30 de maig 2013

A casa tots hi tenim uns artistassos (2)


Avui m'he emocionat amb aquest dibuix de l'Ona. Quan he arribat a l'escola ja m'ha agafat de la mà i m'ha fet entrar a la seva classe (habitual en ella i en sa germana, les dues em volen ensenyar les coses que han fet). Al terra hi havia tot de dibuixos, tots els nens semblava que s'havien pintat a ells mateixos, i tots havien fet un marc amb gomets de colors. 

"Saps quin és el meu, mama?". Glups, pregunta complicada. "No, quin és?". 
"Mama, és aquest. Que no ho veus, estem tots quatre. Jo, l'Estel, tu i el papa. Anem mama..."
(No!, espera't, que li faig una foto).

L'Ona és la nena amb el vestit blau. A l'Estel l'ha dibuixada més petita (de fa mesos que es "barallen" sobre qui va sortir primer de la panxa i qui és més gran. L'Estel sempre li diu que "jo vaig sortir primer i sóc 3 minuts més gran. Però sóc més baixeta". Em fan pixar de riure quan les sento). Les dues juguen amb una mena de "castells", segons ha explicat l'artista. 

I voleu que us digui la veritat? El que més m'agrada és que l'Ona ens ha dibuixat al seu pare i a mi amb un somriure extraordinari. "Per què estem tan contents?", li pregunto. 
"Doncs perquè estem tots junts al parc jugant". Una lògica impressionant. Veure el dibuix m'ha alegrat el dia de tal manera que no sé si ho podeu imaginar. Bé, segurament sí, quan mireu els dibuixos dels vostres fills :)

També podeu veure:

27 de maig 2013

Amb el cor encongit



L’article d’avui l’escric perquè aquesta tarda he passat tres quarts d’hora amb el cor encongit. Només han estat 40 minuts... què dic, no arriba ni a 40 minuts... amb el cor fent-me mal. No hi ha res pitjor que veure com un dels teus fills ho passa malament, i plora. I això és el que m’ha passat aquesta tarda.

Era l’últim dia del curs de natació. A l’Ona sempre li ha costat una miqueta, i té més por a llançar-se a l’aigua, o a nedar sense ajuda de cap suport. Els dies que jo no hi vaig, no protesta massa i com que ja ho havia parlat amb el monitor, avança al seu ritme. Fa els exercicis contenta i poquet a poquet, va aprenent. A més, és una nena a qui li agrada tenir persones cuidadores com a referents clars. I que no canviïn massa. Doncs just avui que era l’últim dia, el seu monitor estava malalt. I avui que era l’últim dia, els pares podíem entrar a veure com feien la classe. I només ha entrat a la piscina, ja he sabut que s’ho passaria malament. Quan anava veient els exercicis que feien els altres nens i que a ella li fan por, s’ha posat a plorar. S’ha quedat asseguda a tocar de la piscina, amb les galtes ben vermelles i cara tristona. Jo la mirava, com estava allà, desitjant estar en un altre lloc. Suposo que el monitor nou ja estava sobre avís, perquè l’ha baixat fins la piscina i l’ha ajudat en alguns exercicis. Però tot i això també l’he vist com un cop era dins de l’aigua i se sentia segura, els feia i tornava a posar-se a la fila per fer el següent, tot i que en algun moment s’ha posat darrera d’un company per veure si el monitor no la veia.

L’hem felicitada especialment pels exercicis que ha fet i per aquest esforç. Per què tot i que algunes coses li feien una mica de por, i estava espantada, després s’ha vist capaç de fer-ho i ha tirat endavant. Després m’ha explicat que no coneixia el monitor i que el seu tenia febre. I que ella volia el seu monitor. Li he dit que m’havia agradat molt veure com feia els exercicis, perquè així podríem fer pràctiques aquest estiu a la piscina i a la platja. M’ha contestat amb un “sí” entusiasta. He respirat. He respirat com no ho havia pogut fer en aquells 40 minuts, on la primera reacció hagués estat anar-la a buscar i abraçar-la. És dur, és un aprenentatge. Segons el nostre parer, molt important, una qüestió de seguretat. Com a mínim que puguin aguantar-se a l’aigua. L’any que ve hi tornarà per poder consolidar aquests aspectes, com a mínim. I si de cas, el perfeccionament, ja el deixaríem per més endavant.

I un apunt per aquells que, entossudits, sempre diuen que les bessones són iguales. La seva germana, l’Estel, s’ho passa pipa a natació. Salta sense por, s’enfonsa, neda un parell de metres i ja mou els braços amb tota la intenció de desplaçar-se. S’hi posa de panxa, d’esquena i té una decisió i una valentia per la qual també l’hem felicitada. El seu monitor ens assegura que les seves ganes d’aprendre i l’esforç que ha fet han permès que fes un progrés impressionant.

I d’altra banda, el que més ha fascinat a alguns dels pares, és que en el primer moment que ha vist plorar a la seva germana (estan en grups diferents), l’ha cridat:  “Ona, no ploris. No passa res. No tinguis por. Agafa’t fort al xurro i pica de peus” i l’ha saludat amb la mà. Ha tingut temps per tot: per nedar, posar-s’hi bé perquè la fotografiés i ajudar la seva germana.

Avui, hem tornat de natació amb dues campiones.

Articles relacionats

22 de maig 2013

12 de maig 2013

Operació bolquer x 2




Hi havia una cosa que tenia claríssima. Les peques al seu ritme. "Que si amb un la cosa ja és complicat, amb dos ni t'ho explico", pensava. Les peques són de desembre, amb la qual cosa, això de l'operació bolquer es "retardava" una mica més, si ho comparem amb els nens nascuts al març. I recordo l'ensurt inicial, quan una amiga em va comentar el que li demanaven a la guarderia.

Ara no ho recordo exactament, però per a mi era com una bogeria. Era una cosa com 3 pantalons per a cada dia, calces / calçotets a dojo, mitjons ... tot ben posat en paquetets. Cada dia.

Els meus càlculs. 3 pantalons per dia. 5 dies a la setmana. 15. I li demanaven que el portés tot el dilluns. Això una nena. Per dues ... són 30 mudes! El primer que vaig pensar no era si les meves nenes estaven preparades per a l'operació bolquer, sinó que ¡¡¡¡NO TENIA 30 PANTALONS!! Així que preocupada perquè no anava a comprar una quantitat inversemblant de pantalons que no anava a necessitar, li vaig preguntar a la professora de la guarderia que com ho faríem. Només diré que després de parlar amb ella i que m'expliqués alguna cosa moooooolt més "normal" i "terrícola" pel que fa a xifra de pantalons i plantejament del que havia de portar a l'escola, em vaig començar a pensar seriosament com anava a fer-ho amb bessones .

Primera teoria: Jo sabia que l’Ona estava molt més preparada que la seva germana per començar l'operació. L’Estel no tenia tant interès i a més li costava molt més acostumar-se al orinal. A ñ’Ona li molestava el bolquer. A l’Estel no. La primera teoria promulgava que encara que tardéssim una mica més de temps, ho faríem d'una en una.

Ja teníem una cosa clara. Prova pilot amb l’Ona. Van ser dos dies horrorosos. Crec que mai havia rentat tants pantalons, calcetes, mitjons i sabates com aquells dos dies. (Bé sí, El cap de setmana de les set rentadores. Encara tremolo només de pensar-hi). Estava esgotada. Els recordo com dos dies pensant en tirar la tovallola, tot i sabent que tothom em deia que "és una setmana o deu dies durs, però després ja està". L’Estel, que fins aquell moment volia bolquer i no li interessava molt l'orinal, va descobrir que la seva germana estava fent una cosa molt "divertit", "de gran", "o el que sigui", i va començar a imitar-la.

Segona teoria: Jo no aguantava 15-20 dies a aquest ritme. Ja posats, i disposats a acabar esgotats, vam fer les bessones de cop (una teoria molt pensada i meditada, com podeu comprovar).

Resultat: Va ser una setmana dura per a nosaltres, esgotadora ... intentant animar les petites, celebrant els seus èxits i restant importància a les fuites ... o als accidents enormes. Cada dia vèiem progressos i per això vam continaur, però teníem clar que podíem fer marxa enrere en qualsevol moment.

Vam treure bolquer de dia. Al cap d'unes setmanes l’Ona, que s'aixecava amb el de nit totalment sec, va dir que ja no volia més bolquer. Des d'aleshores, fa pipí abans d'anar a dormir i no s'aixeca per res. L’Estel ha mullat el bolquer fins fa ben poc i entre elles no hi ha hagut cap tipus de competició sobre qui portava bolquer i qui no.

Avui he recordat l'operació bolquer arran de la proposta de Madresfera (com a tema de la setmana). I he recordat una anècdota que vaig explicar a @ Orquideadichosa. Les dues em van venir corrents que tenien pipí i cap de les dues podia aguantar-se. I ja em veieu baixant pantalons i amb una penjant de cada braç ... sort que ningú em va veure, perquè devia estar foto ... I sense que em mullessin!

Les peques ara ja tenen 4 anys i mig, i l'operació bolquer ja és com un record llunyà. Ànim a tots i totes els que hi esteu immersos o a punt d’engegar-la!

9 de maig 2013

Tunejant camisetes




Que les petitones volen una samarreta de la Peppa Pig i et fa una mandra enorme anar-la a buscar? Què se t'acut un disseny original per a elles? Què us ve de gust fer un regal al pare amb una samarreta plena de frases? Que voleu decorar aquesta samarreta tan xula que us agrada tant però que la trobeu "sosa"?

Fa temps que vaig descobrir el paper transfer per roba i l'utilitzo sovint per "tunejar" samarretes, i fins i tot alguns pantalons d'estiu.

És tan fàcil com comprar paper transfer per roba (es pot adquirir en botigues tipus ABACUS o en qualsevol llibreria o botiga de material). És evident que hi ha qualitats diferents. Paper de marca  i un altre de marca "blanca". Diferències? Doncs depèn del nombre de rentats, segurament la imatge no es fixarà amb tanta qualitat i començarà a "desaparèixer" més ràpid. El paper més habitual és per a imprimir sobre samarreta blanca, però també pot trobar-se per estampar sobre samarreta negra (no ho he provat, sempre ho he fet amb camisetes de colors clars).

Es tracta d'imprimir el vostre disseny en el paper (a la vostra impressora). Un cop imprès, es planxa sobre de la samarreta (s'utilitza un paper que ja ve en el pack de paper transfer, un paper una mica especial perquè la transferència quedi de la millor manera possible). Es recomana que no siguin formes molt ondulants, millor línies rectes. Però cada paper porta les seves instruccions.

I ja està. És així de senzill i simple. Tampoc espereu que la impressió duri anys i anys, rentats i rentats. Però és una solució molt original per personalitzar samarretes (la dels nens o les vostres).

Què, us animeu?

4 de maig 2013

Felicitats mama




No sóc massa de celebrar el “Dies de…”. I justament, el dia de la Mare el celebro 24 hores cada dia, set dies a la setmana i 365 dies l’any. I espero celebrar-lo molts anys. Bé, no seria del tot encertada aquesta frase. Confesso que hi ha dies que el celebro, dies que l’esgoto, dies que m’agradaria tornar enrere i recuperar una llibertat de moviments que ara no tinc, dies que l’avorreixo, dies que em treu de polleguera...

Tots diferents, però passi el que passi, quan tanco els ulls per adormir-me, sempre recordo que les dues petites són una de les millors coses que m’han passat a la vida. Que m’han fet descobrir un amor que desconeixia i que no podia imaginar que fos tan gran.

Per tot plegat, perquè no m’agrada celebrar els “Dies de...”, perquè fa dues setmanes que estic farta de veure anuncis de colònies a la tele (deu ser que a les mares només se’ls pot regalar perfum... el problema és que no em sento gens identificada amb cap de les dones que surten als anuncis), i sobretot perquè el celebrem tot l’any... per això no fem res especial.

Però les petites han volgut aquesta piruleta.

-      “Què hi posa, mama?”
-      “Felicitats mama”.
-      “Doncs té, fes una mossegadeta”

Felicitats a totes, i sobretot, +364!

2 de maig 2013

Armes, nens i els Estats Units


Avui ja no puc aguantar-me més. Prou. Si no ho trec, rebento.


No m’agrada quan les nenes, alguna vegada, han jugat a perseguir-se, i feien el gest amb la mà de portar una pistola. “Pum, pum, t’has morit”. No m’agrada veure-ho. Els hi explico, els hi dic que no m’agrada. Suposo que veuen alguns nens més grans que ho fan. O amb una espasa. “T’he punxat a la panxa!”. No m’agraden aquests jocs. I això que només són jocs, penso.

M’esgarrifa la notícia que m’ha tocat explicar avui. Un nen de cinc anys (cinc!) que mata la seva germana, de dos (dos!),  a Kentucky, als Estats Units. Tot el dia que penso en aquesta família destrossada per sempre, però quan saps les circumstàncies, no puc fer res més que indignar-me. El nen l’ha matat amb una arma de foc, que li havien regalat un any enrere. I un rifle que a més a més, està pensat per a nens. Pensat per a nens? Me’n faig creus d’una indústria tan perversa que prepara una arma de foc, pensada per a nens!.  És demencial!. No és una casualitat que aquest nen tingués una arma. Hi ha una companyia cínica que les crea en diferents i atractius colors perquè els nens les vulguin. Hi ha una família... ho sento, no sé com definir-la, no em surten les paraules, però el mínim que se m’acut és ‘insensata’ que regala al seu fill de 4 anys una arma. I hi ha un país que és incapaç d’enfrontar una realitat que cada ‘x’ temps ens deixa notícies de matances i desgràcies i que no hi fa res perquè és una indústria massa poderosa. I és clar, encara intenta fer-nos creure que és una qüestió de seguretat personal. Es veu que la pàgina web de l’empresa (no penso ni dir-ne el nom perquè no vull ni regalar-los una visita de curiositat), promociona la venda d’armes de foc a menors amb l’slogan “El meu primer rifle” i assegura que són armes de qualitat per als joves nord-americans. Armes de qualitat per als joves americans... per a què? Com?? Però és clar, no és només que aquests desgraciats les venguin. Fa uns anys en van produir 60.000 entre rifles i pistoles. I és clar, algú les devia comprar. 

I després s’estranyaran de la matança escolar de Newton i tantes altres.  És lamentable que siguin ells, precisament ells, qui després se n’estranyin. I a mi no se me'n va del cap la imatge dels dos germans.