inconvenients. Però hi ha una cosa que ho domina per sobre de tot: la màgia de la complicitat. I aquella ullada furtiva que sempre fan per controlar on és la seva germana i què està fent. 





19 de set. 2013

Turisme amb nens (amb bessones)


Un dels GRANS temes. Viatjar i fer turisme amb nens. Per a mi és un d’aquells temes que en tenia una idea preconcebuda (com tantes d’altres coses) i que has d’anar amotllant i revisant a mesura que et vas trobant amb una nova realitat. D’entrada us he de dir que m’he passat l’estiu morint-me d’enveja amb les fotos de #asiapara3, els fantàstics @unmundopara3. I admiració per una filosofia de vida clara i unes vivències que “el jove viatger” no oblidarà mai. Arran dels comentaris que van sorgir en una de les seves fotos a Instagram, on precisament va sortir un “mini” debat sobre el fet de viatjar en nens, i si érem una cultura que ens costava més que d’altres això de llençar-nos a l’aventura, vaig estar analitzant i pensant com ho estàvem vivint nosaltres.

Crec que és un d’aquells temes en que tenir una criatura o tenir bessons sí que marca la diferència. Tampoc sabré mai si hagués estat diferent amb una criatura. La logística quan viatges amb múltiples és espectacular. Quan són bebès hi ha moltes necessitats que sincerament, jo no em veia en cor de fer compaginar amb un viatge. Jo sempre havia viatjat molt, m’encanta, i quan vaig conèixer el meu home, vaig descobrir el cotxe-carretera-i manta. Però amb les dues nenes no em creia capaç. Em costa confessar-ho, però vaig entendre allò que mai havia entès de jove, de perquè la gent s’estava unes setmanes de tranquil·litat a la muntanya o a la platja (bé, això de la tranquil·litat ho podríem discutir). També és veritat és han passat 4 anys d’aquell primer estiu, i cada vegada les petites es cansen menys i es poden fer més coses. Aquest estiu he pogut tornar a fer “petites escapades”. I què voleu que us digui... per a mi ha estat un gran pas. També penso que a mesura que es van fent més grans, ja es poden plantejar viatges més llargs i destins més llunyans. No es pot oblidar que un gran viatge implica una inversió econòmica molt forta, i ja que hi som posats, m’agradaria que se’n recordessin una mica. (ja us dic ara que em copiaré, potser no tota la ruta, però una bona part del #asiapara3 per si mai ens decidim per aquesta zona). Però òbviament, és veritat que hi ha cultures que són molt més “decidides” que la “nostra” en això de llançar-se a l’aventura. Però a mi, hi ha vegades que veure bebès en determinats llocs em fa patir una mica, què voleu que us digui...

El que per a mi està clar, però, és que la nostra manera de viatjar ha de canviar mínimament. No podrem pretendre fer el mateix viatge quan el fèiem sols, que amb dues criatures de 5 anys. Hem après a combinar les passejades amb els parcs, buscar estàtues de princeses com excusa per patejar-nos una ciutat, i un bon gelat per cada un com a recompensa a un dia fantàstic d’haver descobert coses noves. Hem après que la imaginació és una arma poderosa i que és la nostra millor aliada a l’hora de viatjar amb nens. Hem d’aprendre a veure les coses amb els seus ulls i d’aquesta manera els enganxarem.

Què adjuntem a la nostra llista de “Coses a tenir en compte”:

Càmeres de fer fotos: una bona manera per implicar les petites en les visites a les ciutats o en les passejades. Fa dos anys que cadascuna té la seva càmera, i a l’Ona se li dóna especialment bé. Els hi agrada fotografiar les coses que els hi criden l’atenció. És un bon exercici per als pares també, per veure la seva perspectiva.

DVD al cotxe: Només en som partidaris per viatges llargs de cotxe, de manera que en algun moment determinat, saps de durant una horeta i mitja no s’avorriran. Sempre viatgem aprofitant els seus moments naturals de dormir (la migdiada o a la nit), però hi ha moments que és inevitable i veure una pel·lícula sempre hi ajuda.

Aparthotel: Imprescindible. Tenir una cuina, encara que sigui petita, és una bona eina per viatjar amb les bessones. Per a nosaltres és molt pràctic, perquè podem esmorzar i sopar tranquils i si és necessari preparar-nos alguna cosa per dinar. En una de les escapades de l’estiu, vam escollir un aparthotel que tenia piscina. Va ser un encert, perquè feia molta calor. Estava a mitja distància del centre, però tot i que la idea inicial era poder agafar autobús o metro per anar fins al centre, va resultar més pràctic (i al final econòmic), agafar el nostre cotxe i buscar aparcament al centre.

Recursos: visitàvem un jardí japonès al centre de la ciutat. Un oasi enmig d’un parc. No semblava que els hi interessés gens fins que no vam situar el Nobita i en Doraemon. “Ho veieu?. És com la casa d’en Nobita!”. I vet aquí que els hi va encantar la visita. I naturalment, ser conscients que hi ha moments que estar una estona en un part, és el moment per seure en un banc, que elles juguin i nosaltres comentem les impressions de la ciutat que visitem.


Passos endavant: Fa dos estius vaig escriure aquest article: Turismus interruptus. Explicava la frustració que vaig sentir perquè a l’hora de visitar una cova molt xula, les nenes es van espantar i em vaig quedar sense veure-la. I estava “enfadada” perquè tenia la necessitat de veure coses noves. Sapigueu que aquest estiu hem tornat a la cova, i les petites van “flipar” dels passadissos, de les baixades i totes les coses que van veure. Pas a pas. Dia a dia. Com us explicava aquesta mateixa setmana, ha estat un estiu especialment positiu. 

18 de set. 2013

Un estiu positiu


Tornar a treballar el 12 d’agost, fer mans i mànigues per trobar cangurs per les nenes en unes setmanes complicades, un principi de setembre amb festes majors i diades que fan que de cop i volta, et trobis a principi de curs. Reinici de rutines, tornar a l’escola i tornar als horaris habituals. Pràcticament no he pogut ni fer balanç de les vacances d’estiu. Però és fàcil... ha estat altament positiu.

Tinc la sensació que hem fet moltes coses i per tant, no hem arribat gens “apurats” a l’inici de curs. Penso que l’any passat van arribar més cansats i amb ganes de reprendre les rutines. I ha estat un estiu sorprenent, per molts motius. No vull deixar la oportunitat de subratllar-ne alguns:


La seguretat i els descobriments de les nenes: Ja us vaig explicar fa uns dies com les ulleres màgiques de natació van fer que l’Ona perdés tota la por a l’aigua i ara nedi com una desesperada. S’enfonsa, salta, disfruta. Però quin gran descobriment (per part nostra), en veure que les dues petites eren capaces d’enfilar-se a una bicicleta i pedalar tranquil·lament. A casa encara no en tenen i abans de l’estiu, amb la bici de la filla d’una amiga, ja vam veure que hi tenien força habilitat. Però tanta??? Sense rodetes i a tota velocitat.  

Els balls infantils: Sí, per molt que es faci difícil de creure i explicar. Per variar en tenim una de cada. A l’Ona li agrada força ballar, i a l’Estel potser no tant. Ella és més teatrera. Però aquest estiu hem descobert aquella activitat de “ball infantil” a la qual no havíem anat mai (i de fet sempre havíem dit que mai hi aniríem... aaaaaiiiii, menja-t’ho amb patates). Doncs apa, ja ens veieu ballant el gangman style amb les dues mascotes del poble. Mare meva....


Els ritmes: Els ritmes de tota la família estan ja perfectament apamats. Això fa que puguis programar més coses i les que organitzes siguin perfectament aplicables a les petites. Les caminades, les estones al parc, les excursions... Hem muntat a cavall, hem nedat, hem fet excursions, hem fet turisme, hem visitat unes xemeneies de fades, hem fet circuits pels arbres, hem anat a la platja, hem fet fang, hem anat a una cova... i elles t'ho expliquen tot com si fos la gran aventura. I això... això és fantàstic.

13 de set. 2013

Normalitat normalitzada

Tinc la sensació que escric aquest article quan tothom ja ha parlat de l’inici de curs. Però fins avui, segon dia d’escola, no m’he atrevit del tot a fer-ne balanç. Tothom em preguntava si ja tenia ganes (jo) que les nenes comencessin el curs i sobretot, si elles en tenien ganes.  Per part meva en tenia ganes perquè d’alguna manera significa tornar a la rutina de tota la família, amb els nostres horaris de feina, i els seus d’escola. A més, jo m’havia incorporat a la feina el 12 d’agost,  de manera que hem fet deu mil combinacions possibles per tal que les nenes passessin aquestes setmanes d’agost ben cuidades (ai, el gran tema de la conciliació). I les nenes ni tan sols han parlat de si tenien ganes d’anar a l’escola o no. Aquest estiu s’ho han passat tan bé, ha estat tan variat i han fet tantes coses que patia una mica pensant que farien un  drama de tornar a l’escola (perquè és ben veritat que aquestes dues petites a vegades tenen unes reaccions ben estranyes, coses que et penses que els hi encantarà es posen a plorar i al revés). Una setmana abans de començar els hi vam dir qui serien les seves mestres, i van estar molt contentes. Ja les coneixien, de manera que això fa la reentrada una mica més fàcil.

Dijous, 12 de setembre. Primer dia. Com que l’escola inaugura un nou edifici, per motius de feina m’hi puc escapar i per tant, puc acompanyar les nenes a la classe el primer dia. Pateixo fins a l’últim moment, perquè no sé si és millor que hi sigui o no, perquè a vegades fan més drama que cap altra cosa. Però em fa molta il·lusió i elles estan molt contentes. L’Ona té un moment de plor, però se li passa molt ràpid. Quan les vaig a buscar a la tarda, estan mooolt contentes i m’expliquen tot el que han fet, amb qui han jugat, etc... Tots els companys estan molt feliços de retrobar-se, de manera que a la sortida de l’escola anem tots al parc i juguem una estona més.

Divendres, 13 de setembre. La prova de foc, perquè potser el primer dia va molt bé i el segon la cosa es torça. Cap problema al matí. Surten radiants de l’escola. Emocionades i contentes.


I en qüestió d’un dia, el fet que s’hagin fet molt grans, s’ha fet oficial. No sé com explicar-vos-ho. Fins i tot nosaltres notàvem que aquest estiu, l’Ona i l’Estel s’havien fet molt grans (i això que teòricament a casa no ho notes tant, sempre ho veuen els de fora, aquestes coses). No només havien fet una estirada, sinó que les seves converses, raonaments, lògica... són ara molt més “plenes” i complexes. Ja no és que tothom t’ho comenti... elles també ho han decidit. Des de fa dos dies, la seva actitud és diferent: “Ara som de P5”, diuen. I aquest “Ara som P5”, ho apliquen a moltes coses. S’han fet grans, i per una banda em cau la baba, i de l’altra, em pregunto on són aquelles nenes petitones... i de retruc, entenc a la perfecció aquella frase de “el temps passa volant”. 

4 de set. 2013

Nens del segle XXI


Anem passejant pel carrer. Passem pel costat d’una cabina telefònica. Noto que es paren les dues.

    “Què és això, mama?”
   
    “Una cabina de telèfon”, responc. (I ja em preparo l’explicació perquè ja sé que no tardaran massa).

     “I per què serveix?” (ho sabia)

     “Doncs abans…” (no em deixen acabar la frase)

    “Abans de sortir nosaltres de la panxa?”, pregunten... (el temps es divideix entre el moment que elles eren dins la panxa i el moment en què en van sortir)

    “Sí, abans de sortir vosaltres de la panxa. Abans si estaves al carrer i necessitaves parlar amb algú, posaves unes monedes en aquesta màquina i podies parlar”.

     “És clar, i ara no es fan servir perquè tothom té mòbil”, conclouen les petites.



I continuen caminant. Ho tenen així de clar. I jo em quedo pensant que no fa tant que jo mateixa les utilitzava. Però és clar, era molt abans que l’Ona i l’Estel sortissin de la panxa.