El cap de setmana de les set rentadores

Heu de pronunciar el títol del post com si fos d'una pel·lícula de por. No, no és el títol d'un llibre Stephen King, però ho podria arribar a ser. La realitat sempre supera la ficció.Ja m’ho deia tothom que el primer any de guarderia era molt dur... “perquè els nens ho enxampen tot”. D’entrada, el que ningú em va aclarir és que els nens ho enxampen tot... però els pares també. Crec que mai havia estat tantes vegades malalta com el seu primer any a l’escola bressol.

Dubto que aquell cap de setmana se’m tregui del cap. Les dues nenes van caure malaltes. Vòmits i diarrea. No toleraven res, ni l’aigua. Beure un glop d’aigua era sinònim de canviar-les de dalt a baix. Menjar una mica d’arròs era sinònim de posar-les dins la banyera perquè era impossible canviar-les sense empastifar-se dels peus a la punta del nas. No hi havia bolquer capaç de contenir... ‘allò’. Ni els millors. Ni els més cars. Ni posant-ne dos.

Set rentadores en un cap de setmana. No exagero. Ho recordo a la perfecció, com si fos ahir. Crec que és el meu rècord absolut. Mai n’havia arribat a posar tantes. Vaig arribar a témer que no tindria prou roba perquè no parava de canviar les nenes. Cada muda durava un parell d’hores com a molt... i no donàvem abast a rentar-ho tot.

Sí, sí, els nens ho enxampen tot a la guarderia... però algú ens podria preparar i advertir als pares? Més que res per comprar amb temps una rentadora – secadora de tipus 'industrial'...

"Monchú" o la teoria de l’esponja

L’educació hauria de ser una de les preocupacions principals de la nostra societat (dic hauria perquè lamentablement crec que no ho és). I més avui en dia. Fa anys que em preocupa. Potser perquè a casa m’havien marcat la importància d’estudiar i de conèixer moltes coses. I de llegir molt. Devorava llibres. He de reconèixer que era bona estudiant i que tenia facilitat per aprendre les coses. I veient la situació actual (econòmica i de crisi de valors), encara em sembla molt més important. Com preparem els nostres fills per aquest futur que ara mateix es veu tant negre? Què els hi ensenyem? A què donem més importància?

A mi, l’aprenentatge de la llengua / les llengües em sembla vital. Primer de tot, conèixer bé la llengua materna i després, aprendre el màxim de llengües estrangeres. A Catalunya tenim sort, i podem, si volem, ser bilingües. Ja no es tracta únicament de parlar català (per mi és una qüestió d’identitat, història i país) sinó que també aprenem castellà. Però crec que ser bilingües ens ajuda però a una altre cosa: tenim més “facilitat” per aprendre noves llengües.

Al meu voltant veig amigues que poden parlar amb els seus fills en alemany, francès o anglès, perquè és la seva llengua materna o la del pare de les criatures. Em fan enveja. Crec fermament que una de les millors coses que puc oferir a les meves filles és que parlin diferents llengües estrangeres. Espero que en certa manera, tinguin la facilitat que tinc jo pels idiomes i els hi representi una oportunitat única a la vida. Un aprenentatge que va molt més enllà de les paraules.  

De moment, tot i que el seu idioma matern és el català, van escoltant d’altres llengües i veuen que les persones ens comuniquem de maneres molt diferents. No se’ls fa estrany escoltar d’altres llengües. Per això a vegades mirem els dibuixos en els seus idiomes originals, cantem cançons o parlo amb les amigues amb d'altres idiomes. Hi ha moltes teories que confirmen que a aquesta edat són petites esponges que absorbeixen tots aquests coneixements. Però esperant, això sí, de no perdre mai les nostres arrels. I aquest estiu ja hem començat a fer pràctiques:

“Monchú mama”, em diu l’Estel.
“Bonjour Estel”, li responc.

Calma “non-stop”. La clau està en els ritmes

Matí. Llevar-se, esmorzar, vestir-se... i a jugar al parc. Juguem amb les pedretes, amb els tobogans i amb les casetes que semblen castells. Les pedretes són sopa, pollastre, gelats i maduixes. Les herbetes, l’oli per amanir-ho tot. Al matí poques variants més: anem al mercat artesanal o anem a fer una passejadeta curta pel bosc. Pintem al quadern o juguem amb plastilina.... I l’endemà, llevar-se, esmorzar, vestir-se, jugar al parc o fer una passejadeta.

Dinar, migdiada (si hi ha sort, perquè que les dues s'adormin a la mateixa hora és un gran èxit) i comença de veritat el nostre dia. Excursions en bicicleta, piscina, excursions al llac per jugar a tirar-hi pedretes, juguem amb els amics, anem a festes majors a veure els gegants, passegem,... i l’endemà anem a la piscina, o fem una excursioneta o juguem a saltar per les pedres del camí.

Al vespre, sopar d’hora (que estan molt cansades) i a dormir tota la nit, perquè l’endemà comença una nova aventura.

Les vacances amb les bessones són una estranya mescla de calma i d’un no parar. Un ritme que ja fa temps que hem assumit i que hem après que és el millor perquè elles “funcionin”. I si elles “funcionen”, nosaltres funcionem i podem fer “vacances”. La clau, com vam aprendre el primer any, és adaptar-se als seus, d’horaris.

De professió estival: xantatgista

He canviat de professió. He passat a ser una xantatgista professional. Tinc la sensació que sóc la protagonista d’una d’aquelles pel·lícules d’acció on l’heroi (o l’antiheroi, com vulgueu) es passa tot el metratge negociant suborns o rescats.

Per ser xantatgista professional calen uns requisits imprescindibles:

 1)      Muntanyes de paciència, perquè “negociar” amb dues criatures de dos anys i mig que sembla que ens hagin segrestat és esgotador. Estar amb elles 24 hores al dia requereix el desenvolupament del màster en resolució de conflictes.

2)      Lacasitos, M&Ms o xocolata. Sí, ho confesso. He utilitzat el mètode xantatgista fàcil per aconseguir que surtin del parc, que facin una passejadeta o que facin cas.

3)      Plastilina, pintures i llibretes. La plastilina és una activitat que hem descobert aquest estiu. “Ara hem de marxar del parc, vinga, que anirem a jugar amb la plastilina!”. I de moment, funciona.

4)      “Els cavallitus”. Ai! Quan les veig donant voltes en el mateix cotxe sobre el mateix recorregut circular, intento recordar quan era petita... perquè ens agradaven tant els cavallitus?

 

5)      “Vinga, que anirem en bicicleta!”. Els hi encanta, per tant, sempre és una bona manera d’aconseguir el nostre objectiu.

Ja ho heu vist. Només tenen dos anys i mig i ja ens tenen ben segrestats. Dubto que algú pugui pagar un rescat per nosaltres. Però també és veritat que patim un agradable síndrome d’Estocolm.

"Turismus interruptus"

Avui, la nostra intenció era fer una excursió a una cova, a una grotte.  Dic era, perquè com haureu imaginat pel títol del post, de visita res de res.

N’havíem parlat amb les petites, els hi havíem explicat que aniríem d’excursió a una cova. L’Estel estava emocionada i l’Ona, ni fu ni fa. Res d’estrany, fa dies que a totes les propostes que li fem només té una resposta: “No”. La predicció no avançava massa bon temps per avui, o sigui que ens hem decidit. La meva visita a la cova ha durat 20 segons. El temps d’entrar i que les “maryflowers” es posessin a plorar desconsoladament tot i agafar-les a coll. Abans de tenir tota una visita histèrica, he decidit fer el pas enrera. He agafat les petites i he tornat a la recepció.

M’he enfadat. M’he enfadat molt. En tenia moltes ganes de fer aquesta visita. I ho he de confessar, m’he enfadat molt amb les meves petites. Però he d’entendre que tinguessin por. Era una cosa nova per elles i ara tenen una època que tot (fins i tot una mosca – no és broma) els hi fa por. Després m’he sentit jo molt malament per haver tingut rancúnia de les petites.

Era una persona que vivia pels viatges. M’apassionava. M’apassiona. Aquest estiu farà quatre anys que no agafo un avió o no fem una ruta en cotxe per anar a descobrir nous indrets. Avui era la primera vegada en quatre anys que anava a veure una “cosa” que no havia vist fins ara. Suposo que per això m’ha sabut tan greu.

Però he après una cosa molt important. Per ara, res de coves.