10 de des. 2011

Un instant desesperat



Quan perds el que més estimes, el temps es transforma d’una manera curiosa. I el cor es dispara en uns batecs eixordadors.

Fa uns dies vam “perdre” les nenes en un supermercat. Sóc incapaç de dir-vos si van ser dos minuts, quatre, cinc o deu. Només sé que jugaven darrera nostra. I al cap d’un moment, quan vaig pensar ‘trec el cap per veure que no facin cap trastada’... ja no hi eren. “No passa res, vaig a veure el passadís del costat, que deuen ser allà”. No hi eren. Dos passadissos més enllà, tampoc.

“No les veig. Queda’t aquí que vaig a buscar-les. Deuen ser aquí al costat”. Mai havia entès aquell efecte que posen a les pel•lícules que els passadissos s’allarguen i es deformen mentre tu corres amunt i avall i els passadissos no s’acaben mai. Ara sí que l’entenc. Només pensava que mentre jo girava a l’esquerra elles anaven a l’inrevés i no coincidíem mai. Torno al punt on hi ha el meu home.

“No les trobo enlloc!”. I ara sí que el cor ja se’m dispara. Ara surt ell a trobar-les. Cada segon que passa se’m fa etern. I no puc esperar-me allà plantada. Començo a caminar molt depressa cap a les caixeres. De cop les veig. Les crido. Van amb el seu pare. Venen cap a mi. Van les dues agafades de la mà.

“Mama, és que havíem d’anar al lavabo però després no et trobàvem!”. El cor em va a mil. “M’ho hauríeu d’haver dit que volíeu anar al lavabo. No podeu marxar sense dir-m’ho...” i no sé ni puc continuar la frase...

“Per què plores, mama?”

Les abraço molt fort. Per què ploro? Perquè hi ha minuts que són una eternitat quan perds el que més estimes. I perquè aquests minuts sense elles, han estat uns moments desesperats.

11 comentaris:

  1. Quin ensurt!! Com per no plorar....

    ResponElimina
  2. Buf, toco fusta perquè de moment encara no ens ha passat això. Deu ser horrible!

    ResponElimina
  3. Deu n'hi do!! No m'ho vull ni imaginar!

    ResponElimina
  4. uf! quina angoixa tant gran! és que en un tres i no res s'escapen.

    ResponElimina
  5. Buff quin ensurt!!! A mi em va passar amb una d'elles de més petita en un parc de Barcelona i només van ser uns segons però se'm van fer eterns. Una abraçada!

    ResponElimina
  6. Buf, Núria, quin patir... Saps que és algo amb què penso molt? Sí, perquè jo de petita, em vaig perdre en dues ocasions i recordo perfectament com si fos ara, la por que vaig passar..! Una vegada a la platja i l'altra a Tàrrega enmig d'una multitud que feia por! És que no em vull ni imaginar perdre-la algun dia, encara que sigui només 1 minut! Horrible.
    Espero que ja t'hagi passat l'ensurt... Una abraçada

    ResponElimina
  7. Quin ensurt... no em vull ni imaginar si algun dia em passa a mi.
    Una abraçada

    ResponElimina
  8. Caram quina estona. Aquest és un dels meus mals sons. Un dia a un centre comercial enorme, al nen no se li va ocórrer altra cosa que sortir corrent en direcció contrària a la nostra, per sort el vaig veure de reüll i vaig sortir corrents darrera seu. Són la pera.

    ResponElimina
  9. ostres... no m'estranyen gens les llàgrimes! jo només d'imaginar-ho ja m'esborrono!
    Anna

    ResponElimina
  10. Quins moments més angoixants! Una abraçada guapa

    ResponElimina
  11. Uf, a mi també em va passar, no crec que arribés a un minut, però quina desesperació... hi penso moltes vegades, crec que és algo que no se m'oblidarà mai.

    ResponElimina