Normalitat normalitzada

Tinc la sensació que escric aquest article quan tothom ja ha parlat de l’inici de curs. Però fins avui, segon dia d’escola, no m’he atrevit del tot a fer-ne balanç. Tothom em preguntava si ja tenia ganes (jo) que les nenes comencessin el curs i sobretot, si elles en tenien ganes.  Per part meva en tenia ganes perquè d’alguna manera significa tornar a la rutina de tota la família, amb els nostres horaris de feina, i els seus d’escola. A més, jo m’havia incorporat a la feina el 12 d’agost,  de manera que hem fet deu mil combinacions possibles per tal que les nenes passessin aquestes setmanes d’agost ben cuidades (ai, el gran tema de la conciliació). I les nenes ni tan sols han parlat de si tenien ganes d’anar a l’escola o no. Aquest estiu s’ho han passat tan bé, ha estat tan variat i han fet tantes coses que patia una mica pensant que farien un  drama de tornar a l’escola (perquè és ben veritat que aquestes dues petites a vegades tenen unes reaccions ben estranyes, coses que et penses que els hi encantarà es posen a plorar i al revés). Una setmana abans de començar els hi vam dir qui serien les seves mestres, i van estar molt contentes. Ja les coneixien, de manera que això fa la reentrada una mica més fàcil.

Dijous, 12 de setembre. Primer dia. Com que l’escola inaugura un nou edifici, per motius de feina m’hi puc escapar i per tant, puc acompanyar les nenes a la classe el primer dia. Pateixo fins a l’últim moment, perquè no sé si és millor que hi sigui o no, perquè a vegades fan més drama que cap altra cosa. Però em fa molta il·lusió i elles estan molt contentes. L’Ona té un moment de plor, però se li passa molt ràpid. Quan les vaig a buscar a la tarda, estan mooolt contentes i m’expliquen tot el que han fet, amb qui han jugat, etc... Tots els companys estan molt feliços de retrobar-se, de manera que a la sortida de l’escola anem tots al parc i juguem una estona més.

Divendres, 13 de setembre. La prova de foc, perquè potser el primer dia va molt bé i el segon la cosa es torça. Cap problema al matí. Surten radiants de l’escola. Emocionades i contentes.

I en qüestió d’un dia, el fet que s’hagin fet molt grans, s’ha fet oficial. No sé com explicar-vos-ho. Fins i tot nosaltres notàvem que aquest estiu, l’Ona i l’Estel s’havien fet molt grans (i això que teòricament a casa no ho notes tant, sempre ho veuen els de fora, aquestes coses). No només havien fet una estirada, sinó que les seves converses, raonaments, lògica... són ara molt més “plenes” i complexes. Ja no és que tothom t’ho comenti... elles també ho han decidit. Des de fa dos dies, la seva actitud és diferent: “Ara som de P5”, diuen. I aquest “Ara som P5”, ho apliquen a moltes coses. S’han fet grans, i per una banda em cau la baba, i de l’altra, em pregunto on són aquelles nenes petitones... i de retruc, entenc a la perfecció aquella frase de “el temps passa volant”.