El conte que no falta mai

Abans d’anar a dormir expliquem contes i cantem cançons. L’ordre i el contingut varia amb el temps, però hi ha un conte que no falta mai. És una història que va començar quan eren tot just bebès... i encara continua.

Sempre comença amb la mateixa ‘cantarella’:

“Hi havia una vegada, dues petitones. Una es deia Ona i l’altre es deia Estel”...

Elles són, cada dia, les protagonistes del conte. Però hi he trobat d’altres valors i aplicacions. Em serveix per repassar amb elles el que hem fet durant el dia, per reforçar les coses que han fet bé i recordar les que no... elles hi afegeixen els seus comentaris i valoracions i també em serveix per saber com ho han viscut. També em serveix per avançar el que passarà l’endemà, i d’aquesta manera elles ja preveuen com serà el seu dia quan es despertin. Sé que els hi agrada escoltar el conte, perquè si algun dia intento “escaquejar-me”, sempre em demanen que com a mínim, expliqui ‘El conte de les petitones’.

Preguntes obertes sobre la Blancaneus

D’acord, direu que estic obsessionada, teniu raó. Però veure cada dia la Blancaneus (sigui en format pel•lícula, conte o representació teatral) m’ha fet plantejar alguns dubtes:


Què fan els nans amb la quantitat de pedres precioses que extreuen de la mina? On les venen?

I en cas que no en facin negoci... aleshores per què es passen hores treballant a la mina?

Si pensem que al bosc del set nans no existeix l’especulació immobiliària... per què no es van fer la casa més aprop de la feina? Així no haguessin tardat tant per arribar a casa i salvar la Blancaneus...

I per cert. Perquè havia cantat sempre "Ai-ho, ai-ho, a casa a descansar"?. No ho diuen en cap moment, diria!

El Príncep Blau fa un paperot, no? La seva gran intervenció en tot el conte és cantar una cançó al principi i sí, d’acord, fer un petó a la princesa per despertar-la. Ja n’hi ha prou amb això? S’ho podria ‘currar’ una mica més, no?


Veure els clàssics de Disney a aquestes alçades em costa, perquè és la cosa més ensucrada que pot haver-hi, per no parlar del paper de les ‘princeses’ (sí, d’acord, són de fa dècades)... I ja puc intentar de convèncer les petites de veure algunes de les pel•lícules d’animació més modernes... no hi ha manera (com m’arriben a agradar Los increíbles o Monstruos SA).

Només en deixen dues opcions: O la Blancaneus o la Ventafocs. “Tria, mama!”.

Històries del vaixell pirata

A vegades el nostre vaixell es converteix en un vaixell pirata. Hi tenim garfis, barrets i espases. I “pirrates” amb un ull tapat. Però el millor de tot són tots els animals marins que trobem pel camí. Ara, amb les mans, hem après a fer d’estrelles de mar, crancs i pops. Però a més a més, també ens visiten els dofins –que fan uns salts impressionants- i les balenes, que deixen anar l’aigua fent un soroll molt i molt fort. Al vaixell també hi caben els ‘Mics’ i tots els ninos que portem. I els gots d’aigua. Tot hi té cabuda.


En vaixell només podem sortir-hi amb calma els caps de setmana o quan és festa. Els pares estan relaxats, no hi ha uns horaris tan fixats com de dilluns a divendres i tenim moltes ganes de jugar. El nostre vaixell fa 2 metres per 1’50 metres. Els llençols són les veles i tot el voltant del llit dels pares són les onades.


“No es pot baixar" o "et mullaràs!”, es criden entre elles. “Mira mama, una altre balena!”. “Papa, fes un cranc!”

Que gran que és el poder de la imaginació!