Nou màster a la vista: maloclusió

Des de que sóc mare he fet infinitat de màsters: el dels bolquers, llets en pols, tipus de llitet, cadiretes de cotxe, pneumònies i refredats, enrabiades, gestió d’emocions, càries i pulpotomies... en fi, mirat fredament, cada dia és un màster.

Des d’avui me n’apunto a un de nou. Maloclusió.

Amb les petites tenim un bon seguiment amb el dentista (arran de la pulpotomia de l’Ona que ens va fer veure les estrelles), però a l’escola ens van avisar que la setmana passada feien revisió dental amb els professionals del CAP. Penso que en aquest cas, ja va bé fer una altre revisió, no fos cas que hagués aparegut alguna càries inesperada. Aquestes revisions es fan per prevenir i detectar precoçment possibles alteracions de la salut bucal. Hi valoren aspectes com l’existència de càries, si l’oclusió és correcta, l’estat de les genives i el nivell d’higiene.

Els resultats ens posen en alerta d’un problema que ja ens havien avisat però que ara ja hem de començar actuar. Una de les petites maloclusió greu, mossegada creuada posterior dreta. L’altra, maloclusió lleu, tendència classe molar II. Per la resta, tot bé. Així que hem demanat visita per rebre consells sobre les necessitats del tractament de la maloclusió. De fet, la seva dentista ja ens havia avisat que ens els propers mesos ens hi hauríem de posar.

Doncs res, ja tenim hora. És el primer pas del nou màster. 

Armes de mama

Com la Melanie Griffith en aquell clàssic que ara ja es veu mooolt passat de moda, avui us vull presentar les meves 'armes de mama '. No parlarem de paciència, ni de molta paciència, ni de capacitat de mediació, de donar abraçades i petons... no. Res d'això. Avui parlarem de MUNICIÓ pura i dura.

Perquè ... a veure ... vosaltres quina munició porteu a la bossa? Bé, potser que redefineixi el plantejament, perquè de la bossa d'una mare pot sortir de tot. I quan dic de tot, ja sabeu que pot ser de tot.

Vull dir: què porteu a la bossa per aquesta faceta d'infermera d'urgències - mare primers auxilis - bossa farmaciola ? (perquè aquest és un màster dels primers que fas quan tens una / més criatures) .

Aquests són els meus imprescindibles per a l'estiu:

Stick per les rascadetes dels peus: passem de botins a sandàlies, de mitjons a peus nus i normalment, a sabates noves (els peus d'aquestes noietes creix dia a dia ) . A la mínima rascada, li donem un petit toc

Protector labial: Un per cadascuna, marcat amb el nom , perquè és clar, les dues el van voler rosa. Encara que l’utilitzem més a l'hivern, sempre ho deixo en el kit de municions

Stick amb àrnica: La meva nova adquisició. Contra els cops el nostre remei infal·lible és el gel, però clar, no aniré amb una bossa de pèsols congelats a la bossa. Provaré aquest stick que atenua els morats com a conseqüència dels cops. Molt important: no es pot utilitzar sobre mucoses o ferides obertes perquè pica. M'ho va recomanar una altra mami ( perquè ja sabeu que aquest màster es treu al parc, a la porta de l'escola, en el grup de WhatsApp de mamis o amb mamis amigues) .

Roll -on per picades de mosquits: He de confessar que ja fa anys el vaig comprar per a les petites però qui l’acabo utilitzant sóc jo . Un cop t'ha picat ja el mosquit, és el que més m’alleuja . Les petites l'han utilitzat alguna vegada ( encara que si algú atrau els bitxets en qüestió sóc jo ) i els encanta l'olor. En ser en roll -on dura moltíssim.

Què em recomaneu? Quins altres imprescindibles afegiríeu a la llista? I a la meva bossa , és clar ...

De veritat ens pensem que enganyem als mestres?

Amb el ritme de vida que portem, sovint o moltes vegades, quan el nostre fill/a es posa malalt, el primer que pensem no és en la seva tranquil·litat ni salut, sinó com ho farem l’endemà, perquè hem d’anar a treballar i no tenim amb qui deixar-lo. És així de trist, i així de dur. D’entrada, aquest post podria girar al voltant de la conciliació laboral i familiar o del concepte mal entès d’escola bressol com aparcament de criatures, però no. La meva única intenció és de reflexionar sobre els tripijocs que arribem a fer els pares.

La situació es dóna molt més en temps de l’escola bressol (ara em queda lluny, però segur que molts esteu en aquesta etapa). La situació és ben comú i segur que us sona. A mitja tarda, quan arribeu a casa, el nen/a està apagat i ja intueixes que si li poses el termòmetre tindrà dècimes. Ho fas... i efectivament. 38’4.

I què és el primer que penses? Dalsy o Apiretal? Almenys era el meu dilema. Una de les bessones em vomitava directament l’Apiretal, així que depenent dels símptomes, li donava una cullaradeta de Dalsy. Però mentrestant tu ja penses en la logística de l’endemà. Jo sempre tenia la opció de deixar la malalta amb una de les àvies, però... i si no es té aquesta xarxa tan propera per donar un cop de mà? Doncs moltes vegades, al matí, com que es troben una mica millor, cullaradeta de nou de Dalsy o Apiretal i esperes que la trucada “fatídica” de l’escola per dir-te que es troba malament no es produeixi fins a migdia i amb una mica de sort hauràs sortit de la feina i així anar tirant...

De veritat ens pensem que enganyem als mestres? Un dia, parlava d’aquest tema amb la meva veïna, que justament és mestra d’escola bressol. I reia: “No! Ho intuïm a la primera. És molt fàcil saber-ho”. “Ah sí? Com ho sabeu?”. “Els hi preguntem. Marta (per exemple), la mama t’ha donat el xarop taronja o el vermell?”. 

Una lliçó impressionant: els teus fills SEMPRE et sorprendran

Fotografia d'una vinyeta del llibre La Maisy i en Nil van al dentista, d'Ediciones Serres,
que en bona part ens ha ajudat a superar el dia d'avui

Ja ho sabia, però avui he tingut una nova i increïble demostració de com els fills mai no deixaran de sorprendre’ns, que ens donaran lliçons de vida a diari i que ens demostraran com n’arriben a ser de valents. Gràcies Ona per la lliçó d’avui. 

Fa uns dies us explicava que la càries de l’Ona s’havia complicat, era molt profunda i podria tocar-li el nervi. Em vaig capficar amb la possibilitat d’una pulpotomia, i després de la reacció de la nena per una simple revisió, de pensar en haver de fer una intervenció i una sedació. Des d’aquell dia no n’hi hem parlat massa, però divendres passat se’m va ocórrer mirar a la biblioteca si hi havia algun llibre d’algun animaló que anés al dentista. I el vam trobar: La Maisy i en Nil van al dentista (Lucy Cousins, Ediciones Serres). Però l’Ona es va tancar en banda i ni tan sols en volia veure. Va començar a fer broma que quan anés al dentista seria una xinxeta (¿¿¿¿?????) molt valenta. I dissabte va veure una petita joguina de Lego i em va preguntar que si podíem curar la “dent que està malament”... si li compraria. Dilluns al vespre el seu pare li va explicar el conte.

Dimarts, 21 de gener Avui. Qui no ha dormit dels nervis he estat jo. I durant tot el dia he estat molt neguitosa. Hem anat pare i mare amb l’Ona al dentista, carregada amb la càmera de fotos per veure la seva última excursió i alguns vídeos (com em va recomanar @desmadreando) per tal de distreure-la. He agafat el seu doodoo (en plan arma secreta per consolar-la). Però l’Ona estava tranquil·la. “La liarà quan haguem d’entrar”, pensava jo. S’impacientava. “Mama, que no anem a dins?”. Ens criden.

L’Ona entra i s’estira al sofà de la dentista. Són molt amables, i li comencen a preguntar per l’escola, per la seva classe, pel doodoo... L’Ona s’estira i obre la boca. Li punxen l’anestesia. Ni es mou. Esperem que li faci efecte. D’una manera molt dolça la dentista li va explicant el que li farà, els sorolls que sentirà, com notarà una sensació estranya dins de la boca... i li diu que no s’espanti, que si necessita res només ha d’aixecar la mà i pararan. Estic paralitzada en una cadira. La dentista és la mateixa a qui 15 dies abans li havia fet un “show” durant la visita. Se’m queda mirant, al·lucinada. Vaig veient l’evolució, i la noia em confirma que NOMÉS és una càries, tot i que molt profunda. No li toca el nervi. En fixo amb les mans i els peus de l’Ona. Està ben estirada. Agafa el doodoo d’una manera relaxada, sense apretar i sense tensió. I me n’adono que qui en realitat està apretant amb molta força el seient de la cadira amb les mans sóc jo. Serro les dents i una gota de suor em cau per l'esquena. Quina sensació més dura està allà mirant com li fan l’obturació. Al final la petita ja es cansa i comença a demostrar signes de nerviosisme.

Ja està. Només sortir hem anat a comprar el seu petit regalet. I el primer que li ha explicat a l’Estel, la seva germana bessona, és que “m’han inflat la galta, mira, tinc el llavi com adormit”.

Caca, cul, pulpotomia

Sí. El post d'avui va de paraulotes i parauletes . Les dues primeres, caca i cul ja fa temps que les hem deixat enrere, si bé les petites tenen especial predilecció per " agafar " al vol totes les paraulotes que senten i aplicar-les al seu vocabulari. Aquestes poden arribar a ser light . Lamentablement, la setmana passada tots vam aprendre una nova parauleta, que per a mi és una paraulota que m'agradaria eliminar del nostre vocabulari . Es tracta de pulpotomia. La paraula fins i tot fa riure (us juro que d'entrada em va donar ganes de deixar anar una riallada ) i es podria arribar a pensar que és una broma . Però és LLETJA, MOLT LLETJA.

A principi del mes de novembre vam anar al dentista , i com us vaig explicar a BON DIA , SENYORA CÀRIES , l'Ona tenia dues càries . Què havíem de fer ? Doncs anar a un dentista i que s'encarregués d'elles . Ho deixem per després de festes. Ja hi hem anat. ¿ Resultat ? Una de les càries de l'Ona és molt profunda i podria arribar a tocar el nervi . Hem d' actuar ja i si no és una obturació normal , hauran de fer una pulpotomia . Les pulpotomies són tractaments exclusius de les dents de llet. Consisteix en eliminar part del nervi de la dent i es reconstrueix la peça . Això vol dir que la seva resolució no és tan senzilla com una càries " normal" , sinó una mica més complicada . Si bé en la primera visita al dentista l'Ona i l'Estel van col·laborar al màxim, en la revisió de la setmana passada tot va anar absolutament a l'inrevés. Histèria compartida i molts problemes perquè les visitessin. I jo ja vaig començar a suar . I se'm va ocórrer preguntar ... " Què passa si quan tornem no podem posar-li bé l'anestèsia ? " . La resposta encara em va fer suar més : "Llavors haurem de mirar de sedar-la perquè si no paren de moure's no hi ha manera de fer l'operació . I no podem fer-ho aquí , és una mica més complicat ( i car , es va deixar d'afegir ) " . No vull avançar nous esdeveniments , ja li he donat deu mil voltes , preguntat pressupostos amb el conseqüent estirar-me dels cabells i ja he patit per avançat per la petitona.Anirem pas a pas i veurem com va l'intent de dimarts que ve. Per què encara no sabem què passarà , no ? ******* , Aggggghhhhhrrrrr , pulpotomia , ********

El fort vincle entre bessons

Sovint em pregunten si les petites tenen un vincle important/especial entre elles. A tothom li fascina aquesta relació especial entre bessons. No parlo de fenòmens estranys, ni tampoc ho puc comparar amb el vincle amb d’altres germans perquè no ho sé. Només sé que em pregunten si hi ha una relació especial entre elles. La resposta es sí, ABSOLUTAMENT.

L’Estel avui no ha pogut anar a l’escola. S’ha aixecat amb l’ull molt vermell i hem hagut d’anar al metge. Per sort, com que jo havia treballat el cap de setmana, avui tenia festa i no hem hagut de córrer a buscar cangurs, sinó que m’he pogut quedar amb ella. L’Estel estava contenta perquè tenia la perspectiva de passar el dia amb mi. Però a mig matí, arribades del metge, m’ha preguntat si l’Ona estaria jugant al pati. Ens hem posat a preparar el dinar, però encara era relativament d’hora. “Mama, l’Ona dinarà a la una, quan dini l’Ona, també ho farem tu i jo, d’acord?”. 

I després de dinar, de cop, s’ha posat a plorar. No li passava res, només que trobava a faltar a l’Ona per jugar. Ja li estava bé passar el dia amb mi, però òbviament, li faltava la seva companya de jocs. Perquè es poden barallar, discutir, competir per certes coses... però són unes companyes de jocs fantàstiques. L’Estel plorava i plorava i no podia consolar-la... trobava a faltar a sa germana. M’he emocionat de veure com s’estimen. I des de dos quarts de cinc (que l’Ona ha plegat de l’escola per anar a natació) fins a dos quarts de set que no ha arribat a casa, l’Estel m’ha demanat cada cinc (!) minuts, què devia estar fent la seva germana. D'acord, us confesso que aquí ja m'he començat a desesperar perquè ja no sabia què dir-li. 

I què ha passat quan l’Ona ha arribat a casa?

Estel: “Hola Ona, t’has tirat de cap a la piscina?”

Ona: Sí!

Estel: Abans he plorat perquè et trobava a faltar. No sabia a què jugar.

Ona: Jo també t’he trobat a faltar.

Estel: Has plorat?

Ona: No, no he plorat, però t’he trobat a faltar. ( i s’abracen)

Sí, realment el vincle entre bessons ha de ser ben especial.

Dóna'm la mà

L'altre dia, a l'autobús , estava dreta al costat d'una parella gran. Uns 75 anys . Ell em va recordar a aquells cavallers alts , amb el seu abric i una bufanda al voltant del coll ( feia fred ) i el cabell absolutament blanc i ben pentinat . Ella mirava per la finestra . De cop li pregunta per la plaça que tenim al costat . "És la plaça de l'Àngel , te'n recordes ? " . Ella assenteix i xiuxiueja: "Sí , sí, és clar " . " Ara estem al carrer on viu la Maria" . "La Maria? " . I mira de nou per la finestra , i tinc la sensació , perquè conec aquests ulls i aquesta mirada, que no recorda qui és la Maria ni la plaça on hem estat abans . I a cada moment , el senyor acaricia la galta de la seva dona . Li posa una mà protectora a l'espatlla . Baixen al cap d'unes parades . Tothom els ajuda perquè no caiguin . Només baixar de l'autobús , la dona li dóna la mà i els dos , s'allunyen molt lentament .

No me'ls vaig treure del cap en tot el dia . Ni ho vaig voler. Pensar en el seu dia a dia , en cada dia a dia de la seva vida i enfrontar-me , de nou, a com algunes malalties ens treuen una cosa tan valuosa com la memòria . Pensar en els durs moments que implica la malaltia i tot l'amor que vaig veure concentrat en aquells gestos . Però com tot i així , sabem instintivament que hem agafar-nos d'aquesta mà . I penso en el meravellós que és tenir sempre aquestes mans . Quan som petits les mans de la mare , del pare , dels germans , oncles ... i més tard , amics , amigues , parelles ... i ara sóc jo la que dono la mà a les petites , pensant en la seguretat que aquest simple i meravellós gest ens dóna a tots .

"Varicel·la infernal 2"

Si l’Steven Seagal o l’Stallone fossin els protagonistes de la pel·lícula us diria que és una decisió de repartiment encertada. La cinta no s'ha estrenat a les sales comercials, ni tan sols en la programació nocturna de les televisions, però a la nostra escola ha estat el hit del final de curs.

Com passava a Esclat, la de Dustin Hoffman, els brots de granets es van convertir en pandèmia. I el grup de WhatsApp de les mares de la classe de l'Estel en una enciclopèdia sobre el tema. O en grup d'autoajuda, que s'agraeix... i no sabeu com! I com que no en vam tenir prou amb el primer lliurament del thriller de terror granític i talquistínic ... la majoria vam viure la segona part. Que com se sol dir, "mai van ser bones". Pitjors, afegiria jo. En el cas de les meves  bessones, va ser matemàtic. Quinze dies després del primer granet de l'Estel, va aparèixer el primer de l'Ona. I llavors em vaig adonar que la varicel·la de l'Estel va ser bastant light. Aaaaaiiii, els segons germans, que en incubar les 24 hores al dia la passen molt pitjor. Jo que creia que havia de ser perquè feia molta més calor ...

En fi, que es va tractar d'empassar-se la segona part de Varicel·la Infernal, i veure com l’Stallone s’enfrontava amb granets que picaven, es ficava en el grup d'autorescat del WhatsApp i després es curava els granets amb Rosa mosqueta, Aloe Vera i molts mimitos. I ara, amb molta protecció solar.

¿Crítica de la pel·lícula? Sincerament, tant de bo no l'haguéssim vist ... no aporta res. Ara ja està passada,  però hagués estat molt millor anar al cinema per veure Vacuna varicel·la 1.

(Gràcies Ester per les riallades quan vas deixar anar allò de Varicel·la Infernal 2 i donar-me el títol del post. El seu peque ho va passar fatal i va ser una sort que totes les "víctimes" ho poguéssim  compartir en el grup. Gràcies noies!)

Final de curs... a topos

L’Estel s’ha perdut el final de curs. Li feia molta il·lusió la festa de l’últim dia (tota l’escola va al bosc de la Salut a fer jocs, i els pares hi arriben al migdia per dinar tots plegats). Se l’ha perdut perquè ha agafat la varicel·la. Ja feia setmanes que rondava a l’altra classe de P4. Curiosament, ella ha estat la primera infectada de la seva. Quan va haver-hi el primer cas (potser deu fer un mes i mig o així), ja vaig començar a mentalitzar-me que “tocava”. Només que després de dues setmanes prou dures (per problemes familiars i a la feina), ara era potser el moment menys adequat perquè “toqués”. Però ja fa molt de temps que vaig aprendre que les desgràcies mai no venen soles i que quan penses que les coses no poden anar a pitjor, sí que hi van. I a més a més, encara et sents molt pitjor quan te n’adones que al final, per A o per B no les vam vacunar de la varicel·la  (perquè vam dir que ja ens ho pensaríem i després no hi vam pensar més, per gent que ens havia dit que havien vacunat als nens i també l’havien tingut molt forta... ara ja és igual).

Semblava que podria ser més lleu del que desitjava, però no han parat de sortir granets. Em sorprèn però, que la petita ho porta molt bé. No ha tingut febre, no es rasca massa, es deixa posar la crema als granets i entén que no podem sortir massa de casa, tot i que ja en té ganes (sort que no fa una calor excessiva).

Així que paciència, esperant que el procés faci el seu camí. I jo, tot i que pel cansament se m’ha fet una petita muntanya, he estat recordant, com si fos ahir, que la vaig agafar 10 dies abans de marxar de viatge de fi de curs a 3r de BUP… a Itàlia. Allò també era una desgracia molt gran per a una adolescent!

2 a 2

Tothom em pregunta: “I l’Ona? Ja l’ha agafada?”. Doncs no. Tot i que a la seva classe ja van 5 o 6 nens que l’han passada, ella continua sense ni un granet. Ahir li vaig veure una taca vermella al braç i un gra. “Mama, és un granet però no és de varicel·la, ja m’ho ha mirat el papa”. I vet aquí l’altra gran problema. El Jordi no l’ha passat i per tant, tot i que inevitable, l’Estel intenta no “enganxar-s’hi” massa. Coneixent els seus gens, i que físicament són clavats, estic segura que l'Ona i el Jordi se’n sortiran i no hauran tingut ni un granet (Ho explicava al post Bessones mescla 100%). Com que jo sí que la vaig passar, aquests dies sóc la que tinc més contacte amb l’Estel.

Algunes informacions pràctiques

He recopilat algunes dades importants sobre la varicel·la (de la página de Salut de la Generalitat).

·   Es una malaltia infecciosa causada pel virus de la varicel·la herpes zòster, que es presenta habitualment abans dels deu anys de vida, encara que també se'n poden donar casos entre la població adulta. Els malalts amb varicel·la poden arribar a presentar centenars de vesícules que s'assequen i formen crostes.

·   Normalment, el primer signe de varicel·la és l'aparició d'unes petites lesions de color vermell a la pell que, en un primer moment, es poden confondre amb picades d'insecte. Aquestes lesions evolucionen i, en unes 24 hores, adopten la forma de petites vesícules o butllofes que s'assequen i formen crostes.

·    La durada total de la malaltia acostuma a ser de cinc a set dies.

No es pot donar ni aspirina ni Ibuprofè. Només paracetamol per la febre. El metge ens va receptar també un fàrmac per si la picor li era insuportable i una crema per assecar les vesícules. També ens va recomanar de tenir molta cura amb les ungles, que estiguin ben tallades per no provocar-se ferides i sobretot, que no li toqués massa el sol, perquè li podien quedar taques. 

La maledicció del pont d’octubre

Després de quatre anys i d’investigacions poc empíriques, crec que ja puc afirmar que la maledicció del pont d’octubre és real. Existeix i és més, no s’hi pot fer res.

Veureu. Les nenes tenien deu mesos en el seu primer mes d’octubre. Estaven a l’escola bressol i s’acostaven els 4 dies del pont. Feia una setmana que la seva mestra m’havia dit que hi havia una passa, i que molts nens estaven amb gastroenteritis. “Ja està”, vaig pensar, segur que una de les dues, o les dues, no s’escapen. Però les petites estaven tant xiroies i no hi havia cap símptoma. Que il·lusa que vaig ser. Havíem de marxar. Les vaig anar a buscar a l’escola i només arribar a casa vaig haver d’anar corrents al lavabo. Em vaig passar tot el pont al lavabo i al llit. Feia segles que no em trobava tant malament com aquell pont.

Tots sabeu que els petits passen tot l’estiu fantàstic i al tercer dia d’escola ja venen amb mocs. A l’any següent van caure elles, al següent el meu home. Aquest any, tots estàvem perfectes, però ja no havíem fet plans.

A casa l’hem batejada com la maledicció del pont d’octubre, perquè està just en el timming d’incubar alguna cosa amb l’inici de curs i explotar amb el primer pont del curs. Bé, vaja, això dels ponts sembla que ja passarà a la història. Potser la maledicció també...  

Li dius que em faci un petó...

Comencem bé el cap de setmana. Són dos quarts de nou del vespre i l'Ona, després d'anar al lavabo diu que li fa mal. Reconec els símptomes. Va passar fa uns mesos amb la seva germana. El Jordi se l'emporta a Urgències.

L'Estel i jo ens esperem a casa. Diu que vol esperar a que torni la seva germana per anar a dormir. Però al cap d'una estona està cansada. Li poso el pijama i al llit. 

"Mama, tu t'esperaràs desperta a que arribi l'Ona?", em demana.

"Sí, és clar, a veure què li ha dit el metge", li responc.

"Si estic adormida li dius que em faci un petó, vale, mama?".

Li faig un petó de bona nit i surto de l'habitació amb una sensació difícil d'explicar i que sempre m'emociona quan veig com s'estimen i aquest vincle tan especial que les uneix. I sí, es confirma. És infecció d'orina.

Angioma

L’Ona va néixer amb un angioma al costat dret. No us ho creureu, però no me’n vaig adonar fins que tenia 3 o 4 dies. Un angioma (també anomenat hemangioma capil·lar) és un tumor benigne, un grup de vasos sanguinis que han crescut més del normal i formen com una “maduixa” que sobresurt, ben vermella, de la pell. La de l’Ona tenia la mida d’una moneda de dos euros, sobresortia de la pell i era molt vermella. (L'Ona tenia l'angioma i l'Estel sindactília, dos dits del peu amb la membrena més llarga. Ho podeu llegir aquí).

En la segona o tercera visita al pediatra (a les primeres teníem tantes coses que consultar i estar pendents que no hi vaig pensar) li vaig demanar que se’l mirés per comprovar que era només superficial. Recordo que em va dir que no m’havia de preocupar, que era freqüent i que segurament, quan l’Ona tingués 6 o 7 anys, la taca hauria desaparegut. En aquell moment em va semblar impossible, perquè era realment una “rugositat” amb un color molt intens.

L’Ona és a punt de fer quatre anys. L’angioma ja no és sobresortit, i s’ha convertit en una lleugeríssima taca rosada que costa fins i tot distingir de la pell. La majoria de vegades, doncs, desapareixen. Ara bé, si el vostre fill/a en té alguna, no deixeu de consultar-ho amb el pediatra. 

El cap de setmana de les set rentadores

Heu de pronunciar el títol del post com si fos d'una pel·lícula de por. No, no és el títol d'un llibre Stephen King, però ho podria arribar a ser. La realitat sempre supera la ficció.Ja m’ho deia tothom que el primer any de guarderia era molt dur... “perquè els nens ho enxampen tot”. D’entrada, el que ningú em va aclarir és que els nens ho enxampen tot... però els pares també. Crec que mai havia estat tantes vegades malalta com el seu primer any a l’escola bressol.

Dubto que aquell cap de setmana se’m tregui del cap. Les dues nenes van caure malaltes. Vòmits i diarrea. No toleraven res, ni l’aigua. Beure un glop d’aigua era sinònim de canviar-les de dalt a baix. Menjar una mica d’arròs era sinònim de posar-les dins la banyera perquè era impossible canviar-les sense empastifar-se dels peus a la punta del nas. No hi havia bolquer capaç de contenir... ‘allò’. Ni els millors. Ni els més cars. Ni posant-ne dos.

Set rentadores en un cap de setmana. No exagero. Ho recordo a la perfecció, com si fos ahir. Crec que és el meu rècord absolut. Mai n’havia arribat a posar tantes. Vaig arribar a témer que no tindria prou roba perquè no parava de canviar les nenes. Cada muda durava un parell d’hores com a molt... i no donàvem abast a rentar-ho tot.

Sí, sí, els nens ho enxampen tot a la guarderia... però algú ens podria preparar i advertir als pares? Més que res per comprar amb temps una rentadora – secadora de tipus 'industrial'...

Sindactilia o els ditets 'extraterrestres'

Sindactilia. És una paraula que no havia escoltat en la meva vida. Vaig haver de fer una recerca d’aquelles estranyes a Google per arribar a trobar aquest nom. La sindactilia és la fusió de les membranes dels dits. Fa referència a la fusió de dos o més dits de les mans o dels peus. Normalment és només una connexió cutània i no afecta als ossos.

Ho he buscat per curiositat. El pediatra em va dir que no m’havia de preocupar. L’Estel té el segon i el tercer dit dels dos peus una mica més units que els altres. No me’n vaig adonar en el moment de néixer. Potser van passar uns dies (estrany, oi? Em pensava que a l’hospital les havia repassat de dalt a baix. Doncs no, m’havia deixat coses). Des del primer moment l’Estel va tenir “un ditet d’extraterrestre”, com els dos petits ‘marcians’ a la capçalera del bloc.

Òbviament, la petita no li dóna cap mena d’importància. Potser d’aquí uns anys, com molta altra gent, s’operarà per raons mèdiques o per raons estètiques. Ara per ara... ja en tinc prou de posar-li un nom científic.

El conte de la princesa Ventolín (segona part)

De cop la princesa Estel estava estirada en un llit de persona gran, rodejada de nens que tampoc respiraven bé. Amb tots de tubs al nas. Està molt cansada. Esgotada. Les infermeres em demanen si li fan un biberó, “sí, si us plau, moltes gràcies”, però ni tant sols se l’acabarà prenent… Al cap d’una estona em truca el meu home. “Què fa la nena, com està?”. Li explico. “I tu com estàs?”. Em poso a plorar. Serà una de les nits més llargues i més dures de la meva vida.

Una setmana després

Vam estar una setmana ingressats a l’hospital. La recordo en una nebulosa, una barreja de por, dolor i esgotament. El calendari de l’Outlook em servia per fer els torns i saber qui estava amb l’Estel a l’hospital en cada moment i qui anava a buscar l’Ona a la guarderia i s’estava amb ella. La nostra vida depenia de quadrar bé aquell calendari d'Outlook. El meu home i jo ens combinàvem també els torns de nit, i com si l’Ona sapigués que estàvem extremadament cansats, dormia tota la nit del tirón, tot i que trobava a faltar la seva germana. Vam treure un ‘10’ en logística. A marxes forçades.

L’Estel va tenir una pneumònia de cavall i va donar positiu en grip A, que tant de moda estava en aquell moment.

 

Què vam aprendre?
Des d’aleshores ataquem la tos, els mocs i els encostipats d’arrel. No els donem treva. Sé que ‘aquella’ vegada, pecant de “novatos”, potser vaig deixar que la cosa anés massa lluny. Ara, a la que la princesa Estel tus per primer cop, ja actuem. I normalment, al marge de tot el que puguem fer, el perfum de ceba i eucaliptus per tota la casa no falla. (Ai, aquells remeis de les iaies...). Vaig aprendre que la petita era molt valenta, que els nens no perden el somriure ni les ganes de jugar. I vaig veure com es resignava. Al principi no entenia com és que no es tocava els tubs. Però només ho va fer al primer moment. Després suposo que va veure que l'ajudaven a respirar millor, i suposo que es va resignar.

I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, que el conte de la princesa Ventolín, ja s’ha fos.

El conte de la princesa Ventolín (primera part)

Aquest és el conte de la princesa Ventolín, un conte on hi ha una protagonista preciosa, uns virus mooolt, mooolt dolents, i uns papes que van patir molt per primera vegada (i sabent que no seria l'última). Va passar pràcticament fa dos anys, però només d’enrecordar-me’n, encara m’esgarrifo. Vinga, que comença el conte.

No fa massa temps, en una ciutat molt propera... Hi havia una princesa que tenia una mica de tos. Durant dues setmanes, la seva germana bessona no s'havia trobat massa bé, però ella, aguantava i aguantava, i no donava signes de fatiga. Jugava i gatejava, s'enfilava a totes les cadires i ho tirava tot per terra. La petita princesa, però, no feia net, i a més, era tant delicada, que quan s'havia de prendre l'Apiretal o el Dalsy, vomitava tot el que els cuiners reials havien fet per dinar, per sopar, o en format biberó. Els reis van decidir-se a portar-les al pediatra del regne, que els hi va dir que una tenia una mica d'otitis i faringitis, i l'altre un procés gripal "normal". Els van avisar però: "Si en 48 hores no fa net, heu d'anar a l'hospital".

Tots contents i confiats que no caldria, els papes van anar a la farmàcia a buscar els medicaments... i cap al seu castell. Però dos dies més tard, la intranquil•litat es va apoderar de tota la família. La princesa Estel estava "apagada" i continuava tossint. Coincidint amb el Barça - Madrid (un altre dia us explicaré 'la maledicció') i agafant un iogurt només per si la princesa tenia gana, van anar a l'Hospital. Molts nens i pares feien l'assalt d'urgències, intentant arribar a un box i a la visita del pediatra.

La mama de la princesa, que es pensava que li confirmarien allò de "tranquil•la, això ha de fer el seu camí i s'haurà d'estar un parell de dies més a casa... que es prengui això i això altre", es va sorprendre en veure que es miraven molt a la nena i va intuir que alguna cosa no anava del tot bé. I efectivament, a la princesa Estel li van fer la primera radiografia, la primera "fumigada" de Ventolín (3 en una hora) i va arribar el terrífic moment:

"Us heu de quedar ingressats a urgències" -va dir la metgessa-.

(continuarà)

'Contagio'

A casa no ens fa falta anar al cinema per veure la darrera estrena de divendres, ‘Contagio’, amb la Kate Winslet, la Gwyneth Paltrow i el Jude Law. Ja en tenim prou amb els nostres de ‘contagis’.


Dijous a la nit va ser l’Estel la que va començar que no tenia gana… va acabar vomitant al llit. La nit de dijous a divendres va tornar-hi 4 vegades més. No tolerava ni l’aigua. En total: 4 pijames, 2 llençols, 1 funda del matalàs, el sac de dormir… una visita a l’hospital, una rentadora i quatre fregades. Nit del lloro, vaja. I preparatius per la logística que implica que una de les petites estigui malalta. Trucant a ma mare a les 7 del matí per demanar-li si se la podia quedar, etc, etc, etc… Passem divendres i dissabte apagats. “L’Estel està una mica malalta”, li explica a tothom.


Matinada de dissabte a diumenge. Cau l’Ona. L’Ona, que mai agafa cap d’aquestes “passes”, comença també amb vòmits. El meu home l’ha anat a buscar al llit però torna: “Jo també estic molt marejat i no em trobo gens bé”. Òstia, 3 de 4. Jo no m’hi compto, tot i que arrossego des de fa dues setmanes les conseqüències d’un encostipat mal curat. Diumenge matí terrífic. Diumenge migdia les nenes sembla que estan una mica més “xiroies”. Les deixo a casa els altres avis i m’emporto el meu home al metge. Ell, que tampoc agafa mai res, s’ho està passant fatal. Haurà de fer 48 hores de repòs.


Perquè dimonis hauria de voler anar al cine a veure un thriller mèdic-psicològic sobre contagis? No gràcies, la realitat sempre supera la ficció.