L'últim bolquer

Ja està. És l’últim. I tinc la sensació que tanquem una etapa molt important. Hem dit adéu als bolquers, definitivament i del tot. I un nou cas per rebatre les teories d’aquells que em diuen que si les bessones són iguales i van al mateix ritme. NO.

El bolquer « de dia » fa molt temps que el van deixar enrere. Tres anys pràcticament. No vam tenir cap pressa en fer-ho, i vam esperar a que les petites estiguessin preparades. Amb bessons no és un plantejament fàcil (si voleu llegir com ho vam resoldre i com va ser la nostra experiència, podeu llegir Operació bolquer x 2). Si bé l’Ona va decidir que no en volia portar de nit, a l’Estel li ha costat més prendre la decisió. De fet, n’ha portat fins fa ben poc.

Reconec que en algun moment em vaig preocupar, perquè no era un sol pipí, sinó que mullava tot el bolquer i molt. Vam intentar que no begués massa aigua abans d’anar a dormir, però no establíem una relació directe. Sé que era una qüestió de ritmes i que no podia posar-li pressió a la petita. De tan en tan li preguntava si volia provar de dormir sense bolquer, però em deia que no. Per sort, el pediatra i la infermera em van refermar en la idea que no m’havia de preocupar per res. I per sort, les petites no s’han pres mai aquesta qüestió com una competició ni un motiu de “pique” entre elles.

I ha arribat la màgia de P5. Del fet de ser “grans”. L’Estel s’ho va prendre tan a pit, això de ser gran, que el dia següent de començar aquest curs em va dir que ho volia provar. I voilà! L’hem felicitada molt i ara... ara ja està. No se li ha escapat ni un pipí. I nosaltres, hem guardat l’últim bolquer. Com n'és d'important respectar els ritmes de cada nen i evitar pressionar-los o intentar-los fer madurar massa d'hora...