Ets tu, mama! (i em quedo glaçada)
Em van demanar que les ajudés a fer una nena. Però ara resulta que és rossa i porta una samarreta amb una N al mig ("la teva lletra, mama, posa la teva lletra a la samarreta") i voilà (!) sóc jo. Hi ha dues coses que no quadren. Tinc els ulls blaus (no devien tenir a mà la plastilina blava) i no sé d'on han tret que em passejo per casa amb una faldilla que sembla hawaiana.
Bona part del curs les nostres tardes han estat així. Sobretot les dels dilluns. Era el meu dia per anar-les a buscar i com que feia fred, anàvem directament cap a casa. Teníem tota la tarda. Arribàvem i elles s'organitzaven.
- Juguem a racons? Tu ets la Maribel i jo seré l'Eulàlia (són les seves mestres a l'escola). - Nens, esteu preparats? Ara us donarem els papers i pintarem ratolins i formigues.
- No, ara juguem a anar amb la tenda de campanya i posem les maletes al cotxe. -No, millor agafem el tren (i sota la taula comencen a preparar el viatge).
- Mama, volem jugar amb plastilina.
- Ja estem, vull llegir un conte.
- Anem a dibuixar?
Jo me les miro i ric. M'agrada veure com aquest any han començat a ser més còmplices que mai i juguen juntes. Sobretot a fer de mestres. De les seves mestres. (Aquesta setmana, que acaba P3, ja tindré temps de fer balanç de curs... hi ha tantes coses per comentar). Només us diré que amb aquesta complicitat entre elles, és la primera vegada en tres anys que he pogut respirar una mica i fer d'altres coses mentre elles juguen. I sabeu què us dic? Que cada cop que miro aquesta fotografia, trobo que m'hi assemblo més. M'hauré de buscar una faldilla de ratlles vermelles i verdes. La samarreta de tirants, ja la tinc. I demà vaig a fer-me més metxes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada