27 de febr. 2013

El dia que vaig deixar de ser jo


Recordo perfectament el dia que vaig deixar de ser jo. Va ser al setembre de 2009. Tenia 37 anys, que m'havien costat bastant de forjar. Una carrera professional, diversos cursos, cinc idiomes, molts viatges, hores i hores de lectura i multitud d'experiències vitals es van volatilitzar en qüestió de segons.

El primer dia d'escola bressol de les petites vaig deixar de ser la Núria. Vaig passar a ser (en el millor dels casos) la mare d'Ona i Estel. I en un cas una mica pitjor, vaig passar a ser la mare de "les bessones". Jo, el meu jo més personal, més clarament marcat pel meu caràcter i els meus pensaments, es va esfumar. I vaig passar a formar part d'un grup de mares i pares (majoritàriament mares) que es podria anomenar com "les mares de l'escola bressol". He de dir-vos que no em va agradar gens aquesta sensació. No m'agradava res aquesta uniformitat d'un grup de dones que el nostre únic tema en comú eren els nens de la classe. No estava acostumada a això i vaig intentar "escapar-me" una mica dels tòpics. Vaig pensar: "Sí, és clar. Sóc la mare d'Ona i Estel. Amb aquestes altres mares anem a compartir un mínim de dos anys. Necessito saber com es diuen i donar valor al seu nom. Potser elles també pensen que s'estan esfumant ". No vull dir que conegués ni congeniés amb totes, però almenys, amb les que vaig crear més afinitats, la relació va traspassar aquesta línia.



Ho vaig aconseguir només amb algunes mares. Ara, a l'escola nova, el meu esforç és més gran. Compartirem molts anys de l'educació dels nostres fills, i el seu vincle és també el nostre. M'alegro d'anar a sopar amb algunes d'aquestes mares, i compartir amb elles més que les històries dels nostres fills. M'agrada saber els seus noms i poder parlar d'aficions i expectatives. No és fàcil amb dues classes (50 nens, un centenar d'adults ... no és una tasca fàcil).

Perquè sí, perquè és agradable tornar a ser la Núria. Igual d'agradable (i orgullosa) que estic de ser "la mare d'Ona i Estel", però per a mi és molt important recuperar aquests espais. En tots ells em sento còmoda, però de vegades és vital que ens reivindiquem. De vegades és molt fàcil oblidar qui hi ha darrere d'aquesta "mare de" ...

Aquest article és el meu col·laboració d'aquest mes a De mujer a mujer y ahora ellos también

25 de febr. 2013

Com és l'Estel a l'escola? Radiografia de P4



Quan em reuneixo amb les tutores, no sempre m’és fàcil centrar-me en cada una de les nenes i no comparar-les. Em costa evitar-ho, perquè no tinc cap altra referència del comportament d'una de les nenes, que no sigui la seva germana. Per això també m’agrada tant reunir-me amb les tutores, perquè em serveix per veure com són cada una de les nenes a la  seva classe. Com actuen, interactuen i es comporten. Tot i que em costi, avui us explicaré la reunió amb la tutora de l’Estel. I només parlaré de l'Estel. 

Primer de tot us diré que abans de la reunió, sempre tens una mica de rau-rau, pensant en com anirà la conversa i sobretot, com veu la tutora a l’Estel. És de fet, una de les persones que hi passa més hores al dia, i per tant, la seva visió és molt important per a nosaltres..

La tutora ens va explicar que l’Estel és una nena molt comunicativa, que té moltes ganes d'aprendre coses, que pregunta molt i que demostra molt d'interès.  En algunes coses té un procés de maduració menor que d'altres nens, però com diu la seva tutora, és normal perquè és la més petita de la classe. Tot i això, i en comparació amb l’any anterior (tenia la mateixa mestra), es veu que ha après a reivindicar les seves coses, opinions, i també a reivindicar-se a ella mateixa. I donant bons arguments, o sigui que això també és un bon pas endavant. Ara explica més coses a la rotllana i sobretot, les seves vivències. Ha començat a tenir interès per les lletres i els números i li agrada molt ajudar a fer tasques i ser encarregada de les coses.

I amb qui juga? (és un tema que sempre demano, suposo que perquè a P3 i encara ara, molts dies em diu que al pati només juga amb la seva germana). Doncs pel que sembla, l’Estel es fa amb tothom i interacciona amb tothom a la classe, si bé no té un grup “tancat” o més format. A l’hora de jugar, el món fantàstic de princeses encara el té molt present, però és que últimament hem vist un parell d'obres de teatres de clàssics, i és clar, amb ho “teatrera” que és ella... només fa que representar tots els personatges. (No sé a qui deu haver sortit aquesta nena, glups...)

Vam sortir contents de la reunió. Amb la sensació d'haver compartit i coincidit amb la tutora que l’Estel va contenta a l’escola, que s’ho passa bé i que realment aprèn moltes coses, com demostra després a casa. Coincideix plenament també amb l’informe que ens han passat del curset de natació: “L’Estel està aprofitant molt bé el curs. S’esforça moltíssim, demostrant un gran interès per l’activitat i amb ganes de fer bé les coses”.

Ostres Estel, fins d'aquí a molt temps no sabràs què és un examen, però aquest, l’has passat i amb molt bona nota!

23 de febr. 2013

“És un regal de la MEVA amiga”


L’Estel està entusiasmada. Des de fa dies que fa dibuixos pels nens de la classe, sobretot per una nena, de qui n'està molt últimament. La tutora ens ha explicat que des de fa unes setmanes, ha sortit el tema que regalar un dibuix als amics té molt valor, perquè vol dir que has pensat en aquell nen i li has fet una cosa pensant que li agradaria. També es va donar el cas que un nen no va acceptar el dibuix que li havia fet un altre nen i ho van comentar a classe i van discutir com havien de reaccionar.

L’altre dia, la Jana, la nena de qui l’Estel n'està tant, li va regalar aquest dibuix. De fet, els regalarà a tots els nens de la classe, però l’Estel està encantada de tenir-lo ja. El té penjat al nostre RACÓ DE LES ARTISTES.


Mireu si n'és de senzill. Amb el seu peu, i dues petites cartolines, ha fet un gall. I és clar, com que són la classe dels pagesos i tenen una granja a l'aula, encara estan més contents. Gràcies Jana, a nosaltres també ens agrada moltíssim!

18 de febr. 2013

No les vesteixes igual?


Fa uns dies feia una col·laboració en què intentava reflexionar sobre el concepte "múltiples/germans" i "com vestir-los". Aquesta és una altra de les preguntes habituals (de la inacabable llista de preguntes habituals i de vegades impertinents i estúpides) que ha d'afrontar una mare múltiple. ¿No els poses el mateix vestit? Estarien més guapes. Quina gràcia farien! A veure, que m’encenc. Resposta així de cop: Senyora, no. No els poso el mateix vestit. Són precioses per si soles, és a dir que no poden estar més maques. Què **** vol dir que farien molta gràcia? Que les estic passejant, no donant un espectacle! Veieu, ja m'he encès (és que la situació va ser real, eren nadons, però ENCARA ME’N RECORDO!)

Al que anàvem. Com vestir-los? He dir-vos que no té una resposta fàcil. Per què dic això? Doncs perquè des del moment que vaig saber que esperava bessones, em vaig prometre que no les vestiria absolutament iguals. No eren dos clons. És, de fet, un dels temes sobre els quals més et preguntes i més investigues (el fet gemelar, què suposa i com afrontar-lo). En fi, totes aquestes coses que un cop tens a les dues nenes veus claríssim. Són bessones, sí. Però en realitat són dues germanes, que en lloc de portar-se 2,3 o 4 anys de diferència, es porten 3 minuts. És una cosa que tu tens claríssim i et preguntes perquè la gent insisteix a comentar-te que són "absolutament iguals" i que si actuen igual. Doncs no.

Tot això per explicar-vos que estant embarassada pensava que havia de potenciar el caràcter i els gustos de cadascuna, i vestir-les igual potser no em semblava una manera molt raonable de fer-ho. Però és clar, una cosa és la teoria, i l'altra la pràctica. Una cosa el que jo penso, i una altra, el que elles volen.

Què m'ha ensenyat la pràctica?

La logística amb bessones és vital. Amb la qual cosa, si trobo uns pantalons que crec que seran pràctics, estan bé de preu i que poden durar, els compro de 2 en 2. Si puc escollir colors, doncs colors diferents per a cadascuna. I si m'agraden molt, ja compro un altre parell de talles més grans per a la temporada següent. La veritat és que tenen molt poques peces "clonades".

Alguns centres comercials, marques o grans superfícies fan sovint packs i ofertes de (per exemple) 2 samarretes. Obvi que amb bessones són packs súper pràctics, amb la qual cosa, les samarretes són les mateixes, però amb dissenys diferents.

Per anar a l'escola vestim molt, molt pràctics. Però els caps de setmana, mirem de canviar de look. I aquí em trobo amb la realitat. Dues germanes bessones. Creieu que podré posar-li un vestit a una i uns pantalons a l'altra? NO. Si una porta faldilles, l'altra vol portar faldilles. Si una es posa botes, l'altra no voldrà posar-se sabates. Si poso leggings a una, l'altra vol els seus. Així que difícilment les veureu una amb pantalons i l'altra amb vestit.

Són bessones, però porten talles diferents. Això vol dir que quan la roba de la "gran" ja no li cap, la seva germana ho acaba aprofitant. Aquesta diferència es va donar ja de molt petites, de manera que, si bé al principi ho teníem unificat, ara cadascuna ha de tenir "la seva" roba. Això sí, calces i mitjons comunitaris (o sinó em torno boja!). Tinc pendent explicar "el seu" armari.

Ara tenen 4 anys, i imagino que amb el temps desenvoluparan els seus gustos, les seves batalles per "em deixes la teva samarreta" o "em posa la teva faldilla". Però de moment, així lliurem la batalla de la roba.

Amb això vull dir que de vegades van vestides "semblant" perquè elles ho volen així. Són d'aquestes petites realitats que et fan repassar totes les coses que pensaves que faries ... i al final, de vegades, acabes fent de la millor manera que pots i ja està. O no?

11 de febr. 2013

Interpretant Joan Miró


Al marge del projecte de cada classe, tota l’escola ha fet un treball intens sobre Joan Miró durant els primers mesos d'aquest curs. Les mestres de l’Ona i l’Estel van començar a ensenyar-los algunes obres i el 10 de desembre, vaig tenir la sort de poder-los acompanyar en una excursió a la Fundació Miró, a Barcelona. Tres, potser quatre punts d'interès (difícil de mantenir l’atenció de nens de 4 anys més enllà d'això, però està clar que es van quedar amb els conceptes més importants. Els colors, les formes i l’Ona i l’Estel van quedar entusiasmades amb les estrelles. Des de principi de curs també tenen programat veure un espectacle de dansa de la companyia Aracaladanza que es diu Constelaciones  i que justament està inspirat en l’univers Miró. De fet, tanca la trilogia que la companyia ha fet basant-se en quadres d’El Bosco i Magritte. Com sempre, bones apostes de LaSala Miguel Hernández de Sabadell.


Per això no em va estranyar que de cara a Carnaval, Joan Miró també jugués un paper important a l’escola. No es van disfressar, però tots els nens es van fer una corona amb elements mironians. I senzillament, van fer una obra d'art  Totes les classes, dels més petits als més grans, van pintar el pati de l’escola, que ara és un esclat de color. Divendres passat es va produir un d'aquells elements màgics: només recollir-les, les nenes ens van portar cap al pati “dels grans”. He dit portar? Vull dir arrossegar! I ens van ensenyar el que havien fet elles i tots els nens de l’escola. L’obra acabada. L’endemà, veient les fotografies de com treballaven, l’emoció encara va ser més gran.

El que més m'ha xocat però, ha estat la reflexió de l'Estel:
"Mama, si Joan Miró veiés el nostre pati... li agradaria molt, oi?"
Així que a casa, fa dies que aquesta és la nostra cançó de capçalera:
Joan Miró va ser pintor

Ceramista i escultor
Va ser tant famós com Picasso i com Van Gogh (Vambó, segons l'Estel)

Va pintar tots els estels,
Personatges amb tres pèls

I vols d’ocells que passegen
Entre la Terra i el Cel



9 de febr. 2013

La importància de la lletra G

Aquesta tarda hem anat a veure una de les moltes rues que es fan a Sabadell, als barris. Demà tornarem a la "central", perquè realment a l'Ona i a l'Estel els hi agrada molt. L'any passat ja van tornar a casa "flipades", amb les disfresses de les comparses i les carrosses (elles, fidels, anaven amb el seu vestit de Blancaneus).

Aquesta tarda, com l'any passat, s'ha repetit l'anècdota:

"Mama, m'agrada molt veure la GRUA de Carnaval"
"És la GRUA de Cantestoltes"

:-)  

8 de febr. 2013

Els 3 Reis extraterrestres





L’Ona i l’Estel han començat a dibuixar les persones amb “forma”.  Amb la intenció de dibuixar un cap, un cos, unes cames, braços, mans, peus i cabells. Unes cames llarguíííííííííííííííssimes i unes mans enganxades al cos.

Aquest dibuix és de finals del mes de desembre. L'Ona va dir que volia fer un dibuix ràpid i em va explicar que eren els tres Reis de l’Orient que estaven venint per portar joguines. Us prometo que el primer que vaig pensar és que eren 3 extraterrestres i ja m’estava preocupant on havia vist marcians, l’Ona. El que més em va xocar van ser els ulls.

“I com és que els hi has pintat uns ulls tan grossos, Ona?”, li pregunto mig espantada.
“Mama, no són els ulls... van amb ulleres de sol”.

Ostres, quina imaginació la meva,  pensant-me que eren extraterrestres!!!

4 de febr. 2013

Quan els somnis "viuen" a les parets

Fotos: dECOmunicació


Una de les preguntes que et fa molta gent quan estàs embarassada és si ja tens preparada l’habitació dels nens i com l’has decorada. Nosaltres és un tema que no ens vam plantejar pràcticament fins que no van néixer les nenes (perquè pensàvem que havíem de veure com ens organitzaríem, i que a priori era difícil d'endevinar . Sí que vaig trobar uns adhesius molt xulos que m’agradaven molt i els hi vam posar a les parets.





Però ara n’he descobert uns de preciosos! 

És una firma (Stickway) que ha “fitxat” artistes com Pilarín Bayés, Javier Jaén, Alla Kinda o Makiko Miura perquè dissenyin vinils decoratius. Ja fa temps que els vinils s’utilitzen molt en decoració, a casa en tenim uns quants, però és que aquests són realment fantàstics (n’hi ha d’infantils i d’altres que no ho són) i tenen el valor afegit de ser d’autors ja coneguts i d’altres de joves dissenyadors. Pel que fa als dissenyats pels més petits, n’hi ha un que em fa especial gràcia (perquè és d’una autora referent, la Pilarín Bayés) que ha dibuixat un Sant Jordi i un Patufet. També podeu trobar un món de planetes (de Chrisitan Inaraja), paisatges i animals de Alla Kinda (un equip d’il·lustradors que treballa per la factoria de Pocoyó) o el treball del taller Eloole (amb les seves sanefes amb conills i muntanyes nevades).

Em sembla que em posaré a redecorar :-)

Totes les fotos són de dECOmunicació