29 de nov. 2011

Preguntes obertes sobre la Blancaneus


D’acord, direu que estic obsessionada, teniu raó. Però veure cada dia la Blancaneus (sigui en format pel•lícula, conte o representació teatral) m’ha fet plantejar alguns dubtes:


Què fan els nans amb la quantitat de pedres precioses que extreuen de la mina? On les venen?

I en cas que no en facin negoci... aleshores per què es passen hores treballant a la mina?

Si pensem que al bosc del set nans no existeix l’especulació immobiliària... per què no es van fer la casa més aprop de la feina? Així no haguessin tardat tant per arribar a casa i salvar la Blancaneus...

I per cert. Perquè havia cantat sempre "Ai-ho, ai-ho, a casa a descansar"?. No ho diuen en cap moment, diria!

El Príncep Blau fa un paperot, no? La seva gran intervenció en tot el conte és cantar una cançó al principi i sí, d’acord, fer un petó a la princesa per despertar-la. Ja n’hi ha prou amb això? S’ho podria ‘currar’ una mica més, no?


Veure els clàssics de Disney a aquestes alçades em costa, perquè és la cosa més ensucrada que pot haver-hi, per no parlar del paper de les ‘princeses’ (sí, d’acord, són de fa dècades)... I ja puc intentar de convèncer les petites de veure algunes de les pel•lícules d’animació més modernes... no hi ha manera (com m’arriben a agradar Los increíbles o Monstruos SA).

Només en deixen dues opcions: O la Blancaneus o la Ventafocs. “Tria, mama!”.

27 de nov. 2011

Fer la carta als Reis



Aquest dissabte vaig viure una tarda de compres que no havia viscut mai. Intensa... però vam anar per feina. Ho teníem prou clar. Va ser la culminació que tres setmanes de debat intens i de passar-nos nits estudiant catàlegs de joguines. Els teníem tots. I fèiem llistes, moltes llistes. Em direu que potser vaig d'hora, però ja entendreu el per què. Som conscients els pares de la importància d’aquesta feina? De triar bé, sense emborratxar-nos de comprar i entenent que els regals no ho són tot? Hi ha tantes coses a tenir en compte!.

• Les nenes van néixer el 15 de desembre. Per tant, tenim l’afegit –per postres- que s’ajunten els regals d’aniversari amb l’arribada dels Reis (a casa sempre hem estat de Reis), però des de l’arribada de les petites, també ‘cau’ un regal petit pel Tió.


Bessones: en aquest cas sí que implica donar més voltes al tema joguines. Què cal fer? Regals individuals? O joguines més pensades per tal que les comparteixin?


Qui tria els regals? Si pels nens fos (parlo en general, les nenes no entenen massa encara que els anuncis que surten per la tele són les coses que potser després arribaran el matí del dia 6) ho demanarien tot. Si fos pels pares, la tria seria probablement diferent.



Davant de totes aquestes coses, dubto que hi hagi receptes màgiques o estàndards aplicables. Cadascú ha de buscar el seu model. La ‘nostra’ carta als Reis funciona així:



• Un regal per família. Això a vegades costa de fer entendre, però és necessari. A casa no tenim prou espai com per convertir el menjador en un aparador de joguines.


• Hem combinat: tindran regals individuals (normalment repetits, perquè per molt que ho vulguis evitar, o pensant que si els fas un regal diferent no hi haurà problemàtica, al final elles volen ‘algunes’ joguines iguals). També tindran regals que han d’entendre que són per les dues.


• Cada any hem creat un centre d’interès i la majoria de regals giren al voltant d’aquesta idea. L’any passat va ser la cuina... aquest any serà el supermercat. Els hi encanta fer llistes, agafar el cistell, pujar les dues juntes al cotxe i ens diuen “anem a comprar al súper i al mercat!”.


• I també hem fet la combinació de regals que nosaltres pensem que els seran útils per aprendre i jugar... i alguns que sabem que elles es tornaran boges.


PD. Si heu llegit el post ‘Començo a odiar la Blancaneus’, només us diré que només ens faltava que la tieta els hi donés un conte que havia estat de la meva neboda i l’hem de llegir cada dia. I sí, a la llista no hi falten unes figuretes de la Blancaneus i la bruixa... aaaaaiiiii!!

24 de nov. 2011

Consells pràctics per estalviar amb bessons (3): Trobar més botigues com aquesta


Un nou consell pràctic per estalviar amb bessons. Us he de confessar que desconec la marca, la botiga i els preus, però també us diré la veritat: si veig aquest cartell es guanyen la meva simpatia perquè, com a mínim, entri a xafardejar. La veritat és que en determinades coses, aquests descomptes s'agraeixen. I quan tens bessons, encara més.

PD: Per la vostra informació (i no és per fer-ne propaganda...) Es tracta de la botiga Vincent Shoe Store, (a big step for small feet) una marca sueca nascuda l'any 1999. Per si a algú li interessa us deixo el link a la seva pàgina: http://www.vincentshoestore.com/

22 de nov. 2011

Verbs indispensables: Jugar


Jo jugo, tu jugues, ell juga, nosaltres juguem… A vegades sembla fàcil conjugar aquest verb, però no ho és. I és un dels verbs indispensables. Jugar amb els nostres fills no és només una manera de passar l’estona. És molt més. És la manera d’aprendre, d’enfortir els lligams. A través del joc aprenem normes, aprenem a compartir, aprenem les situacions del dia a dia, ens estimem... No és fàcil posar-se a jugar després d’un dia de feina, tensió i cansament. Cal fer-ho, però, perquè els nostres fills ens esperen amb moltes ganes de jugar. Juguem a pintar, juguem a explicar contes, juguem a fer cuinetes...



Juguem, juguem, juguem. Però quan és la última vegada que vau jugar vosaltres sense els vostres fills? (I no em refereixo a fer una partida a la Wii o a una partida de Trivial). Fa dies que li dono voltes al cap, arran de la reunió que vam fer pares i tutores de P3. Per resumir us diré que va ser especialment productiva, perquè ens va permetre fer-nos una idea del dia a dia de les petites a l’escola. De veure-les en acció als espais on fan cada activitat. De conèixer la seva rutina. I la veritat sigui dita, també ens va servir per adonar-nos que després de tants patiments i dubtes, (aquí podeu recuperar el post) la tria del centre educatiu que havíem fet havia estat l’encertada.

Però el moment clau va ser quan estàvem a la classe i la tutora ens va dir: “Ara fareu el que fan els vostres fills. Ara teniu 15 minuts per jugar amb les plastilines, podeu pintar a la pissarra o fer construccions. Si voleu, podeu jugar amb aquestes pinyes o dibuixar”. I allà ens teniu, a tots els pares, parant les taules, muntant un circuit pels cotxes i fent uns dibuixos preciosos a la pissarra. I sabeu el millor? L’endemà, quan els nens s’ho van trobar, els hi va encantar el regal que els hi havíem fet. Els hi va encantar que també nosaltres compartíssim el seu espai.



Quan va ser la última vegada que vau jugar de veritat?

21 de nov. 2011

La diferència entre votar i botar


#20N. Jornada electoral. Per mi és sinònim de treballar.
Va ser complicat que les petites enteguessin que tot i que era festa i no anaven a l’escola, la mama hagués d’anar a la feina.


Elles van protagonitzar l’anècdota del meu 20 de novembre. Els hi vaig dir que anirien a votar amb mi, perquè “la mama ha d’anar a gravar amb el micro al col•legi. Votarem i després gravaré, d’acord?”. Només entrar l’Ona em pregunta si ja es pot treure les sabates. “Les sabates?”. I me la quedo mirant amb cara de no entendre res. Però ràpidament se m’encén la llumeta.


“No, Ona, hem vingut a votar, no a botar”. (Però com que elles no entenen la diferència entre una be alta i una de baixa, continuo). “Ona, aquest votar no és de saltar i botar al sofà o als llits dels papes. És un altre votar”.

Ara que... mirat fredament i després de veure com van anar les coses, potser no hi ha tanta diferència entre “ens votaran/ens botaran”.

17 de nov. 2011

La teoria ‘Scarlett O’Hara’


Tinc una teoria. Gens empírica, perquè només pensava que passava amb les meves bessones, però ara resulta que estic comprovant que hi ha una tendència clara. O potser és una evidència pels pediatres i jo no me n’he enterat.


Si teniu bessons, si coneixeu algú que en té, si a l’escola n’hi van dos parells… feu la consulta i m’ho comenteu, si us plau.


El bessó que neix més petit, amb menys pes… és al que al cap d’un temps (mesos, anys) es fa més gran i alt ?



L’Ona va pesar 2.500 kg al néixer. La seva germana, l’Estel, 3.400. Amb tres mesos ja l’havia igualada, pràcticament. Ara, que són a punt de fer els tres anys, l’Ona li passa tres dits d’alçada i uns dos quilos de pes. Sí, hi ha factors com la complexió, perquè les dues mengen molt bé, però…

Estic convençuda que quan va sortir de la panxa on havia passat gana perquè s’ho ‘quedava’ tot la seva germana, l’Ona va aixecar la seva maneta, va apretar fort el puny i en forma de plor va dir: “Poso a Déu per testimoni que mai més no tornaré a passar gana!”. Sí, com una petita Scarlett O’Hara d’Allò que el vent s’endugué.

15 de nov. 2011

Arrels i història de l’avi que les meves petites no coneixeran




Els sentiments més interns i intensos se'm van tornar a remoure fa uns dies amb l’emissió d’aquest programa. Cap al minut 6, el meu tiet Ramon explica com bona part de la família va haver de fugir cap a França a causa de la guerra i pel fet que el meu avi fos l’alcalde republicà d’un petit poble de l’Empordà. El meu pare era un dels germans que van fugir. Van passar per un dels camps de refugiats de França i després van acabar, per sort, amb la família que tenien a Montpellier.


Aquesta petita part de la història de la família i de Catalunya, em va fer recordar totes i cada una de les històries que el papa m’havia explicat. D’una època grisa, a vegades molt negre. De com el passat els va perseguir sempre i de com va marcar molts dels moments de la seva vida. I recordo com, per un treball durant la carrera de periodisme, em subratllava que aquestes històries no es podien oblidar. “No ens podem permetre oblidar-les”, em deia.

El meu pare va morir el març de l’any 2007. Va ser un procés llarg i encara ara, em costa recordar-lo fora de l’hospital. Un any després de la seva mort, em quedava embarassada. I una de les coses que més m’entristeix avui en dia, és que les meves petites no l’han arribat a conèixer. Li agradava molt la canalla. Sé que li hagués fet molta gràcia veure les dues petites bessones. Jo, que era la seva petita, amb bessones. Per sort, si les meves filles volen saber com era l’avi Nito, li podran demanar a les seves tres cosines que els ho expliquin. Elles, el van poder disfrutar molts anys. I a l’altre cantó de la balança, estic segura que la meva mare, la “iaia” Vida, cada nit abans d’anar a dormir li “explica” al meu pare les històries de les dues petites.

13 de nov. 2011

Començo a odiar la Blancaneus…



Fa tres setmanes vam anar al teatre, a veure ‘La Blancaneus i els set nans’.
El muntatge de Joventut de la Faràndula (de Sabadell) els va agradar molt (per sort, sempre que anem al teatre en surten encantades, bééééééé!!!!) i algunes idees van quedar molt clares. Una bruixa dolenta (no entenen que la madrastra-reina i la bruixa són la mateixa persona), una poma encara més dolenta (només la del teatre, eh, no fos cas que m’agafin mania a les pomes), la princesa, els set nans (“que porten barba i un nas de plàstic, mama”) i un príncep blau que fa un petó a la Blancaneus i es desperta. “I ja està, el conte s’ha acabat”, diuen.



Si afegim que una setmana abans d’anar al teatre ja n’havíem estat parlant i que el dia després del teatre vam cometre l’error (sí, va ser un error) de veure la versió Disney que tenim en DVD… ja us puc ben dir que començo a odiar la Blancaneus.

Cada dia volen veure la pel•lícula. Cada dia passem per davant del teatre. Cada dia he d’explicar el conte abans d’anar a dormir i he de cantar alguna de les cançons de l’obra (musical) que vam veure. Si al còctel hi afegiu que personalment mai m’han agradat les princeses clàssiques de Disney... que no ens passi res, oi? Recordo l’època “princeses” de la filla d’uns amics i semblava terrible. I per postres hem trobat uns DVD's portàtils que podríem posar al cotxe. Comencem a odiar la Blancaneus i comencem a tremolar. Pregunta: A quina edat comencen a demanar anar a Eurodisney?

6 de nov. 2011

Humor twin

La Míriam, del blog Criando múltiples, publica avui aquest acudit. Hi ha moments que em sento tant identificada, que no he pogut evitar publicar-lo també. Una mica d’humor-twin per un diumenge plujós ;)

4 de nov. 2011

L’etapa ‘I per què mama?’





La història podria començar amb qualsevol tema. Qualsevol, de veritat. Vinga va, posem-ne un com exemple. Ona, Estel! És hora de recollir les joguines. I per què, mama? Perquè hem d’anar a sopar. I per què, mama? Perquè ja és tard i segur que teniu gana. I per què, mama? Perquè la panxa ja et fa sorollets, que l’escolto. I per què, mama? Perquè la panxa vol menjar. I per què, mama?


(Indicacions: aquí ja començo a accelerar el ritme en les respostes i el to ja comença a no ser el mateix)


Perquè aviat arribarà el papa de la feina i també voldrà sopar. I per què, mama? Per què què, noies? Per què el papa ve de treballar? Perquè hem d’anar a treballar... I perquè, mama?


(La gran pregunta! M’agradaria poder contestar-li que realment no sé la resposta, però hauré de contestar alguna cosa tipus “per tenir diners per pagar el menjar, l’escola, el pis”...)

Va, noies, recollim que el papa ja està a punt d’arribar amb l’autobús. I per què amb l’autobús, mama? Perquè no ha agafat el cotxe. I per què... PROU!


L’etapa ‘I per què, mama?’ és dura... però al mateix temps deixa diàlegs absolutament divertits. El petits han descobert el ‘per què’ i així comencen bona part de les seves frases. El col•loquen a tot arreu. Crec que en realitat és una prova de l’Ironman o alguna cosa similar. Ells pregunten i pregunten i proven d’arribar al límit de la nostra paciència. I els pares posem a prova la nostra inventiva. No em direu que no heu acabat donant respostes surrealistes i tenint uns diàlegs apoteòsics gràcies als per quès- perquès. Teniu molta paciència? Per què?

I per què poso aquesta foto precisament en aquest post? Doncs perquè algú es va passar tota una tarda (repeteixo, tota una tarda), preguntant-me "per què gira això, mama?".

1 de nov. 2011

Pe. Tres. Una lletra i un número que són tot un món.

P3. Una lletra i un número. Pe. Tres. És senzill. Això sembla.  Ara que ja fa gairebé dos mesos que el curs ha començat, crec que ja puc fer els primers balanços.




M’agrada escoltar les converses que tenen les dues petites. No sé si és l’efecte de l’escola (probablement hagués passat a conseqüència de l’entrada a qualsevol centre educatiu), però la veritat és que estan aprenent moltes coses. I fan servir moltes paraules noves. I tenen unes converses entre elles increïbles.

M’agrada que ja em comencen a explicar cada una què ha fet. La nostra gran preocupació era veure com aniria el fet de separar-les a la classe. Al principi una d’elles ho va passar prou malament, perquè no coneixia ningú a la classe. Plorava i no explicava masses coses del que havien fet. Vaig patir, ho reconec. Ara ja té tot un ventall d’amics i està encantada amb la seva ‘senyoreta’. A més, quan es troben, entre elles, s’expliquen moltes coses. I des de fa unes setmanes, quan parlen amb algú, amb tota la vehemència del món, es miren i diuen: “Som germanes”. Per si algú no ho veu clar… Ahir mateix, la seva tutora em deia que estava molt contenta, i que naturalment, al pati jugaven molt juntes. “Tenen un vincle molt bonic...”


M’agrada la relació que tenen amb les seves tutores. En un no-res s’han convertit en els seus referents i fins i tot, si anem al teatre al cap de setmana, pregunten si elles vindran.

M’agrada perquè se les veu contentes d’anar a l’escola. Això és el que més em tranquil•litza. I m’agrada molt que aquest cap de setmana hagin portat a casa “El cançoner”. Així no em torno boja interpretant les cançons que em canten (i que he de reconèixer, algunes les desconec). Per tant, ha estat un cap de setmana de cantarelles.


No us ho creureu, però trobo a faltar la llibreta-diari de la guarderia. Sí, aquella que a vegades em feia ràbia carregar amunt i avall. Aquella que a vegades no sabia què escriure-hi. Però... aquella llibreta on cada dia del món m’apuntaven si havien dinat bé, com havien passat el dia, si havien dormit una horeta i mitja i si havien fet dos pipís. Com us ho diria? Sense aquella llibreta tinc la sensació que he perdut “control” sobre el seu dia. P3 és un altre món, i l’escola dels “grans”, evidentment, també. Ara surten a vegades ben despentinades i quan els hi trec les sabates, sovint em cauen mig quilo de pedretes del sorral. Però això sí… surten amb uns dibuixos fantàstics!

Primer balanç fet. Hi ha d’altres aspectes que caldrà esperar encara una mica per analitzar-ho tot plegat.