Desajustos emocionals

Ho he analitzat, m’he observat i ho tinc clar. Aquestes últimes setmanes visc un desajust emocional amb el qual no hi comptava.

Per motius que no venen al cas, a la feina fa un mes que he hagut de canviar d’horari.  És qüestió d’unes setmanes, (espero) però ara estic fent horari partit (normalment m’hi poso a quarts de set i plego a migdia). Quan m’ho van dir el primer que va fer el meu cervell va ser començar a quadrar els cercles dels horaris de les nenes. Qui les podria anar a buscar a l’escola, com ens organitzaríem i amb qui estarien cada dia. El segon que vaig pensar és que podria fer una cosa que no puc fer mai: llevar-les i portar-les a l’escola (així, de retruc, no cal que pensi la roba que s’han de posar el dia abans, ho decidirem les tres al matí, i sense broques, espero). El tercer, que quan arribés a casa, elles ja gairebé se n’anirien al llit. Beneïda conciliació.

I tot i que durant el dia no tinc ni gairebé temps de pensar, sí que noto que no estic bé. I no és únicament el cansament físic i mental. Quan arribo a casa necessito que m’expliquin intensament què han fet durant el dia. De cop em trobo dimarts passat demanant-li al meu home que m’enviï una foto de les nenes per Whatsapp, per veure a què estan jugant. Truco a la meva mare per veure si ja han arribat bé i si ja estan berenant i m’enfado perquè no volen posar-se al telèfon per dir-me hola.

Ja sé què em passa. És tan senzill... Les trobo a faltar. Les necessito.  Potser m’ha sorprès a mi mateixa i no ho he identificat a la primera, perquè no em pensava que m’afectés tant. Però és que realment les trobo a faltar. I em sento malament.  No en tinc prou amb 15 minuts al vespre (encara que més d’un dia m’han rebut amb plors i barallant-se que hagués agafat i fet marxa enrere). Trobo a faltar explicar contes, cantar, pintar i dibuixar, fer braçalets o (que trist), planxar mentre les escolto riure inventant-se deu mil històries. Trobo a faltar ser l’espectadora d’excepció de les seves obres de teatre i ser la mediadora que posa pau cada dos per tres. La seva còmplice a l’hora de convertir tot el menjador en una autocaravana i després afanyar-nos a recollir.

I sabeu què és el pitjor de tot? Que ahir em van dir que, elles, també em troben a faltar.