23 de juny 2013

Final de curs... a topos

L’Estel s’ha perdut el final de curs. Li feia molta il·lusió la festa de l’últim dia (tota l’escola va al bosc de la Salut a fer jocs, i els pares hi arriben al migdia per dinar tots plegats). Se l’ha perdut perquè ha agafat la varicel·la. Ja feia setmanes que rondava a l’altra classe de P4. Curiosament, ella ha estat la primera infectada de la seva. Quan va haver-hi el primer cas (potser deu fer un mes i mig o així), ja vaig començar a mentalitzar-me que “tocava”. Només que després de dues setmanes prou dures (per problemes familiars i a la feina), ara era potser el moment menys adequat perquè “toqués”. Però ja fa molt de temps que vaig aprendre que les desgràcies mai no venen soles i que quan penses que les coses no poden anar a pitjor, sí que hi van. I a més a més, encara et sents molt pitjor quan te n’adones que al final, per A o per B no les vam vacunar de la varicel·la  (perquè vam dir que ja ens ho pensaríem i després no hi vam pensar més, per gent que ens havia dit que havien vacunat als nens i també l’havien tingut molt forta... ara ja és igual).

Semblava que podria ser més lleu del que desitjava, però no han parat de sortir granets. Em sorprèn però, que la petita ho porta molt bé. No ha tingut febre, no es rasca massa, es deixa posar la crema als granets i entén que no podem sortir massa de casa, tot i que ja en té ganes (sort que no fa una calor excessiva).

Així que paciència, esperant que el procés faci el seu camí. I jo, tot i que pel cansament se m’ha fet una petita muntanya, he estat recordant, com si fos ahir, que la vaig agafar 10 dies abans de marxar de viatge de fi de curs a 3r de BUP… a Itàlia. Allò també era una desgracia molt gran per a una adolescent!

2 a 2
Tothom em pregunta: “I l’Ona? Ja l’ha agafada?”. Doncs no. Tot i que a la seva classe ja van 5 o 6 nens que l’han passada, ella continua sense ni un granet. Ahir li vaig veure una taca vermella al braç i un gra. “Mama, és un granet però no és de varicel·la, ja m’ho ha mirat el papa”. I vet aquí l’altra gran problema. El Jordi no l’ha passat i per tant, tot i que inevitable, l’Estel intenta no “enganxar-s’hi” massa. Coneixent els seus gens, i que físicament són clavats, estic segura que l'Ona i el Jordi se’n sortiran i no hauran tingut ni un granet (Ho explicava al post Bessones mescla 100%). Com que jo sí que la vaig passar, aquests dies sóc la que tinc més contacte amb l’Estel.

Algunes informacions pràctiques
He recopilat algunes dades importants sobre la varicel·la (de la página de Salut de la Generalitat).

·   Es una malaltia infecciosa causada pel virus de la varicel·la herpes zòster, que es presenta habitualment abans dels deu anys de vida, encara que també se'n poden donar casos entre la població adulta. Els malalts amb varicel·la poden arribar a presentar centenars de vesícules que s'assequen i formen crostes.

·   Normalment, el primer signe de varicel·la és l'aparició d'unes petites lesions de color vermell a la pell que, en un primer moment, es poden confondre amb picades d'insecte. Aquestes lesions evolucionen i, en unes 24 hores, adopten la forma de petites vesícules o butllofes que s'assequen i formen crostes.

·    La durada total de la malaltia acostuma a ser de cinc a set dies.


No es pot donar ni aspirina ni Ibuprofè. Només paracetamol per la febre. El metge ens va receptar també un fàrmac per si la picor li era insuportable i una crema per assecar les vesícules. També ens va recomanar de tenir molta cura amb les ungles, que estiguin ben tallades per no provocar-se ferides i sobretot, que no li toqués massa el sol, perquè li podien quedar taques. 

22 de juny 2013

El marit de la sandàlia


Hi havia ganes d'estiu. Ja feia un parell o tres de setmanes que tenien les sandàlies a punt però només se les havien posat un dia. Així que aquesta tarda, que hem sortit una mica per escampar la boira (temes varicèl·lics, us ho explico demà o demà passat).

Ona: Mama, tots les nenes portem sandàlies (totes les nenes són elles dues i jo). El papa, porta "sandàlius" 

19 de juny 2013

Un moment per respirar




A vegades, quan tot sembla que va malament, quan la pressió ens pot i les circumstàncies no hi ajuden massa, hi ha coses petites que ens fan respirar. Moments que ens ajuden a agafar aire i a tirar endavant. I és aleshores quan el so de les onades ens fa tenir un moment de pau. I les petites, cridant emocionades jugant a caçar-les, t'arrenquen un somriure. 

11 de juny 2013

Els nens també pressionen

Molt sovint es parla de la pressió que els pares exerceixen sobre els nens. O l’escola. Es fa quan parlem de responsabilitats, deures, aprenentatge, expressió de sentiments... els pressionem  perquè amb 5 anys llegeixin i escriguin perfectament toooootes les lletres i paraules i gairebé perquè parlin amb fluïdesa l’anglès... com a mínim. A més, fan teatre, bàsquet i natació. (Potser és una mica exagerat, però us diré que si bé a mi em sembla una bogeria posar-los aquesta pressió, sí que és veritat que veig casos que s’ho prenen com una cosa “normal”).

Però avui no vull analitzar aquest fenomen. Tota aquesta introducció era per parlar-vos de l’efecte contrari. Perquè... als pares... qui ens defensa dels nens “pressionadors”? Us en posaré uns quants exemples –reals- de les meves bessones.

Mètode de pressió 1: Dissabte, 7 del matí. Es desperten. Si tenim en compte que durant tota la setmana el seu pare a vegades té problemes per llevar-les per anar a l’escola perquè no hi ha manera que obrin els ulls i espavilin... no em digueu que no és un mètode de pressió... premeditat per part seva.

Mètode de pressió 2: Dissabte, 7.30 del matí. Les tenim les dues al llit, en aquells intents desesperats d’autoenganyar-nos i pensar que podrem dormir una mica més. Si més no, si ens aixequem del llit a les 8.00, la cosa no fa tant de mal. Pregunta típica de l’Estel (recordeu, dissabte, 7.30h a.m.): “Mama, què menjarem avui per dinar?”. SEMPRE la ditxosa pregunta. Però si no sé ni què esmorzaré, m’acabes de despertar, tinc son, vull dormir... no en tinc ni idea de què farem per dinar!

Mètode de pressió 3: Dissabte, 7.35h del matí. L’Estel no es queda tranquil·la amb la meva resposta. “Mama, i després de dinar... què farem?”. I no té aturador: “I per sopar què menjarem?”. La seva germana no es queda curta.  “Demà, és festa o anem a l’escola?”.  “I què menjarem a l’escola?”. “Mama, em pintaràs un dibuix?”


Mètode de pressió definitiu: 7.40h Tanta demanda d’informació em mata. Tanta pressió per la programació diària, un dissabte a aquesta hora és insuportable. Em giro al meu home: “Si tu vas al menjador a jugar amb elles jo vinc d’aquí a una estona. T’ho canvio per la migdiada”. Tracte fet. 

4 de juny 2013

Me'n sortiré?



Durant l’embaràs, una de les coses que més em preocupava era si “me’n sortiria, si en seria capaç”. Ja sabeu què vull dir, ser capaç de fer front a tot plegat. Segurament si hagués estat embarassada d’una sola criatura hagués tingut el mateix sentiment, però el fet que la cosa fos per partida doble... inevitablement em feia preocupar una mica més.

Només arribar a casa des de l’hospital vaig entendre que tota l’ajuda era ben rebuda. El cansament, la novetat, les emocions, les pors... tot plegat em donava la sensació que necessitava aquesta ajuda. Per molt que pensis que podràs fer front a totes les noves situacions, a vegades no es pot. Ho vaig aprendre fa quatre anys i mig i des d’aleshores, ho he anat corroborant.

Vaig donar de mamar en tàndem (poc temps, però era tot un repte), vaig aconseguir donar biberons alhora i simultanis, sortia a passejar sola amb les dues petites amb tot organitzat i sense agobiar-me... vaig aconseguir moltes coses que d’altres mares i amigues em preguntaven com era capaç d’organitzar-me i com podia fer-ho amb dos bebès. Conduïa a la perfecció dos tipus de cotxets de bessons (enormes i pesants), però anava per tot arreu i era especialista en les rampes de l'autobús. I al principi, sortir de casa em semblavà una "missió impossible", però cada vegada ho feia més ràpid i sense deixar-me res de res. I podia anar al parc, i controlar-les a les dues. Sí, eren petits reptes i petites fites que em feien sentir que “me’n sortia”.

Però també hi havia moltes coses que no podia fer sola. No podia anar sola amb les nenes al metge. Necessitava que m’acompanyés algú (a mi o al seu pare, depenent de qui hi pogués anar), perquè mentre jo estava amb una nena dins la consulta, algú havia d’estar pendent de l’altra. Banyar dos bebès a casa tampoc és fàcil. Quan eren ben petites havíem de ser dos (com a mínim!). Fins fa ben poc no he pogut anar sola a la piscina amb les nenes. Perquè si ja era complicat dutxar-se, canviar-se i tenir controlat un bebè... amb dos hagués estat senzillament impossible.

El que vull dir és que, si estàs embarassada o acabes de tenir bessons i llegeixes aquest article, no t’entestis en arribar a tot tu sola. Hi ha coses que a vegades, senzillament necessitaràs fer amb algú, perquè sola no podràs. No passa res. N’hi haurà moltes d’altres que sí. I totes elles passen a formar part d’un aprenentatge increïble, que ningú et podrà ensenyar. És una aventura diària.  

Me’n sortiré? Te’n sortiràs? I tant que sí!