26 d’ag. 2013

Les ulleres amb poders màgics


Més d’una vegada us he explicat que les bessones han reaccionat de forma molt diferent a les classes de natació. Fa ben poc us detallava que se m’havia trencat el cor quan vaig veure ho malament que s’ho passava l’Ona a l’últim dia de classe (à podeu llegir Amb el cor encongit).

A l’estiu hem continuat treballant aquest aspecte. Òbviament hem continuat felicitant a l’Estel perquè realment ha avançat molt... però també a l’Ona, per cada petita passa que feia. Uns dies a la platja li van servir per veure que els altres nens (una mica més grans o que ja nedaven), s’ho passaven molt bé saltant les onades. Això la va motivar. Però el gran encert – descobriment – sorpresa – sort de la temporada van ser unes ulleres de natació. L’Estel feia dies que les demanava, perquè li agrada anar per sota l’aigua i els ulls se li envermelleixen molt. Així que les vam anar a comprar. I quina va ser la nostra gran sorpresa en veure que, amb les ulleres, l’Ona perdia tota la por a capbussar-se, nedar i tirar-se a l’aigua sense cap mena de problema, i gaudint de la sensació.

L’hem aplaudit i felicitat moltíssim. La seva germana li ha dit molt contenta que ara es podran dir “hola” sota l’aigua. Li hem dit que el seu monitor estarà molt content quan la vegi l’any que ve. I ella s’ha convertit en un petit dofí, diu.


Ha estat una petita victòria en la qual tothom hi ha participat. Crec que ha estat una estranya combinació del resultat de tot un any d’extraescolar, d’una petita dosi de competitivitat i orgull amb la seva germana, de les seves ganes de fer-ho bé... i sobretot, d’unes ulleres de natació màgiques i roses que han trencat les pors. Ja us explicaré si els poders màgics continuen...

Articles relacionats:

19 d’ag. 2013

Creant mosaics (ens posem a jugar?)


Durant l’any, a casa juguem molt, però les vacances és el moment ideal per poder explotar aquesta faceta. Tenim més temps i els horaris són més relaxats que durant el curs. Aquest any, els Reis ja van ser molt més selectius i van escollir les joguines d’acord amb el caràcter de cada bessona. L’Estel és més moguda i a l’Ona li agrada més concentrar-se amb els jocs. Així que els jocs, tots i que adreçats a cada una d’elles però que l’han de compartir amb la seva germana, combinen els dos aspectes.

Un dels grans encerts va ser aquest joc de fer mosaics. Tot i que d’entrada està pensat per a nens més grans, a l’Ona li encanta i ens hi passem moltes estones. És tan senzill com una pissarra imantada i unes petites peces amb diferents formes i colors. Les plantilles serveixen de pista per fer els quadres proposats pel joc, però després també es pot improvisar. L’Ona es concentra, li agrada comprovar que les formes són les adequades i per a ella suposa tot un repte acabar cada dibuix. Sovint em demana ajuda, per assegurar-se que ho està fent bé. Però quan acabem, també li encanta improvisar i fer les seves pròpies creacions. 





13 d’ag. 2013

La pedra dels malsons

M’encanten les històries que s’inventen les petites. La seva lògica, la seva imaginació, les seves explicacions dels fenòmens més quotidians i aquell punt d’orgull quan els hi expliques alguna cosa i et responen amb un “sí, això ja ho sabia”.

Vam estar uns dies a la platja, i un dels molts entreteniments que teníem era buscar les pedres més boniques arran de mar. Un dia a la tarda, l’Estel em ve i me’n regala una. “És una pedra contra els malsons, mama. L’has de tenir a la tauleta, i si somnies amb bruixes o bitxos dolents, així la tens al costat per agafar-la i tirar-la contra la bruixa”. Encara amb el somriure als llavis li vaig donar les gràcies per la bona idea que havia tingut. “L’heu de compartir amb el papa, perquè no crec que els dos somnieu amb bruixes alhora”, m’afegeix.

“És clar, tens raó”, li responc. “Per cert, Estel, i per a tu i per a l’Ona no n’heu recollit cap?”.

“Mama, si tinc malsons no necessito pedres, et crido a tu i tu m’abraces”, em diu amb un somriure i posant aquella cara de “mama, no te n’enteres de res”.


I jo me la miro i penso que té tota la raó del món. 

2 d’ag. 2013

Com les puc treure de l'aigua?


He de reconèixer que els dos primers estius amb les petites, tot i que ens agrada molt la platja, no la gaudíem massa. Baixar a la platja amb infraestructura de bessons no és fàcil i gens relaxant. Al principi preferia molt més la piscina. Quan les nenes ja van ser una mica més grans vam començar a tornar-li a trobar el gust, i sobretot, a recuperar els jocs que els pares havíem gaudit de petits.

Aquest any les petites no només han disfrutat com boges de jocs a la sorra, amb les pales i les pilotes, sinó que ja no hi ha manera de treure-les de l’aigua. A l’Ona li encanta jugar amb les onades, perquè sap que el seu nom ve justament d’aquí, de l’amor al mar que tenen els seus pares. Les petites s’han passat moltíssimes estones jugant a la vora del mar, fent castells impossibles i torres i forats a la sorra. Però sobretot, a dins de l’aigua. I no hi havia manera d’arrencar-les de la platja.


I aquest any s’ha potenciat aquella frase que segur que tots coneixeu molt bé: “Mama, has vist el que he fet? Sí? Doncs torna a mirar, ja veuràs què faré ara”. Mentrestant, el meu home, s’ho mira assegut a la cadira sota el parasol. “Quan era petit, mai havia entès perquè els grans s’estaven aquí enlloc d’estar jugant a ple sol”, m’explica. “Ara sí que ho entenc..., s’hi està a la glòria”. I ens mirem i riem, el temps just perquè una de les petites ens torni a cridar l’atenció.