30 de des. 2013

La lladre de temps

Fa uns dies, la Bea Mamadedos (@bcuatre) proposava fer un post fent un repàs d’aquest 2013. 'Balance bloguero' és un mini carnaval que estarà actiu durant tres dies, el 29, 30 i 31 de desembre. La idea és fer balanç, ja sigui a nivell personal o com a blogger. M’hi vaig apuntar sense pensar-ho, però després me’n vaig adonar que no era gens fàcil posar-me a resumir aquest any que s’acaba. 


2013
Fins que me’n vaig adonar que durant tot l’any, hi ha una constant que es repeteix sense parar. És una lluita constant per robar temps al temps. M’he convertit en una lladregota d’esgarrapar temps per tot. Però no sóc jo sola, oi? Crec que és un mal comú, si més no per a molts amb qui comparteixo aquesta vida 2.0. Robem temps per estar més amb els nostres fills, parella i amics. Robem temps per llegir blocs que ens agraden i aporten moltes coses. Robem temps per escriure en els nostres, de blocs. Robem temps per viure vides paral·leles en grups de WhatsApp. Robem temps per arribar a tot, fins i tot a les reunions de l’escola que acaben a hores que ha hauríem d’estar dormint. Robem temps per seguir el nostre timeline a Twitter i actualitzar els status de Facebook. Per apuntar-nos a marees verdes, grogues i fúcsies. Per cabrejar-nos amb les coses que passen i que ens indignen i fer i cridar un #mecabrea dels grossos. Robem temps per intentar ser bones mares en el millor sentit de la paraula i acabar protagonitzant anècdotes de #malasmadres de campionat. I robem temps per ser unes perfectes imperfectes. Robem temps per fer els pastissos que facin falta per veure un somriure fantàstic a la cara dels nostres fills. 

I sabeu què? Sabeu què escriuria a la meva targeta per aquest arbre dels desitjos per al 2014?

Vull continuar robant temps, perquè vol dir que aquest temps el dedicarem a coses que realment ens importen.

* Per estimar als qui estimem.
* Per compartir amb els que sentim ben aprop, encara que estiguin lluny.
* Per continuar cabrejant-nos i indignant-nos, perquè lamentablement la situació no ens donarà treva. I per actuar. 
* Per continuar fent força tots plegats. També robarem temps per actuar contra les injustícies i els passos enrere que veiem cada dia.
* Per continuar aprenent.

Robarem temps al temps per continuar esforçant-nos a fer realitat els somnis. Els propis i els col·lectius.

Que el 2014 vingui ple de força!




I us vull deixar amb una cançó d'un dels meus musicals preferits: RENT.
Seasons of love.



29 de des. 2013

Operació Dimonix

Les fotografies, cedides per Joventut de la Faràndula, són obra de David Bisbal,
que m'ha posat totes les facilitats per publicar-les. Gràcies! 

No... no es tracta de cap aventura especial. La nostra ‘Operació Dimonix’ particular són ‘Els Pastorets’. Des de principis d’aquest any,  l’Ona i l’Estel van començar a jugar al pati a dimonis, calderes, etcètera.. arran que alguns nens de la classe ja havien vist el clàssic de Folch i Torres. Des d’aquella època, als dimonis els hi diem dimonix, o dimonics... (no hi busqueu explicació, l’Estel els va rebatejar així). Les dues peques no s’ho passaven massa bé, i fins i tot vam tenir algun malson amb els banyuts entremig. Però aquest any l’Ona va dir que tenia ganes d’anar-los a veure, que no li feien gens de por. L’Estel no ho va veure gens clar, i va dir que no hi volia anar.

He de confessar que feia anys que no hi anava. La recordava com una obra molt llarga, amb un petardo final impressionant i, que no se m’enfadi ningú, un toc o moralina (per la història que explica) que me la feia sentir molt llunyana. Però és clar, no hi ha res com el temps per veure les coses d’una manera diferent.

A Sabadell tenim la gran sort de tenir dues representacions de ‘Els Pastorets’. Joventut de la Faràndula i Centre SantVicenç engeguen el seu cicle just abans de Nadal (els primers) i Sant Esteve (els segons) i s’allarga pràcticament fins a finals de gener. Així que el dia de l’estrena (després de deixar l’Estel amb la tieta), la resta de la família vam anar a la Faràndula. Tot eren expectatives. Serà com la recordo? Com reaccionarà l’Ona amb els dimonis? (perquè clar, no em preocupava gens com reaccionaria amb el Lluquet i el Rovelló). Li faran por? Aguantarà tota l’obra? L’entendrà o estarà preguntant tota l’estona?

Resultat? Tal i com m’havia comentat el seu director, Salva Peig, en una entrevista que li havia fet per, justament, fer la notícia prèvia de ‘Els Pastorets’, em vaig trobar amb un GRAN espectacle. Això és el que busquen, el que volen i és el que pugen dalt l’escenari. Anar a veure ‘Els Pastorets’ pot ser una tradició, però també ens vam trobar amb espectacle de gran qualitat, amb uns Lluquet i Rovelló que van fer molt riure a l’Ona, amb un cuplets que ens van agradar moltíssim pels temes d’actualitat que toquen, i amb uns dimonixs INFERNALS!!!! I que en el fons, les coses no canvien tant i no deixa de ser la guerra eterna entre el bé i el mal.


I què va passar en arribar a casa? Doncs que l’Ona, entusiasmada, li explicava a l’Estel que els dimonixs no feien gens de por, que el Rovelló feia molt riure, que hi havia una “angeleta” i que sortia un bebè de veritat. I res, ja les veieu jugant a fer un esternut, dir “Jesús” i a tirar-se per terra. Per tot plegat, l’Estel ha decidit que ella també vol veure ‘Els Pastorets’. Així que per repartir les forces, i perquè ningú se m’enfadi ;-) , i perquè en tenim moltes ganes, ara... cap al Centre Sant Vicenç falta gent! Els que sou de Sabadell ja ho sabeu, però els que sou de fora... decidiu-vos i cap a Sabadell!

Les fotografies, cedides per Joventut de la Faràndula, són obra de David Bisbal,
que m'ha posat totes les facilitats per publicar-les 

23 de des. 2013

No hi ha res com una germana bessona



No puc evitar compartir amb vosaltres el què ha passat aquesta tarda. Perquè per a mi és la demostració impressionant del vincle increïble entre bessons. L’Ona i l’Estel estaven molt esverades (portem dies així, entre el seu aniversari, festes de l’escola, Pastorets, el Tió imminent…). La tarda ha estat prou esgotadora, i quan menys m’ho pensava, l’Ona s’ha adormit al sofà. No havia parat en tot el dia i he vist la meva oportunitat. Amb una adormida, és més fàcil poder-se dutxar tranquil·lament. “Estel, la vigiles i si necessites res vens, d’acord?”.

Just quan he acabat, m’he trobat l’Estel adormida al sofà (ja m’havia estranyat tan silenci i tan poca interrupció) i l’Ona que començava a despertar-se. Quan dorm poc o està molt cansada, no té un bon despertar. Ja l’he notat plorosa i amb ganes de somicar. Me la conec, sé que necessita que l’abraci i estigui per ella. Ho intento, però es posa a plorar desconsolada. Li dic que vingui amb mi a la meva habitació. L’Estel (que és absolutament al contrari i amb el vol d’una mosca ja es desperta tan feliç), obre els ulls i ens acompanya.

L’Ona està desconsolada. No para de plorar. Li pregunto què li passa, si ha somniat alguna cosa que no li ha agradat (ahir vam veure els Pastorets, i penso que tot i que va riure amb els dimonis, sortirà la imatge en algun moment). Diu que no ho sap, però que alguna cosa la fa estar trista. No hi ha manera que pugui consolar-la. De cop s’estira al meu llit. L’Estel marxa corrents a la seva habitació. Torna amb el ‘doodoo’ de l’Ona, amb el que dorm des que era petita. Li dóna. S’estira al seu costat i l’abraça. L’Ona abraça fort el ninotet i la mà de la seva germana. Es tranquil·litza i deixa de plorar.


Jo em quedo mirant l’Estel, i li dono les gràcies. Perquè ella ha sabut ràpidament què podia ajudar a la seva germana, i li ha anat a buscar. “Ona, estàs bé?”. “Sí, mama”. 

No em digueu que no és fantàstic tenir una germana bessona...

El nostre desig


18 de des. 2013

El dia que vaig ser model de revista

Quan jo era petita – adolescent, les models de moda eren la Claudia Schiffer o l’Elle MacPherson. Me les coneixia perquè a casa la mare sempre comprava l’Hola, de manera que en algun moment o altre les fullejava. Sempre m’havia cridat l’atenció els models que es posava l’Agatha Ruiz de la Prada.


I qui ho havia de dir, que anys després, l’Ona es passaria una estona dibuixant i em ve tota contenta per dir-me que m’ha pintat a mi. Que en el seu dibuix, plou, i per tant, m’ha posat les botes d’aigua. I com que dos dies abans havia anat a la perruqueria i m’havia allisat els cabells – una cosa que els va sobtar molt- , m’havia pintat amb els meus cabells arrissats. “A mi m’agrades més així, mama”. I mireu quina meravella! Ara resulta que sóc jo la model. Perquè no em direu que amb aquest vestit (encara que sembli una campana), no podria passar per model de Desigual! (fins i tot porto el paraigües a conjunt!). M'encanta!!! Gràcies Ona!


16 de des. 2013

Ja fa dies que l'engreixem...



Per a l'Ona i l'Estel és LA tradició de Nadal amb diferència. S'estimen el Tió amb bogeria. Un cop ha "cagat", el nostre Tió se'n va a viure a les muntanyes, on no fa tanta calor i té arbres per viure enmig del bosc. Fa un parell de setmanes va aparèixer al bosc, i tot i el crit inicial d'alegria en trobar-lo (perquè a l'estiu quan caminem pels boscos el busquem desesperadament i no el trobem mai), de cop l'Ona es va posar molt sèria i mig plorosa va dir que aquell no era el nostre Tió. Va dir que no l'estimava i durant una bona estona va estar callada. Amb l'ajuda de l'Estel el vam pujar a casa i vam veure que tenia una esquerda a l'escorça, i que era el nostre i l'Ona el va abraçar  (buffff, quin patiment només de pensar què ens hauríem hagut d'inventar). Ara li donem sopar cada nit... tot esperant la Nit de Nadal.

El viatge del Tió (un article on trobareu una mica més d'història sobre la tradició)





15 de des. 2013

L’Arc de Sant Martí capturat dins d’una ampolleta


Cada any, per l’aniversari de les petites, aprofitem per fer un regal “especial” a tota la família quan venen a casa per la festa. Fet per les petites... un DIY, ara que està tan de moda :-). El primer any vam fer un memory molt personalitzat, i l’any passat un jardí ben particular.

Aquest any vaig pensar en un regal que feia quan era petita (i no tant petita, la veritat) i que m’agradava molt. Qui no ha fet mai aquestes ampolletes que semblen voler concentrar l’Arc de Sant Martí? Vaig pensar que la dificultat s’adequava bastant a la seva edat, de manera que, en el moment que les tardes ja no convidaven tant a jugar al parc, començàvem la producció a casa.




Primer pas: Sí que és veritat que ja pots comprar la sal/sorra tenyida, però així no té tanta gràcia, oi? De manera que el primer pas va ser “tenyir” la sal amb guixos de colors. Tota una tècnica de concentració per a les petites...

Segon pas: operació embut. Anar col·locant la sal a grapadets per anar fent capes

Tercer pas: un cop tenim plena l’ampolleta, només ens queda redecorar-la una miqueta. I ja ho tenim! Ben fàcil i ben bonic!





12 de des. 2013

Cinc anys. Carta a l'Ona i l'Estel


Cinc anys. Se’m fa difícil de creure. El dia 15 de desembre fareu 5 anys. Em costa de creure com el vostre naixement fa que la mama moduli el temps d’una altra manera. Em sembla increïble com depressa han passat aquests cinc anys, i mirar-vos i pensar tot el que heu après, tot el que ja heu viscut i com heu crescut. Si tanco el ulls tinc ben viu el moment d’estar estirada en una camilla a la ginecòloga, i sentir per primer cop, el batec dels vostres cors. Em sembla ahir que encara estàveu dins la panxa. Em sembla ahir que us vaig veure per primera vegada.

Us escric ara perquè sé que des d’avui viurem un espiral de festes, celebracions i emocions. Des que estàveu a dins la panxa mirava d’imaginar-vos, com seríeu físicament i quin caràcter tindríeu. No recordo com us havia imaginat, perquè la realitat em sobrepassa i només sé què sento quan us miro i us abraço. Us veig fascinades per les lletres i els números, amb unes ganes impressionants d’escriure paraules i sons (fins i tot amb aquelles lletres que us ‘enreden’), de descobrir tot el que tingui a veure amb les daines i les muntanyes, de pujar cims, de tocar animals, de posar-vos aquells patins en línia que heu heretat i buscar l’equilibri que us faci avançar. Voleu ballar, fer teatre, pintar-vos, cantar, cridar, jugar, cuinar, disfressar-vos...

Us miro i veig dues nenes contentes. I cada cop més, sento la importància de donar-vos el vostre espai, de diferenciar-vos, de tenir un temps per cada una, perquè cada una teniu la vostra personalitat, problemàtiques i interessos. Sé que hi ha coses que a tu se’t fan una muntanya, i es costa expressar els teus sentiments i això fa que a vegades estiguis trista i t’enfadis amb tu mateixa i amb els papes... i els amics. Però aquí ens tens, per ajudar-te i ensenyar-te a com conduir la situació. I sé que a tu et costa tenir paciència, que t’agrada provar de tot i força i que ets un argent viu. I que a vegades els papes ens “enfadem” perquè soluciones les coses “somicant”. Però aprenem a parlar les coses oi?

M’emociona veure com us estimeu l’una a l’altra. Sí, també us baralleu, us feu crits, més d’una empenta i esgarrapada, a vegades teniu enveja l’una de l’altra per si el papa o la mama us dediquen més atenció o no... però jugueu moltíssim juntes, compartiu aventures i sobretot, compartiu la vida. I espero que la compartireu, fent el camí plegades, tenint-vos ben aprop.

Feu cinc anys i us estimem molt, petites. Moltíssim. 

Per molts anys, Ona. Per molts anys, Estel. 

11 de des. 2013

El porta-paraigües portàtil


Cauen quatre gotes. Volem sortir a passejar però el cel encara és ben gris i amenaça pluja. Quan sortim les petites porten el seu paraigües, perquè d’entrada sempre els hi fa molta il·lusió. Al cap d’una estona ja se n'han cansat.

Sort que el papa és el millor porta-paraigües del món

8 de des. 2013

Sobre la creativitat dels nens


L’Estel va sortir molt contenta de l’escola l’altre dia amb la seva obra d’art feta amb escuradents i porexpan. Em va explicar que era un bosc, que havia enganxat dos trossos com a base i que els escuradents eren els troncs i trossets de porexpan més petits les branques dels arbres. Són la classe de Les muntanyes, per tant, no m’estranyava que en un dels espais hagués creat aquest bosc.

El model original però, ha anat patint variacions. D’entrada ja em va “matar” quan em va col·locar la Dora (és sabut que li tinc una mica de tírria) passejant pel bosc. Però l’endemà va començar a col·locar els escuradents a la base, que a mi em feia pensar en pel·lícules apocalíptiques tipus “Fortalesa infernal” o castells inexpugnables per l’estil.

“Estel, com és que has posat totes aquestes punxes al bosc?”
“Mama, ja no és un bosc, és una nau espacial”.


Em quedo amb la boca oberta i pensant, un cop més, que no hi ha res com la imaginació i la creativitat dels més petits. I que amb una mica de sort, m’enviarà la Dora a la Lluna. I que he d'apuntar “escuradents” a la llista de la compra pel supermercat.  

2 de des. 2013

El fort vincle entre bessons

Sovint em pregunten si les petites tenen un vincle important/especial entre elles. A tothom li fascina aquesta relació especial entre bessons. No parlo de fenòmens estranys, ni tampoc ho puc comparar amb el vincle amb d’altres germans perquè no ho sé. Només sé que em pregunten si hi ha una relació especial entre elles. La resposta es sí, ABSOLUTAMENT.

L’Estel avui no ha pogut anar a l’escola. S’ha aixecat amb l’ull molt vermell i hem hagut d’anar al metge. Per sort, com que jo havia treballat el cap de setmana, avui tenia festa i no hem hagut de córrer a buscar cangurs, sinó que m’he pogut quedar amb ella. L’Estel estava contenta perquè tenia la perspectiva de passar el dia amb mi. Però a mig matí, arribades del metge, m’ha preguntat si l’Ona estaria jugant al pati. Ens hem posat a preparar el dinar, però encara era relativament d’hora. “Mama, l’Ona dinarà a la una, quan dini l’Ona, també ho farem tu i jo, d’acord?”. 

I després de dinar, de cop, s’ha posat a plorar. No li passava res, només que trobava a faltar a l’Ona per jugar. Ja li estava bé passar el dia amb mi, però òbviament, li faltava la seva companya de jocs. Perquè es poden barallar, discutir, competir per certes coses... però són unes companyes de jocs fantàstiques. L’Estel plorava i plorava i no podia consolar-la... trobava a faltar a sa germana. M’he emocionat de veure com s’estimen. I des de dos quarts de cinc (que l’Ona ha plegat de l’escola per anar a natació) fins a dos quarts de set que no ha arribat a casa, l’Estel m’ha demanat cada cinc (!) minuts, què devia estar fent la seva germana. D'acord, us confesso que aquí ja m'he començat a desesperar perquè ja no sabia què dir-li. 

I què ha passat quan l’Ona ha arribat a casa?

Estel: “Hola Ona, t’has tirat de cap a la piscina?”
Ona: Sí!
Estel: Abans he plorat perquè et trobava a faltar. No sabia a què jugar.
Ona: Jo també t’he trobat a faltar.
Estel: Has plorat?
Ona: No, no he plorat, però t’he trobat a faltar. ( i s’abracen)


Sí, realment el vincle entre bessons ha de ser ben especial.

1 de des. 2013

Investiguem les petjades dels animals


Una de les feines que més els hi ha agradat de l’escola aquests últims dies és haver investigat les petjades del animals. L’any passat ja ho havien estat treballant, però la veritat és que els hi agrada molt comprovar les empremtes. Només que l’Estel em preguntava si podíem agafar un tros de fang molt gran i aconseguir l’empremta d’un elefant... 



Les petites han començat aquest any amb la "Carpeta viatgera", on cada divendres porten les feines que han estat fent a l'escola. Realment ajuda molt a veure què i com estan treballant els continguts a classe, de manera que assumeixes molt més com és el seu aprenentatge. Em sembla interessant anar-los compartint i debatent amb vosaltres. Us hi animeu, també?


25 de nov. 2013

Fitipaldis sobre rodes


Encara recordo la meva BH taronja (mode nostàlgic ON). LA BICICLETA. En majúscules, la que em van portar els Reis. Anava amb les rodetes de darrera i tinc la imatge meva, cridant al meu pare que m’agafés quan me les van treure i tenia por de caure. Recordo que va ser un procés una mica lent. Tots els nens passàvem pel mateix tràngol. Era com un examen que havies de passar.

35 anys després.
No sé com. He de reconèixer que estic al·lucinada. Al juliol passat vaig comprovar com les meves bessones, amb quatre anys i mig, van pujar a una bicicleta de dues rodes i sabien anar-hi. Repeteixo, no em pregunteu com. De petites no van tenir cap bicicleta de fusta sense pedals, que com tothom assegura, són ideals per a l’aprenentatge de la coordinació i l’equilibri. El Nadal passat els Reis volien portar bicicletes, però van estar fent un “màster” i no ho van veure clar. Una mida els hi anava massa justa i la següent era massa gran. Així que van optar pel patinet, que també, val a dir, els hi ha ensenyat molt equilibri. O és que senzillament els nens d’avui dia tenen algunes habilitats inherents que nosaltres o portàvem incorporades? Com per exemple, dominar un smartphone amb tres anys?

Resposta fàcil i clara.
No me’n sabia avenir amb això de les bicicletes.
“Estel, on has après a anar en bicicleta?”.
“Al pati de l’escola, mama”.


Tot i que encara falta un mes i mig pel seu aniversari, avui ja han tingut el seu primer regal avançat. La meva mare i el meu germà feia temps que deien que els hi regalarien la bicicleta. Avui hem passat, de casualitat, pel Trocathlon i ho hem tingut claríssim (realment val la pena l’estalvi de diners, i més si tenim en compte que creixen tan ràpid i aviat aquestes bicis quedaran petites). A la tarda ja han donat deu mil voltes a una plaça, practicant girs i frenades. Demà volen baixar al camí del riu i diumenge, anar amb bicicleta fins a casa la tieta.


Ara, ja podem tornar a fer excursions els quatre (l'estiu passat no les vam fer perquè les nenes pesaven massa en les cadiretes de les nostres bicis). Quines noves opcions més fantàstiques que tenim per endavant!

Dóna'm la mà




L'altre dia, a l'autobús , estava dreta al costat d'una parella gran. Uns 75 anys . Ell em va recordar a aquells cavallers alts , amb el seu abric i una bufanda al voltant del coll ( feia fred ) i el cabell absolutament blanc i ben pentinat . Ella mirava per la finestra . De cop li pregunta per la plaça que tenim al costat . "És la plaça de l'Àngel , te'n recordes ? " . Ella assenteix i xiuxiueja: "Sí , sí, és clar " . " Ara estem al carrer on viu la Maria" . "La Maria? " . I mira de nou per la finestra , i tinc la sensació , perquè conec aquests ulls i aquesta mirada, que no recorda qui és la Maria ni la plaça on hem estat abans . I a cada moment , el senyor acaricia la galta de la seva dona . Li posa una mà protectora a l'espatlla . Baixen al cap d'unes parades . Tothom els ajuda perquè no caiguin . Només baixar de l'autobús , la dona li dóna la mà i els dos , s'allunyen molt lentament .

No me'ls vaig treure del cap en tot el dia . Ni ho vaig voler. Pensar en el seu dia a dia , en cada dia a dia de la seva vida i enfrontar-me , de nou, a com algunes malalties ens treuen una cosa tan valuosa com la memòria . Pensar en els durs moments que implica la malaltia i tot l'amor que vaig veure concentrat en aquells gestos . Però com tot i així , sabem instintivament que hem agafar-nos d'aquesta mà . I penso en el meravellós que és tenir sempre aquestes mans . Quan som petits les mans de la mare , del pare , dels germans , oncles ... i més tard , amics , amigues , parelles ... i ara sóc jo la que dono la mà a les petites , pensant en la seguretat que aquest simple i meravellós gest ens dóna a tots .

Sé què vau fer durant el #baf2013

Nova edició de BloggersandFamily , la trobada de blocaires a Barcelona . Cap de setmana del 16 i 17 de novembre. Que difícil serà fer la crònica del # BAF2013 ... us juro que com vaig fer l'any passat volia resumir tot en títols de pel·lícules , però imagino que com fa segles que no vaig al cinema m'estic quedant desfassada ... Porto hores donant-li voltes i no hi ha manera ;-) Impossible, a més, citar-vos a tots i totes ... així que TOTHOM esteu en aquest post .

Objectiu 1: Xerrar , xerrar i xerrar
(aconseguit)

Recordo que l'any passat vaig comentar que ens va faltar temps per poder parlar amb calma i de forma distesa , cosa que aquest any ( !! Sí ! ) es va aconseguir fàcilment , gràcies al fet que l'espai de Valkiria era propici per això i suposo que no teníem el pressing que tot es desenvolupava en un sol dia . Proposta: A les acreditacions demano que tothom posi el nom del seu bloc ... és que sóc fatal per cares i nicks i així seria més fàcil reconèixer-nos, no? És que segur que aquests propers dies m'adonaré que m'he perdut de conèixer a molts ... Proposta 2: Fer-se una samarreta per al # baf2014 amb els meus dos extraterrestres verds a l'esquena

Objectiu 2: Escoltar , escoltar i escoltar ( aconseguit a mitges )Un dels meus propòsits per al Bloggers & family era no perdrem les conferències . Sóc molt negada per les manualitats , així que no m'atreveixo ni boja a ficar-me en un taller de scrap . Em vaig perdre algunes ( sorry , sorry ) però en els propers dies us podré parlar de coses interessants com la gran aposta pel turisme familiar , homeopatia , comportament i desenvolupament continu ... espero poder traslladar algunes reflexions interessants de les que vaig escoltar a la zona de conferències .



Amb @ petittandem @ CoksFeenstra@ SomosMultiples
@ MeritxellPalol ....
@ CuentameSister @ noelilp i @ mamatana1
se'ns van 
escapar en aquesta foto :-(# twintribu al poder !
Objectiu 3: Twin-tejant que és gerundi (aconseguit oooh yessss )

Bé.... és claaaaar,...  que hi hagués una zona de múltiples em tenia moooolt emocionada . Una persona em va comentar si realment tenir bessons era molt diferent . M'ho va preguntar perquè ens va veure a les mares múltiples embrancades parlant dels nostres petitons . M'ho vaig pensar i em vaig adonar que senzillament , hi havia coses específiques que realment explicaven que hi hagués aquest espai . Va ser realment meravellós conèixer l'Adriana , la Meritxell , la Carmen , la Sofia , l'Aitana , la Belén... i a la Coks Feenstra . No vaig poder parlar massa amb ella , però després de tenir el seu llibre com a llibre de capçalera durant tant de temps , estar una estona amb ella va ser increïble .


Objectiu 4: Rient a cor què vols (aconseguit i amb nota )

A la majoria de persones amb les que vaig compartir el BAF us conec del món 2.0 . Què dic a la majoria ? A tots ! Algunes ... ( perquè enganyar-nos, que els pares blocaires sou meravellosos però deixeu-me que parli en femení ) ... a algunes us estimo com si fóssiu de la família ... o d'aquestes amigues taaaaan íntimes ... o d'aquelles persones que estàs tan a gust que les hores passen volant i volant . Gràcies per omplir aquest cap de setmana de rialles . A vosaltres , pares blocaires també . Em va encantar tornar a veure-us .

Objectiu 5: Croquetejant ... que també és gerundi

Val , crec que estarem tots d'acord que les mini - croquetes del sopar ens han marcat a tots. Pel que he vist aquests dies no vamser les úniques a omplir missatges i missatges amb les croquetetes. El sopar del BAF va trobar en aquesta ocasió l'esperit més informal que em va encantar , però per favor ( please , please ) , que encara que volguéssim estar molt a prop ... que no calia taaaant ( amb carinyo jefas... però és que l'espai era estretet ) .

Objectiu 6: Jo hauré escrit ... Futur ( im ) perfecte

Si una ho intenta ... però és que dissabte vaig estar sense les meves nenes, que van arribar al BAF diumenge al migdia per abraçar molt fort i tot seguit anar a fer cua per pintar-se la cara . " M'heu trobat a faltar ? Noooo mare ! ! " ( aquestes nenes en res se me'n van d'Erasmus , espero que encara n'hi hagi ... P5 és massa d'hora, no? ) . Diumenge a la tarda no van parar de preguntar-me què havia fet i amb qui havia " jugat " mentre elles no hi eren. I em van estar ajudant a guardar tots els detalls que em vaig portar . I jo mentre pensava que m'ho havia passat de por compartint interessos amb tanta gent , amb aquests passejos de matinada tan bojos voltant d'un apartament i aquestes senyores ( sí , vosaltres! , Les que hi vau ser i les que no ) tan imperfectes .

Objectiu 7: UP !Va, al final ja he trobat un títol de pel·lícula que em quadra a la perfecció. UP ! UP ! Perquè això només pot anar que cap amunt .


Ens veiem al BAF14 ! I a cridar ben alt que ...


13 de nov. 2013

Pre #BAF13


La primera edició del Bloggers&Family em va aportar unes sensacions úniques: la possibilitat de conèixer una quantitat impressionant de persones que cada dia, cada setmana, cada mes... dediquen una part del seu temps a compartir experiències en un bloc. Una acció que comença com un afició, amb voluntat més o menys professional o de hobby, però que s'acaba convertint en un seguit de relacions i fils que t'uneixen, dia a dia, amb moltíssima gent. Una comunitat virtual, que com totes, també les 1.0. i segur que les 4.0. del futur, té els seus alts i baixos, les seves enganxades, les seves reaccions generoses i solidàries (n'hem tingut més d'un cas darrerament) i les seves coses bones i les coses dolentes. Jo em vull quedar amb les bones converses, les coses que aprenc dia a dia i la gent increïble amb qui comparteixo moltes coses. 

Una de les coses que vaig trobar a faltar en la primera edició va ser temps per parlar. Per parlar amb tots vosaltres, els que escriviu blocs i els que els llegiu, amb tota la quantitat de gent amb iniciatives i amb tantes coses per explicar. En aquesta nova edició, el BAF ja no és una única jornada, sinó que creix a tot el cap de setmana. I a més, per la part que em toca, us he de dir que em fa molta il·lusió que hi hagi un espai específic per a bessons i múltiples. Espero que sigui un gran cap de setmana, jo me'l prenc com un cap de setmana per a mi. Perquè si l'any passat ja vaig abraçar a molta gent, aquesta vegada espero posar-vos cara a molts més! Prometo crònica de les primeres sensacions, i sobretot, articles sobre temes específics que espero que us puguin resultar d'interès!

Jo vaig al Bloggers&Family. I tu? Ens hi veurem?

Si voleu llegir la nostra "cinèfila" crònica de l'any passat... AQUÍ LA TENIU! 



11 de nov. 2013

El gran dictat (l'altre Gran Dictat)



No us amoïneu que no us faré escriure una de les paraules impossibles del cinquè nivell del programa homònim de TV3. El nostre ‘Gran Dictat’ particular és ben diferent, però també és molt interessant. La primera vegada que les petites em deien que feien dictats a l’escola, mirava d’imaginar-me com devien ser. Un dia me’n van ensenyar un i ara, com que els hi agrada molt, també en fem a casa.


En un full fem una quadrícula. “Al quadrat de la fila de dalt de tot, a l’esquerra... dibuixeu tres cercles”. “A la filera de baix, al quadrat número 3... heu de dibuixar quatre fletxes que mirin cap amunt”... i dibuixem dos sols, o escriuen el seu nom, o apunten els sons que escolten en la paraula FLOR, per exemple. I sembla que no, però d’aquesta manera les petites aprenen les ubicacions en l’espai, els números, les formes geomètriques, les lletres... Ens encanta fer grans dictats! Vosaltres també en feu? O jocs semblants?


Les petites han començat aquest any amb la "Carpeta viatgera", on cada divendres porten les feines que han estat fent a l'escola. Realment ajuda molt a veure què i com estan treballant els continguts a classe, de manera que assumeixes molt més com és el seu aprenentatge. Em sembla interessant anar-los compartint i debatent amb vosaltres. Us hi animeu, també?


4 de nov. 2013

"Bon dia, senyora càries!"



Les nenes no havien anat fins avui al dentista. No sé si he tardat massa, ni quan és o seria el moment adequat per fer-ho. Però quan comences a escoltar que no-sé-quants-companys-de-classe ja han tingut càries, comences a esverar-te de veritat. A més, em preocupava que una de les petites tanqui malament i per això li costa pronunciar bé algun so…


Així que avui que les petites tenien festa i jo, aprofitant-ho, m’havia demanat el dia, vaig pensar que era el moment ideal. Les petites s’ho prenien com una aventura, amb comentaris tipus “el Martí li van treure una dent”, “la Laia va anar al dentista i diu que no li va fer gens de mal”... per postres, aquest matí, veient ‘El petit Nicolàs’, justament anava a cal dentista i sortia ben content. Camí de l’ambulatori, l’Ona m’explicava que la omnipresent Peppa també havia anat al dentista i “només” li havia mirat les dents. 

Han volgut entrar les dues juntes. Primer l’Estel. El sofà del dentista l’ha impressionat una mica. Em dóna una mà a mi i l’altra a la seva germana. Dents perfectes, ni una càries. La doctora em diu que les té bé i que no veu complicacions amb l’oclusió. Anem per l’Ona. Aquí la cosa ja no va tan bé. Minut i resultat: dues càries i tanca amb un petit desviament, de manera que, segons em diu la dentista, d’aquí a uns temps, haurem de pensar en un aparell per tal de corregir-ho. Això ja és un copet més dur. Res, toca posar-se les piles i fer el màster dels dentistes.




Aprofito per detallar alguns consells importants que hem repassat amb la dentista:

  • Posar molt poca pasta al raspall (de la mida d’una llentia), i sobretot, intentar que no se l’empassin. I és clar, fer servir raspalls de dents i dentifricis infantils fins als 8 anys.
  • Les dents s’han de raspallar tres cops al dia... també la llengua. És important que els nens es raspallin les dents sols, però que els pares ho repassin després (sobretot els queixals, que a ells els costa més)
  • No anar a dormir MAI amb les dents brutes
  • Evitar i redir aliments ensucrats, com sucs de fruita, caramels, iogurts líquids... o d’altres que es queden molts adherits a les dents, com ara les patates xips.

3 de nov. 2013

L’Estel fa ioga




La Zoa és una nina que ha arribat a la classe de l’Estel. És una nina que li agrada fer ioga. D’aquesta manera, els nens han estat parlant de què és el ioga i per a què serveix. I com que són la classe de les Muntanyes, la Zoa els hi ha ensenyat dues asanes noves: La muntanya i el mussol.

Des que vam començar P3, les petites han tingut el ioga incorporat a les seves rutines, perquè una de les mestres el practica (la que actualment és la tutora de l’Estel i que l’Ona ha tingut durant dos anys) i l’ha traslladat a l’aula per als alumnes. Aquest cap de setmana llegia que les escoles i instituts s’ho plantegen com a nova via per millorar el rendiment acadèmic, perquè millora les habilitats cognitives, com el càlcul, l’atenció i la capacitat d’abstracció. Els especialistes apunten que redueix el nivell d’estrès a les aules, i això ajuda a que els alumnes es relacionin millor. L’article també remarca que en països com els Estats Units i França ja fa dècades que s’aplica a escoles i instituts.

Només dues petites reflexions.

La primera, en negatiu: Per què en aquests temes sempre portem dècades de retard?
La segona en positiu: m’encanta veure com a l’escola no hi ha cap "por" de provar res de res...

Aquí teniu el LINK a la notícia que recull el portal 324, per si voleu llegir-ne més detalls.


30 d’oct. 2013

Estan per tot arreu!!!

He trobat una prova més que confirma la conspiració mundial dels bessons per dominar el planeta.

L’altre dia llegia un conte del Teo (el dolç i innocent Teo) i mireu què em trobo… una parella, que passeja… no amb un parell de bessons, sinó amb dos! Al principi del conte la dona anava d’excursió amb la panxa ben rodoneta, i mireu al final com acaba… i no és per res, però us heu adonat de la cara de son que fa?

Remirem la pel·lícula original de Peter Pan… i tenim uns bessons entre els nens perduts. Qui ha tingut germans bessons també ? La insuportable de la Dora la Exploradora ! I amb el conill Rekkit també surten dues germanes bessones ! I ja no recordava que en Bambi també tenia bessons, que són l'alegria de bosc. I ara que remiro -de nou- La guerra de les galàxies... que me'n diueu d'en Luke i la Leia? I … i… i… i… i això que ni us he parlat de les revistes del cor, que espanta una mica veure la quantitat de famosos amb bessons!


Aaaaahhhhhh, auxili!!!!!!!!!



28 d’oct. 2013

L'últim bolquer

Ja està. És l’últim. I tinc la sensació que tanquem una etapa molt important. Hem dit adéu als bolquers, definitivament i del tot. I un nou cas per rebatre les teories d’aquells que em diuen que si les bessones són iguales i van al mateix ritme. NO.

El bolquer « de dia » fa molt temps que el van deixar enrere. Tres anys pràcticament. No vam tenir cap pressa en fer-ho, i vam esperar a que les petites estiguessin preparades. Amb bessons no és un plantejament fàcil (si voleu llegir com ho vam resoldre i com va ser la nostra experiència, podeu llegir Operació bolquer x 2). Si bé l’Ona va decidir que no en volia portar de nit, a l’Estel li ha costat més prendre la decisió. De fet, n’ha portat fins fa ben poc.

Reconec que en algun moment em vaig preocupar, perquè no era un sol pipí, sinó que mullava tot el bolquer i molt. Vam intentar que no begués massa aigua abans d’anar a dormir, però no establíem una relació directe. Sé que era una qüestió de ritmes i que no podia posar-li pressió a la petita. De tan en tan li preguntava si volia provar de dormir sense bolquer, però em deia que no. Per sort, el pediatra i la infermera em van refermar en la idea que no m’havia de preocupar per res. I per sort, les petites no s’han pres mai aquesta qüestió com una competició ni un motiu de “pique” entre elles.


I ha arribat la màgia de P5. Del fet de ser “grans”. L’Estel s’ho va prendre tan a pit, això de ser gran, que el dia següent de començar aquest curs em va dir que ho volia provar. I voilà! L’hem felicitada molt i ara... ara ja està. No se li ha escapat ni un pipí. I nosaltres, hem guardat l’últim bolquer. Com n'és d'important respectar els ritmes de cada nen i evitar pressionar-los o intentar-los fer madurar massa d'hora...

21 d’oct. 2013

Jo tenia un armari...



De la sèrie "Jo tenia un menjador"... arriba "Jo tenia un armari". Sí, un armari que quan el vaig comprar, havia de ser un armari fantàstic per a mi. Per poder tenir separada la roba d'estiu de la d'hivern, poder tenir les coses ben guardades en caixetes boniques. Estava posat en l'habitació que un futur seria de les nenes. I quan elles van néixer, ja vaig acceptar de cedir una part del MEU armari per a elles. Il·lusa! 

Aquest ERA el MEU  armari. Què hi ha ara? Roba d’estiu... de les nenes. Roba d’hivern... de les nenes. Sabates... de les nenes. Joguines...de les nenes. L’han ocupat del tot i no han tingut la decència ni de deixar-me un calaix. Encara recordo els primers mesos, quan tota la seva robeta em cabia en una calaixera.


Quan eren bebès, podia tenir els pantalonets en un calaix. Les samarretes i bodies en un altra. No distingia entre elles, perquè feien servir la mateixa roba. Amb el temps, vaig haver de començar a separar la roba, perquè una de les petites va començar a utilitzar una talla més que la seva germana. I es van fent grans... La calaixera ja no va ser suficient. Van començar a envair aquell que ERA el meu armari. La meitat de l’armari per jaquetes, vestits, camises... a l’altra meitat, un macro calaix per cada una (per les seves camisetes i pantalons). Un altre de conjunt per pijames i complements. I continuaran creixent... i què voldran aleshores? La invasió twin no és només una conspiració per dominar el planeta. A aquest pas trauran la roba del seu pare i meva del NOSTRE armari! I també l’ocuparan! I ara que hi penso... al de l’entradeta també hi hem començat a deixar coses seves... aaaaghhhhhh!!!!

13 d’oct. 2013

Anàlisi en perspectiva (el segon any)

Fa un temps, veient els canvis abismals de les petites vaig decidir analitzar com havien estat els primers mesos. En aquell article ANÀLISI EN PERSPECTIVA (EL PRIMER ANY), recordava uns inicis complicats, pel desconeixement de trobar-te a casa amb dos bebès, i també apuntava que m’hagués agradat fer-ho al moment, perquè la memòria és selectiva i me n’adono que oblido moltes coses que m’havia jurat que no oblidaria. Però al mirar enrere, també et permet fer unes “comparacions” que d’una altra manera seria difícil de fer. Com va ser el segon any de les petites?

12-24 mesos


Quan encara algú em pregunta si el primer any va ser difícil, li dic que sí, però que personalment, els 12-24 encara és més dur, en certs aspectes. De fet, quan són bebès difícilment es belluguen d’on els has deixat, però durant el segon any la seva mobilitat ja és més que perillosa. Recordo que tothom m’advertia (i em van fer entrar la por al cos) que quan caminessin seria encara més terrible. Què voleu que us digui, per nosaltres, va ser un alliberament! Ens seguien, i no feia falta portar-les a coll constantment! De manera de les nostres activitats van anar augmentant de forma considerable.

Sabeu què em ve al cap d’aquell any? Les petites assegudes en un trineu, rient, tot i que només els hi veia una miqueta els ulls de tant tapades que anaven. I de cop, plorant perquè la neu era freda. Descobrir els parcs, com uns espais per jugar, pujar als gronxadors, i les rialles i els somriures exagerats en cada nova aventura. Recordo sobretot, la curiositat per tot i la complicitat creixent. Aquell descobrir, també amb el llenguatge, del món que les envolta i la persona que les acompanya les 24 hores al dia al seu costat.  Anàvem camí dels dos anys i semblava que tot començava a rodar molt millor, amb horaris ben apamats (i seguits al peu de la lletra). De fet, sovint diem que a casa hem estat un “regiment” fins als tres anys. Sovint pensem que ha estat la nostra manera de funcionar, perquè sinó tot se’ns complicava. Si trencàvem els horaris, les petites es posaven nervioses, nosaltres encara més, elles ploraven, nosaltres histèrics i aquestes situacions són molt més complicades de reconduir. Més val prendre’s les coses amb calma i anar a poc a poc. 

8 d’oct. 2013

Què serem aquest any a l'escola?


Habemus projecte! Cada principi de curs comporta l’expectativa del projecte educatiu que triaran els nens a l’escola. Després de dues setmanes de debats, propostes, defensar idees i donar arguments... aquest P5 a casa tenim la classe de Les Daines i la classe de Les Muntanyes. Bufff, així d’entrada em vaig quedar ben parada, i us explico el perquè.

L’Estel (classe de Les Muntanyes), havia estat pensant durant tot l’estiu que volia proposar un nom relacionat amb l’aigua, el mar, la platja, els peixos... però el primer dia de classe ja va canviar de parer i es va “aliar” amb una altre nena per ser “Veterinaris”. I resulta que al final, després de debatre les propostes amb tota la classe i fer les votacions, han optat per ser muntanyes. No em desagrada gens, tindrem feina a fer excursions i anar als cims, aquest curs.

La història de Les Daines amb la classe de l’Ona té un recorregut més llarg. Primer de tot, quan em vaig quedar amb cara d’al·lucinada quan em van dir que volien ser daines, em va contestar: “Sóc com uns cérvols, mama”. Jo bàsicament barrinava què s’inventarà la mestra per muntar el projecte amb els nens... perquè d’entrada em semblava una tria complicada.  Però no dubto gens que aprendran moltíssimes coses i que serà un curs molt ben aprofitat. Però hi ha més història al darrera. L’Ona també volia alguna cosa relacionada amb el mar, però les nenes van unir-se i van decidir, totes, que els hi agradava daines. Són minoria, però com que els nens de la classe i alguna altre nena es van “dividir” entre ninjes, lleons i alguna altre idea, les daines  van “guanyar”.

El que més em va sorprendre va ser que l’Ona em digués de seguida que estaven fent “lobby”. L’any passat la petita va tenir algun conflicte, perquè les altres nenes de la classe, el grup amb el que ella volia jugar, ja es coneixien de la guarderia i alguna vegada li havien dit que no la hi volien. L’Ona sempre havia anat al seu aire, però començava a intentar fer el seu “grup d’amigues”. Això afectava a la petita, però veig que ha anat treballant aquest aspecte i que poc a poc, ha anat aconseguint formar-lo.


Ja us explicaré què en sortirà d’aquesta barreja de daines i muntanyes que tindrem a casa aquest curs.