Arrels i història de l’avi que les meves petites no coneixeran

Els sentiments més interns i intensos se'm van tornar a remoure fa uns dies amb l’emissió d’aquest programa. Cap al minut 6, el meu tiet Ramon explica com bona part de la família va haver de fugir cap a França a causa de la guerra i pel fet que el meu avi fos l’alcalde republicà d’un petit poble de l’Empordà. El meu pare era un dels germans que van fugir. Van passar per un dels camps de refugiats de França i després van acabar, per sort, amb la família que tenien a Montpellier.


Aquesta petita part de la història de la família i de Catalunya, em va fer recordar totes i cada una de les històries que el papa m’havia explicat. D’una època grisa, a vegades molt negre. De com el passat els va perseguir sempre i de com va marcar molts dels moments de la seva vida. I recordo com, per un treball durant la carrera de periodisme, em subratllava que aquestes històries no es podien oblidar. “No ens podem permetre oblidar-les”, em deia.

El meu pare va morir el març de l’any 2007. Va ser un procés llarg i encara ara, em costa recordar-lo fora de l’hospital. Un any després de la seva mort, em quedava embarassada. I una de les coses que més m’entristeix avui en dia, és que les meves petites no l’han arribat a conèixer. Li agradava molt la canalla. Sé que li hagués fet molta gràcia veure les dues petites bessones. Jo, que era la seva petita, amb bessones. Per sort, si les meves filles volen saber com era l’avi Nito, li podran demanar a les seves tres cosines que els ho expliquin. Elles, el van poder disfrutar molts anys. I a l’altre cantó de la balança, estic segura que la meva mare, la “iaia” Vida, cada nit abans d’anar a dormir li “explica” al meu pare les històries de les dues petites.