Ja feia dies que volia comentar un aspecte determinant del comportament de les petites, però una conversa a Twitter amb @arare73 i @1MamaPara2 encara m’ho va deixar més clar i vaig adonar-me que deu ser prou comú entre bessons.
L’Ona i l’Estel formen una bona parella. Són germanes (es barallen i s’estimen amb la mateixa intensitat), però són sobretot, grans companyes de joc. Sovint no els hi fa falta ningú més. Fan pinça, fan front comú. Per ajudar-se, per enfadar-se, per fer riure.
Intentaré explicar-ho amb un exemple. Quan anem al parc, l’Ona i l’Estel no busquen als altres nens. No hi interactuen, ni s’apunten als seus jocs. Amb això tampoc vull dir que siguin "asocials". Elles arriben al parc i només amb una mirada se’n van les dues al “vaixell pirata” i es posen a cantar: “Les veles s’inflaran, el vent ens portarà…” (sí, sí, canten ‘Mar i Cel’, suposo que algun dia els hi vaig cantar i voilà!). Aquest curs les coses han canviat una mica, perquè quan veuen nens de la classe, sí que juguen junts tots plegats. Però si estem en un parc on no coneixen a ningú, elles s’organitzen i mai estan soles per jugar. Em fixo amb els altres nens, i veig com s’incorporen als jocs dels altres. Elles ho fan molt poc. Poques vegades deixen als altres nens incorporar-se al seu, de joc. Al principi em preocupava. Però sé que són les seves regles internes de joc.
Les miro. No ho sé explicar. No ho puc explicar. Però intueixo i imagino (m'ho diu el cor) que el vincle entre bessones ha de ser una cosa beeeeeeeen especial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada