Un instant desesperat

Quan perds el que més estimes, el temps es transforma d’una manera curiosa. I el cor es dispara en uns batecs eixordadors.

Fa uns dies vam “perdre” les nenes en un supermercat. Sóc incapaç de dir-vos si van ser dos minuts, quatre, cinc o deu. Només sé que jugaven darrera nostra. I al cap d’un moment, quan vaig pensar ‘trec el cap per veure que no facin cap trastada’... ja no hi eren. “No passa res, vaig a veure el passadís del costat, que deuen ser allà”. No hi eren. Dos passadissos més enllà, tampoc.

“No les veig. Queda’t aquí que vaig a buscar-les. Deuen ser aquí al costat”. Mai havia entès aquell efecte que posen a les pel•lícules que els passadissos s’allarguen i es deformen mentre tu corres amunt i avall i els passadissos no s’acaben mai. Ara sí que l’entenc. Només pensava que mentre jo girava a l’esquerra elles anaven a l’inrevés i no coincidíem mai. Torno al punt on hi ha el meu home.

“No les trobo enlloc!”. I ara sí que el cor ja se’m dispara. Ara surt ell a trobar-les. Cada segon que passa se’m fa etern. I no puc esperar-me allà plantada. Començo a caminar molt depressa cap a les caixeres. De cop les veig. Les crido. Van amb el seu pare. Venen cap a mi. Van les dues agafades de la mà.

“Mama, és que havíem d’anar al lavabo però després no et trobàvem!”. El cor em va a mil. “M’ho hauríeu d’haver dit que volíeu anar al lavabo. No podeu marxar sense dir-m’ho...” i no sé ni puc continuar la frase...

“Per què plores, mama?”

Les abraço molt fort. Per què ploro? Perquè hi ha minuts que són una eternitat quan perds el que més estimes. I perquè aquests minuts sense elles, han estat uns moments desesperats.