Anem a escriure una carta! (Una proposta que ens té apassionats!)

A finals d’estiu vaig rebre un missatge d’un pare de l’escola. M’explicava que aquest estiu, amb les nenes (també tenen bessones), havien estat parlant de com ens escrivíem abans. Sí, ho recordeu ? Abans dels mails i dels whatsapps. Havien parlat de cartes, segells i carters. I em demanava la nostra adreça perquè una de les nenes, volia escriure una carta a l’Estel. Em vaig emocionar. I a l’Estel li encantaria, perquè cada dia, quan mirem la bústia, s’enfada perquè només rebem cartes els pares (no serveix de res que li expliquem que només ens escriu el banc). A més, la seva germana en va rebre una de l’hospital fa temps, i encara ho té ben guardat a la memòria.

No li vaig dir res a l’Estel, així seria una sorpresa. I va arribar el dia. Va obrir la bústia i va començar a llegir els noms. I quan va veure el seu a la part de davant del sobre, la cara se li va il·luminar. I quan li vaig dir que mirés a darrera a veure qui li enviava i va veure que era la Laia (la seva súper amiga), es va posar a saltar. Només arribar a casa la vam obrir i la va llegir. I ràpidament va dir que volia contestar-li. Així que va agafar paper i llapis i va començar a pensar què li explicaria. Fixeu-vos, en un tres i no res havia fet un bon exercici de lectura i ara el faria d’escriptura. Quina idea taaaan fantàstica havien tingut, oi, els pares de la Laia? L’Ona, que tenia una mica de fred de peus, va proposar d’escriure una carta a la Jana, perquè deia que no l’havia vista en tot l’estiu. I ja em teniu buscant la seva adreça. Ja ho veieu, les tinc a les dues ben emocionades escrivint cartes, tal i com havia fet durant anys i panys de la meva infantesa, adolescència i de fet, no fa tants anys que vaig deixar d’escriure’n.

Una companya de feina m’explicava que fa uns dies, parlant amb una adolescent, va deixar anar el verb “cartejar-se”, i que no sabia què volia dir. I penso, amb tristesa, que estem perdent aquell moment màgic de trobar un sobre dins la bústia, amb el teu nom, i ple de notícies de gent que t’estimes.  

En què s’assemblen la sorra i la neu?

En què s'assemblen la sorra i la  neu? A priori... en res. Una l’associeu a la platja i l’altra a la muntanya. Una em fa pensar en escalfor,  aquell moment que baixes a la platja i com que li ha estat tocant el sol, et crema la planta dels peus. Una se’t posa per tot arreu, dins el banyador, a les ungles... segur que n’heu “menjat” més d’una vegada. Pot ser molt fina o gruixuda, i rasposa. D’un blanc clar, passant per totes les tonalitats de crus i marrons i fins i tot vermella o negra. L’altra, la neu, és freda. D’una textura que fa del sucre en pols a pedretes, d’un blanc que fa mal als ulls. A vegades se t’enganxa als ulls i fa mal, de tan freda i blanca.

Aleshores... en què s’assemblen la sorra i la neu? Tenen un punt en comú que les fa idèntiques. Són un imant pels nens. Poseu nens sobre la sorra o sobre la neu i tindreu diversió per una bona estona. No hi ha res que els faci saltar tant ràpid com dues frases:

-      Anem a fer castells de sorra

-      Anem a fer un ninot de neu (aquest ja funcionava fins i tot abans de Frozen)

I sabeu en què s’assemblen també? En la fantàstica capacitat que tenen les dues, sorra i neu, de convertir els nens en croquetes. 

Kidnelis: paraula a paraula, aprenem jugant

Imatge cedida per dECOmunicació

Motivar els nens amb lletres i números és una tasca que interessa a molts pares. A l’Ona li van agradar molt d’entrada (a P3 li encantaven les lletres), però després se’n va cansar. A l’Estel no li motivaven gens, i no ha estat ben bé fins a aquest curs que li ha començat la fascinació, per les paraules, però sobretot pels números. Cada nen és un món, i cada escola marca el seu ritme. A la nostra no és una obsessió, i les nenes evolucionen cada dia que passa. Són les petites, i això també es nota en la seva capacitat per entendre el concepte de les síl·labes, els sons i les diferents represenacions. Això sí, aprofitem totes les oportunitats per fer créixer les ganes de saber coses i despertar el seu interès. Llegim contes, fem llistes de la compra, mirem preus i números al supermercat, i hem tingut algun joc per potenciar aquest interès per la lectoescriptura. El comentari de les mestres és que no ens preocupem, que aviat faran el click i tots els conceptes es posaran al seu lloc. Això sí, potenciar el seu interès és una feina diària.

Avui us vull parlar d’un d’aquests jocs que m’ha semblat interessant i que les petites ja han descobert. Es tracta de KIDNELIS, un joc educatiu de taula que potencia la lectroescriptura dels nens de més de cinc anys. Està creat per un equip d’emprenedors, i està avalat pel pedagog Carles Rodrigo. I com es juga?. Doncs trobem unes fitxes amb frases molt divertides que els nens han de llegir i escriure amb lletra d’impremta o lligada, en un bloc que ja porta incorporat el joc. I com que són frases divertides i algunes ben esbojarrades, els nens han de decidir i debatre si són veritat o mentida. El joc s’ha dissenyat en català, castellà i anglès per a no nadius. A l’Ona i l’Estel encara els costa una mica la lletra lligada, però els hi agrada fer practiques. De moment anem paraula a paraula. I quan les lliguem totes, riem molt.

Ja n’hem fet algunes:

El bebè condueix un cotxe de carreres (L’Estel se’m va quedar mirant amb cara d’espantada. “Deu ser de joguina, oi, mama?”.)

El meu amic viu dalt d’un arbre (“La Marta va dormir un dia en una cabana dalt d’un arbre”, diu ràpidament l’Ona)

El llapis de la meva classe canta òpera (“Apa! Això no és veritat”, riuen les dues)

I així ens hem estat una bona estona, intentant escriure les lletres i les paraules.
I equivocant-nos. I esborrant (llapis i goma, per cert, inclosos en el joc). I sabeu què és el millor? Que com que és un joc, i ens estem divertint, equivocar-nos no provoca cap mena de frustració. Un element molt important perquè els petits avancin en els seus coneixements. Si ens equivoquem, tornem a començar. No passa res. 

Uns gots fashion

En l’últim post us explicava la fascinació de l’Ona i l’Estel per la purpurina. Fa uns mesos vam descobrir els Glitter Glue d'Alpino, que permeten fer manualitats molt xules. Les petites el fan servir pels seus dibuixos, per decorar capses i també hem decorat gots. Les vaig haver d’ajudar perquè d’entrada l’aplicació els hi costava i cal ser una mica més precís, però la veritat és que el resultat ens sembla ESPECTACULAR!!! Tan senzill com aplicar i deixar assecar. El resultat és fantàstic! 

Quan rugeix la purpurina

D’acoooord, digueu-me exagerada (pel títol), però quan recordo a Charlton Heston veient formigues per tot arreu i com els animalons ho devoraven tot (si les ties sabien fer-se barquetes per creuar el riu) , em veig a mi mateixa trobant purpurina en els llocs més recòndits del meu bolso, els meus llençols o la meva dutxa. Ja ni us parlo de la roba de les nenes .

L’Ona i l’Estel estan com boges amb la purpurina. No estic espantada perquè veig que no és un fenomen particular, sinó que afecta en major o menor mesura a tots els seus companys de classe . Ho he compartit amb altres mares d'altres escoles i intueixo que deu ser una ' fase ' més .

Els fascina tot allò que brilla. Els encanta posar purpurina en els seus dibuixos. Si a la roba hi ha alguna cosa que brilla, la seva decisió ja està presa. Volen aquella samarreta. Hi ha algun rotulador amb purpurina? "Mama, ens en compraràs un?" . No sé perquè m'estranya que els agradi tant la purpurina . A mi també m'agrada . Recordo èpoques de cercar ombres d'ulls, pintallavis, esmalt d'ungles... fins i tot pantalons amb purpurina, brillants o reflexos. Sempre he estat molt fan dels colors platejats i ara m'encanten els que tiren a coure en els terres metàl·lics, per exemple.

Així que quan rugeix la purpurina, avui us recomanem dos productes que hem descobert i que ens encanten .

Els Playcolor One d'Instant: tempera sòlida , i a més en colors metàl·lics. Tenen una versió més de butxaca (traç més estret que vull provar ara) . A les petites els hi encanta, i més perquè poden pintar sobre cartolina negra i els hi agrada moltíssim el resultat .

GlitterGlue d'Alpino: amb aquest he d’ajudar-les en l'aplicació, però és que em sembla que hi disfruto tant o més que elles. Demà o demà-passat us presentaré la nostra primera creació .

Màgia calidoscòpica

Un dels millors regals que el Tió ens va cagar (a les nenes), fa ser un calidoscopi. Però podeu imaginar qui es va passar una bona estona jugant a mirar a la llum, donant voltes per crear les formes més meravelloses d'una manera gairebé màgica? Per mi és gairebé màgia, una màgia de formes i colors. Teniu algun calidoscopi aprop? No ho dubteu, agafeu-lo i jugueu-hi una estona... Tan de bo al 2014 no li haguem de donar tantes voltes però ens surti amb tantes formes i colors bonics...

Nines retallables (Juguem?)

De petita m’havia passat hores i hores amb aquelles nines retallables, amb les tisores per anar preparant els diferents vestits. La mare i la tieta eren modistes, i si bé els botons i les agulles no m’interessaven massa, això de vestir a les nines sí que m’agradava.

Doncs avui ens hi hem passat una bona estona amb les nenes també. No és una nina, d’acord, són un osset i una osseta, però ens hem dedicat a vestir-los d’estiu i d’hivern. Qui ho hagués dit, oi? Hi ha coses que sempre tornen :-)

D'altres jocs amb els que passem moltes estones:

Creant mosaics

Creant mosaics (ens posem a jugar?)

Durant l’any, a casa juguem molt, però les vacances és el moment ideal per poder explotar aquesta faceta. Tenim més temps i els horaris són més relaxats que durant el curs. Aquest any, els Reis ja van ser molt més selectius i van escollir les joguines d’acord amb el caràcter de cada bessona. L’Estel és més moguda i a l’Ona li agrada més concentrar-se amb els jocs. Així que els jocs, tots i que adreçats a cada una d’elles però que l’han de compartir amb la seva germana, combinen els dos aspectes.

Un dels grans encerts va ser aquest joc de fer mosaics. Tot i que d’entrada està pensat per a nens més grans, a l’Ona li encanta i ens hi passem moltes estones. És tan senzill com una pissarra imantada i unes petites peces amb diferents formes i colors. Les plantilles serveixen de pista per fer els quadres proposats pel joc, però després també es pot improvisar. L’Ona es concentra, li agrada comprovar que les formes són les adequades i per a ella suposa tot un repte acabar cada dibuix. Sovint em demana ajuda, per assegurar-se que ho està fent bé. Però quan acabem, també li encanta improvisar i fer les seves pròpies creacions. 

                                                   

Com les puc treure de l'aigua?

He de reconèixer que els dos primers estius amb les petites, tot i que ens agrada molt la platja, no la gaudíem massa. Baixar a la platja amb infraestructura de bessons no és fàcil i gens relaxant. Al principi preferia molt més la piscina. Quan les nenes ja van ser una mica més grans vam començar a tornar-li a trobar el gust, i sobretot, a recuperar els jocs que els pares havíem gaudit de petits.

Aquest any les petites no només han disfrutat com boges de jocs a la sorra, amb les pales i les pilotes, sinó que ja no hi ha manera de treure-les de l’aigua. A l’Ona li encanta jugar amb les onades, perquè sap que el seu nom ve justament d’aquí, de l’amor al mar que tenen els seus pares. Les petites s’han passat moltíssimes estones jugant a la vora del mar, fent castells impossibles i torres i forats a la sorra. Però sobretot, a dins de l’aigua. I no hi havia manera d’arrencar-les de la platja.

I aquest any s’ha potenciat aquella frase que segur que tots coneixeu molt bé: “Mama, has vist el que he fet? Sí? Doncs torna a mirar, ja veuràs què faré ara”. Mentrestant, el meu home, s’ho mira assegut a la cadira sota el parasol. “Quan era petit, mai havia entès perquè els grans s’estaven aquí enlloc d’estar jugant a ple sol”, m’explica. “Ara sí que ho entenc..., s’hi està a la glòria”. I ens mirem i riem, el temps just perquè una de les petites ens torni a cridar l’atenció. 

Parquejant... que és gerundi

Fa deu dies vam parquejar molt. La gent creu que és una activitat bàsicament agradable ... però moltes vegades s'equivoquen. Parquejar no és gens senzill. Molts de vosaltres ho haureu viscut i segur que heu llegit els relats de molts altres blocaires que n’han parlat ...

El més normal seria conjugar el verb "parquejar" de la forma clàssica:

Jo parquejo

Tu parqueges

Ell / ella parqueja

Nosaltres parquegem

Vosaltres parquegeu

Ells / elles parquegen

Res més lluny de la realitat. A la pràctica, la conjugació és molt més rica i complicada.

Jo intento parquejar pensant que podré seure una estona al banc mentre les bessones juguen tranquil · lament. Tu també ho intentes però el teu nen vol que el gronxes constantment. Ell no para de cridar amb la seva filla. Ella se salta la cua del gronxador i comença a barallar-se amb el teu petit. Nosaltres intentem solucionar el drama, intentant posar pau. Vosaltres, amb el vostre millor somriure, expliqueu als vostres fills això de compartir les coses. Ells se’n van esgotats del parc. Jo em torno boja buscant les bessones, perquè tenen tendència a estar en les dues puntes del parc. Quan en localitzo una, ja he perdut a l'altra. Tu persegueixes al teu petit que està plorant perquè no vol marxar del parc i ella l'inrevés. El nen suplicant que vol anar-se’n  però ella està parlant amb una amiga i ni veu al nen. Nosaltres buscant l'ampolla d'aigua i les galetes dins de la bossa enorme i vosaltres jugant amb el mòbil. Ells, un grup de pares, s'aïllen de manera que ni veuen els seus fills mentre estan tirant sorra als altres nens. Jo em sulfuro tu t’agobies, ell fa fotos amb el telèfon. Nosaltres ens fem aire amb el ventall, vosaltres rieu de les anècdotes dels més petitons. Elles suen. Tots parquegem.

El parc és la realitat exponencial del que vivim a casa amb les bessones. Jugar junts o cadascuna amb la seva història, compartir, no compartir, crear, inventar,dialogar, cedir, fer-se valdre ... Benvinguts a l'apassionant món de "parquejar".

Una carta als Reis feta a consciència

A casa fa dies que no parem. No hem tingut ni temps de pensar en com ha estat la reentrada a l’escola. Tenim feina, molta feina. Tot el dia estem pentinant, donant hores a les clientes, rentant caps i tallant cabells. Tenim una casa a la muntanya i ens llencem en trineu, patinem per una pista congelada i ens canviem set vegades en una tarda els pantalons i la roba d'esquiar  A més, si no tenim ganes de fred, agafem l’autocaravana i anem a la platja. Tenim taules de surf i una hamaca per prendre el sol. Que tens una estoneta lliure? Llegim contes, fem collarets, ens emprovem la roba. De dia observem les formigues amb la lupa i mirem els arbres de lluny amb els binocles.

No. No ens hem tornat bojos. Senzillament juguem amb tots els regals que els Reis ens van deixar el dia 6 a casa nostra i a casa la família. I no us penseu que ens ha tocat la Grossa de Nadal. La casa a la neu i l’autocaravana són de Pinypon i la perruqueria és un set fantàstic amb un secador, pintes, una planxa de cabells i les pobres clientes són dues nines Nenuco que aviat estaran calbes perquè no faig res més que anar-me trobant cabells rossos per tota la casa. Quina paciència que tenen les pobres. “És que estan molt esperrucades i quins enredos que tenen aquestes nenes”, criden l’Ona i l’Estel. “Tornem a jugar a perruqueries, mama!”.

Intento recordar com era la bogeria del dia 6 quan era petita. Imagino que com elles, feia més cas als primers paquets que obria que no pas a l'últim, que ja no sabia què em feia. Per això ara, a poc a poc, anem descobrint i dosificant tots els regals que ens van portar els Reis. Estem contents d’aquests Reis, que han calculat molt bé i han fet la carta a consciència.

Com organitzar Reis amb bessons?

Feia temps que volia abordar aquest tema, perquè implica moltes reflexions. Com organitzar els Reis amb bessons? Regals conjunts o individuals? Uns fomenten que comparteixin hores de joc, però també és important fer la diferenciació i atendre a cada un dels seus gustos. Regals iguals i idèntics? Sovint amb determinats objectes ja saps a priori que sinó hi haurà baralles constants. Tot joguines? Amb què més ho pots combinar? Quants? Cedir a les modes o no? Cedir al que demanen o no? Convèncer a la família i a tothom que les nenes només han de tenir 1 regal (això no sempre és fàcil). I això que les nenes no són de demanar joguines (suposo que això arribarà més endavant). De fet, a la carta només van demanar un vestit de Ventafocs. Un vestit que els Reis no els hi han portat perquè ja en van arribar alguns de princesa (de sorpresa absoluta) pel seu aniversari. 

Què voleu que us digui, és complicat. I més en el nostre cas, perquè a finals d'any les petites celebren el seu aniversari (amb la qual cosa, vol dir que ja venim d'una tongada de regals i celebracions). Per aquest motiu, a casa hem establert que l’aniversari és molt important, únic i intransferible. Per això, intentem que cada una tingui el seu regal. A vegades són iguals, com ha estat aquest any el cas del patinet, però d'altres ja els adeqüem als seus gustos i interessos. Penso que és important apostar per la individualitat en el seu aniversari.

Com que el seu aniversari és just abans de Nadal, el Tió, a casa, porta detallets petits (com un gorro o un bolset), i monedes de xocolata. A les nostres famílies, els regals, vaja, vull dir, els Regals en majúscules, sempre han vingut de la mà del Rei Blanc, el Ros i el Negre. I a l’hora de fer la carta, hem combinat els regals de joc conjunt (de construcció, de simulació i de concentració), amb roba (que les noies han sortit presumides) i regals idèntics. Perquè és clar, si a una li regales una lupa i a l’altre uns binocles per fer de petites exploradores... sabeu què passarà no?. Efectivament, plors a tota hora. Per tant, dues lupes i dos binocles. Així les sortides al bosc es converteixen en una nova investigació.

Aquest any no hem aconseguit un nexe comú, però és un tema interessant per trobar un fil conductor als regals de Reis. Per exemple, l’any que els Reis van portar la cuineta, la resta de regals estaven relacionats amb el tema general (i també van arribar cassoles, menjar, davantals, etc...). Un altre any ens van portar un supermercat (més menjar, carrito de la compra, etc...).

Però no tot podia ser fantàstic, oi? La llei de Murphy també actua en aquesta situació. Pots fer la carta a consciència, pots pensar que ho has compaginat tot a la perfecció, que la balança està equilibrada i creues els dits perquè quan obrin els regals en un matí màgic els hi agradin. Doncs efectivament, el que més les va tornar boges el matí de Reis va ser un “set” de perruqueria que per postres feia mesos que teníem per casa  i que havíem anat guardant. I el fantàstic set només tenia un secador que amb les piles feia soroll i una planxa de cabells per deixar-los ben llisos. I una bosseta que lligada a la cintura serveix per portar la pinta i les pinces. Doncs vam tenir plors i baralles tot el dia. Sort que la iaia ens ha cosit una altre bosseta i les dues perruqueres han entès que mentre una seca els cabells, l’altre pot planxar el serrell. I les clientes, ben contentes.

Ets el meu bebè

En les últimes setmanes us he parlat i molt de la creixent complicitat entre l'Ona i l'Estel. De com de vegades no necessiten a altres nens per jugar perquè ja en tenen prou amb elles dues o de com es defensen aferrissadament.

Moltes vegades juguen a que una és el bebè de l'altra. Aquest any a l'escola molts nens han tingut germans, de manera que és habitual veure-les jugar amb les seves nines recargolades sota de la samarreta ("tinc un nadó a la panxa") o fins i tot donant-los el pit.  I sí, com veieu, ho dic en plural. Si juguen a ser mames... tenen bessons!. Però clar, qui vol una nina tenint el nadó real? Així que aquí les teniu, utilitzant el cotxe de passeig de les nines per passejar-se l'una a l'altra. Em sembla que els pobres no duraran massa...

Un flash de la Mafalda

Fa uns dies érem a la platja. Jugàvem a fer castells de sorra, i amb l'Ona jugàvem a fer-ne alguns de contents, d'altres d'enfadats... amb petxines fèiem els ulls. Vaig fer la fotografia i vaig estar uns dies pensant i pensant a què em recordava aquella imatge. Fins que vaig ser conscient que era una vinyeta de la meva estimada Mafalda. Buscar-la em va obligar a repassar tots els seus àlbums. Va ser una feinada molt agradable. I finalment la vaig trobar. La finalitat no era la mateixa, però em va fer gràcia la coincidència :)

Coses de bessones

Ja feia dies que volia comentar un aspecte determinant del comportament de les petites, però una conversa a Twitter amb @arare73 i @1MamaPara2 encara m’ho va deixar més clar i vaig adonar-me que deu ser prou comú entre bessons.

L’Ona i l’Estel formen una bona parella. Són germanes (es barallen i s’estimen amb la mateixa intensitat), però són sobretot, grans companyes de joc. Sovint no els hi fa falta ningú més. Fan pinça, fan front comú. Per ajudar-se, per enfadar-se, per fer riure.

Intentaré explicar-ho amb un exemple. Quan anem al parc, l’Ona i l’Estel no busquen als altres nens. No hi interactuen, ni s’apunten als seus jocs. Amb això tampoc vull dir que siguin "asocials". Elles arriben al parc i només amb una mirada se’n van les dues al “vaixell pirata” i es posen a cantar: “Les veles s’inflaran, el vent ens portarà…” (sí, sí, canten ‘Mar i Cel’, suposo que algun dia els hi vaig cantar i voilà!). Aquest curs les coses han canviat una mica, perquè quan veuen nens de la classe, sí que juguen junts tots plegats. Però si estem en un parc on no coneixen a ningú, elles s’organitzen i mai estan soles per jugar. Em fixo amb els altres nens, i veig com s’incorporen als jocs dels altres. Elles ho fan molt poc. Poques vegades deixen als altres nens incorporar-se al seu, de joc. Al principi em preocupava. Però sé que són les seves regles internes de joc.

Les miro. No ho sé explicar. No ho puc explicar. Però intueixo i imagino (m'ho diu el cor) que el vincle entre bessones ha de ser una cosa beeeeeeeen especial.

Qüestió de ritmes

Les vacances són una estranya combinació de ritmes. 24 hores al dia amb les petites. A vegades representa una exigència molt més forta que durant el curs “normal”. Durant tot el dia els nostres ritmes s’han d’adequar. Són més hores al dia que cal pensar activitats adequades a la seva edat i a les seves necessitats. Però ara us explicaré el gran “què” d’unes bessones de tres anys i mig. Els hi encanta jugar juntes. Creen les seves històries i ja tenen les seves dinàmiques apreses.

“Juguem a fer una obra de teatre?”

“Anem a jugar a cuinar i posar les taules, com quan estem al restaurant”.

“Juguem a pallassos?”

“Tu ets una mare que véns a buscar el teu bebé a l’escola bressol i jo sóc la mestra...”

I així s’entretenen. I juguen moltes estones. Ho hem notat aquest últim any. I nosaltres tenim uns moments que no hem tingut en els primers dos anys i mig de les petites. Podem llegir, escriure, fullejar el diari... ja no és necessari que els dos haguem d’estar pendents d’elles, com quan eren més petites. Doncs sí, m’agrada aquest canvi de ritme.

Juguem a fer d’Eulàlia i Maribel?

Moltes tardes arribem a casa i l’Ona i l’Estel comencen a organitzar els seus jocs. Un dels seus preferits, amb el que poden jugar ben bé un parell d’hores, és a fer de mestres.

Juguen a ser l’Eulàlia i la Maribel (les seves mestres). I de cop veig com comencen a agafar fulls i els reparteixen entre els nens (que són els seus companys de classe, perquè van anomenant tots els noms).

- Martí, tu faràs racons.

- Jana, aniràs a psico

- Pau, vols pintar amb aquests colors?

I utilitzant el nom de les seves mestres (és a dir, interioritzant perfectament el rol i el paper) s’ajuden l’una a l’altra...

- Maribel, necessites un cop de mà?

- No, gràcies Eulàlia. Quina hora és?

- Vaig a avisar als nens perquè vinguin del pati. (I es posa a cridar mirant cap al passadís): “Ratolins, a classe!”

I així hem passat moltes hores d’aquest curs. Aquesta setmana passada he fet balanç a aquest P3, però crec que el seu joc –recurrent-, deixa molt clar que l’Eulàlia i la Maribel han estat els seus grans referents. Se les estimen amb bogeria i aquest curs han format part molt important de la nostra família. Quan hem marxat de cap de setmana... “demà li explicaré a la Maribel el que hem fet”, diu l’Ona. Si passegem pel bosc i trobem pinyes... “les agafaré i les portaré pels nens i per l’Eulàlia”, afegeix l’Estel. Per a nosaltres, han estat les dues persones que ens han donat absoluta confiança per cuidar, compartir i ensenyar tantes coses a l’Ona i l’Estel.

Plastilina màgica

Ets tu, mama! (i em quedo glaçada)

Em van demanar que les ajudés a fer una nena. Però ara resulta que és rossa i porta una samarreta amb una N al mig ("la teva lletra, mama, posa la teva lletra a la samarreta") i voilà (!) sóc jo. Hi ha dues coses que no quadren. Tinc els ulls blaus (no devien tenir a mà la plastilina blava) i no sé d'on han tret que em passejo per casa amb una faldilla que sembla hawaiana.

Bona part del curs les nostres tardes han estat així. Sobretot les dels dilluns. Era el meu dia per anar-les a buscar i com que feia fred, anàvem directament cap a casa. Teníem tota la tarda. Arribàvem i elles s'organitzaven.

- Juguem a racons? Tu ets la Maribel i jo seré l'Eulàlia (són les seves mestres a l'escola). - Nens, esteu preparats? Ara us donarem els papers i pintarem ratolins i formigues.

- No, ara juguem a anar amb la tenda de campanya i posem les maletes al cotxe. -No, millor agafem el tren (i sota la taula comencen a preparar el viatge).

- Mama, volem jugar amb plastilina.

- Ja estem, vull llegir un conte.

- Anem a dibuixar?

Jo me les miro i ric. M'agrada veure com aquest any han començat a ser més còmplices que mai i juguen juntes. Sobretot a fer de mestres. De les seves mestres. (Aquesta setmana, que acaba P3, ja tindré temps de fer balanç de curs... hi ha tantes coses per comentar). Només us diré que amb aquesta complicitat entre elles, és la primera vegada en tres anys que he pogut respirar una mica i fer d'altres coses mentre elles juguen. I sabeu què us dic? Que cada cop que miro aquesta fotografia, trobo que m'hi assemblo més. M'hauré de buscar una faldilla de ratlles vermelles i verdes. La samarreta de tirants, ja la tinc. I demà vaig a fer-me més metxes.

Una 'cosmo-tarda'

Aquesta tarda hem estat al Cosmocaixa, a Barcelona. Avui és l'aniversari del 'papa-twin' i hem començat dinant fora i després hem passat la tarda jugant junts. A més, les petites ja hi havien anat fa un parell de mesos amb l'escola, i crec que aquesta vegada el que més els hi ha agradat és fer-nos de 'mestres'.

Un regal original i un joc divertit

No hi ha cap secret. És un puzzle. La diferència és que les peces són de fusta (més resistents que el cartró) i que vosaltres podeu triar la fotografia que hi voleu posar. També es pot triar el número de peces, per fer-ho més addient a l’edat dels més petits o dels més grans (si voleu fer el regal a un nen més gran).

Jo vaig triar una fotografia d’elles dues i en els espais que es podien confrondre més les vaig ajudar incorporant-hi uns dibuixets de coses que elles coneixen a la perfecció: un peix, un tren, una lluna, una papallona…

Primer resultat? Quan van veure que era un puzzle però que les protagonistes eren elles els hi va agradar molt. Segon resultat? A l’Ona, que és molt més observadora, li encanta i es pot passar moltes estones fent-lo, desfent-lo i tornant-lo a refer. A l’Estel, que li costa més concentrar-se, li fa gràcia veure com encaixen les peces i d’aquesta manera l’acaba fent del tot.

Què, us animeu a provar-ho? Nosaltres els fem amb l'aplicació d' I-MOMENTS, amb qui també fem els llibres de fotografies, perquè ens agraden molt i la qualitat és excel·lent. Però dels llibres de fotografies, ja us en parlaré un altre dia. Perquè és un tema que es fascina i m'encanta.

La mateixa foto. 30 anys de diferència

L’altre dia, remenant papers, vaig trobar aquesta foto esgrogueïda. Sóc jo, de petita, crec que era al Tibidabo. M’agafo al volant del cotxe com fan les meves filles. Movent-lo apassionadament, convençuda que els meus moviments poden fer canviar la direcció marcada pel traçat. I sortir volant i trobar-me amb un drac al cel...

Ara, quan les veig a les dues enfilades al cotxe de bombers o a una furgoneta amb material de surf al sostre, em pregunto com pot ser que els hi agradi tant donar voltes i voltes al mateix circuit. La primera vegada que van pujar-hi vaig gravar en vídeo 4 minuts i 20 segons de voltes. Sempre iguals. Vaig acabar ben marejada. Què hi troben?

Els adults no hauríem d’oblidar tant ràpidament i buscar el nen que portem a dins. Segur que gaudiríem la vida d’una manera diferent, trobant al•licients a les coses més senzilles. I val a dir que el meu circuit era molt més 'xulo' que el seu! ;)