Kidnelis: paraula a paraula, aprenem jugant

Imatge cedida per dECOmunicació

Motivar els nens amb lletres i números és una tasca que interessa a molts pares. A l’Ona li van agradar molt d’entrada (a P3 li encantaven les lletres), però després se’n va cansar. A l’Estel no li motivaven gens, i no ha estat ben bé fins a aquest curs que li ha començat la fascinació, per les paraules, però sobretot pels números. Cada nen és un món, i cada escola marca el seu ritme. A la nostra no és una obsessió, i les nenes evolucionen cada dia que passa. Són les petites, i això també es nota en la seva capacitat per entendre el concepte de les síl·labes, els sons i les diferents represenacions. Això sí, aprofitem totes les oportunitats per fer créixer les ganes de saber coses i despertar el seu interès. Llegim contes, fem llistes de la compra, mirem preus i números al supermercat, i hem tingut algun joc per potenciar aquest interès per la lectoescriptura. El comentari de les mestres és que no ens preocupem, que aviat faran el click i tots els conceptes es posaran al seu lloc. Això sí, potenciar el seu interès és una feina diària.

Avui us vull parlar d’un d’aquests jocs que m’ha semblat interessant i que les petites ja han descobert. Es tracta de KIDNELIS, un joc educatiu de taula que potencia la lectroescriptura dels nens de més de cinc anys. Està creat per un equip d’emprenedors, i està avalat pel pedagog Carles Rodrigo. I com es juga?. Doncs trobem unes fitxes amb frases molt divertides que els nens han de llegir i escriure amb lletra d’impremta o lligada, en un bloc que ja porta incorporat el joc. I com que són frases divertides i algunes ben esbojarrades, els nens han de decidir i debatre si són veritat o mentida. El joc s’ha dissenyat en català, castellà i anglès per a no nadius. A l’Ona i l’Estel encara els costa una mica la lletra lligada, però els hi agrada fer practiques. De moment anem paraula a paraula. I quan les lliguem totes, riem molt.

Ja n’hem fet algunes:

El bebè condueix un cotxe de carreres (L’Estel se’m va quedar mirant amb cara d’espantada. “Deu ser de joguina, oi, mama?”.)

El meu amic viu dalt d’un arbre (“La Marta va dormir un dia en una cabana dalt d’un arbre”, diu ràpidament l’Ona)

El llapis de la meva classe canta òpera (“Apa! Això no és veritat”, riuen les dues)

I així ens hem estat una bona estona, intentant escriure les lletres i les paraules.
I equivocant-nos. I esborrant (llapis i goma, per cert, inclosos en el joc). I sabeu què és el millor? Que com que és un joc, i ens estem divertint, equivocar-nos no provoca cap mena de frustració. Un element molt important perquè els petits avancin en els seus coneixements. Si ens equivoquem, tornem a començar. No passa res. 

L'striptease de les genives

Només la meva estimada Mafalda podia definir a la perfecció aquesta “obsessió” de les petites per les dents que es mouen i cauen. Des de fa setmanes… què dic setmanes… des de fa mesos, és un dels temes preferits de les petites i de la classe. M’acosto a la classe i em trobo una de les tutores declamant al vent: “Avui n’han caigut tres més”, i tots ja sabem de què parla.

L’Ona i l’Estel són les petites de la classe, de manera que per molt que els hi expliqui que les seves dents encara tardaran una mica a bellugar-se, per elles ja fa mesos que n’hi ha una o dues que es mouen. I et demanen que els hi toquis perquè vegis com es mou (ni un mil·límetre, però què hi farem), et demanen que els hi expliquis perquè cauen i d’on surten les dents noves, qui és el “Ratoncito Pérez” o “l’àngel”, perquè es veu que porten un regalet però pot ser un o altra... això no ha quedat molt clar.

El tema dents s’ha convertit en gairebé una obsessió. Imagino que deu ser una cosa fascinant vist amb els seus ulls. I la setmana passada, que vam anar al dentista a fer revisió de càries (després de la nostra experiència fem revisió cada cinc o sis mesos), va ser el tema estrella. En podeu llegir més a Bon dia, senyora càries / Caca, cul, pulpotomia i Una lliçó impressionant. 

L’Ona va sortir súper contenta perquè la dentista li havia dit que les dues de davant ja es començaven a bellugar.

L’Estel va sortir molt enfadada perquè a ella no li havia dit que se li bellugués cap dent. “Aquesta dentista no en sap perquè a mi sí que se’m belluga i no m’ho dit”.

I jo vaig sortir especialment feliç perquè no hi ha cap càries, es renten bé les dents i fins al novembre-desembre no hi hem de tornar. Això sí, sabent que l’Ona té la mossegada creuada i n’haurem de parlar aviat.

Els vostres fills també estan obsessionats amb les dents que cauen?

Esgotament post-colonial

Recordeu la síndrome pre - colonial ? Va ser dur, eh ? Doncs res comparable amb l'esgotament post - colonial .

Dos dies fora . Una nit .

Per a nosaltres va significar anar-nos-en al cinema ( mirant el mòbil de tant en tant, ho reconec . Per si de cas o per si enviaven un mail dient que tot estava bé) . ¿La resta ? Tot normal , anar a treballar , netejar i cuinar .

Dos dies fora . Una nit .

Per a elles tota una experiència . Fins dissabte no van començar a explicar coses de veritat , perquè el seu esgotament divendres a la tarda va ser tal que l’Ona a les sis ja estava dormint , després d'una batalla campal per banyar-se. L’Estel igual, només que a les set estava sopant . Esgotades , amb un toc de sol a les galtes , però cara de necessitar descansar . L’Ona , per cert , es va aixecar a les nou , va sopar alguna cosa i va dir que se’n tornava al llit . L'endemà ja van començar a desgranar com havia anat . L’Estel semblava més contenta que Ona amb el resultat , crec . Encara que va ser Estel la que en veure’m es va posar a plorar ( t'he trobat a faltar , em va xiuxiuejar ) . Els va encantar portar la seva bossa, sabent totes les mudes i les coses que portaven .

" A la casa hi havia una carpa de circ i hem après moltes coses" ( Estel , que comença a fer exercicis acrobàtics )

" M'ha agradat molt dormir a la llitera amb Marta" ( Ona , i Marta , ara amigues de l'ànima )

" Van fer màgia i vam beure aigua de colors" ( Estel )

" I ens vam prendre un gelat " ( Ona , dit en veu baixa , en pla ‘és un secret’)

" M'agrada molt com m'ha pentinat la Maria Antònia " , ( Ona , sobre la seva tutora ) . Des de divendres que va amb dues trenes perquè li agrada molt. No ens les hem tret per res .

"Jo volia jugar més amb les llanternes " ( Estel )

Esgotament postcolonial .

El primer que vols , com m / pare , és que tornin bé, contents i que per a ells hagi estat una experiència positiva . Que tornin amb ganes d'explicar coses i tot sigui meravellós . La primera tarda no va ser això . Esgotades i irritables va ser una tarda de por . Arribar a casa, tard, i trobar-te tot de roba tirada per tot arreu , final de "la guerra de la banyera " . I no sé com ho hem fet , però hem batut un altre nou rècord de rentadores en un cap de setmana . Aquests ímpetus que t'agafen de " ja posats canviem el nòrdic i rentem els seus sacs de dormir , i totes els llençols de la casa , i les jaquetes d'hivern perquè ja no farà fred" . El que dic, esgotats .

Però després , aquest migdia , les dues petites començaven a agafar les seves nines i algunes bosses . Alguna cosa tramaven ... "Què feu? " . "Les nines i nosaltres ens n’anem de colònies “.

Vés per on ! Aquest és el meu millor baròmetre per saber si alguna cosa els agrada . A casa ho reprodueixen fins a la sacietat . Només espero que les nines no tornin amb tanta roba per rentar

La síndrome pre - colonial

Sóc experta en algunes síndromes . Premenstrual , pre - vacances , post - vacances, pre- durant- post ovulació , pre - exàmens , pre - programes especials , pre - decisions importants , pre ...

Però no estava preparada per a la síndrome pre - colonial . Molts ho haureu viscut ja, una, dues , diverses vegades i pensareu que és una exageració . Potser la propera vegada ja no ho viuré com una síndrome , sinó més aviat com una cosa més suportable .

Les bessones se'n van de colònies , per primera vegada. Estaran dos dies fora. Una nit . Davant el terrible síndrome pre- colonial que TOTS vivim des de fa quatre dies , he decidit anar al metge que ens ha receptat les " Pastilles Ooooohhhmmmmm " . Aquí teniu les instruccions :

Llegiu tot el prospecte detingudament perquè conté informació important si el seu ( s ) fill / a (s ) se'n va ( n) de colònies .

1 - Que són PASTILLES OOOOOHHHHMMMMM i per a què s'utilitzen

D'entrada perquè et canvien les dates de les colònies . S'anaven a principis de maig , però se’n van a finals d’abril. Tornant de Setmana Santa , i amb Sant Jordi entremig . Poc temps per preparar coses i temps inexistent com no tingui una mica de la llista i hagi d'anar a comprar-lo.

Els principis actius de les pastilles ajuden a tranquil·litzar les mares i pares després d'haver de marcar tota la roba de les seves criatures . Total , només has de marcar amb el seu nom 3 pantalons , 3 calces , 3 pantalons , 6 mitjons , 1 pijama , 1 sac de dormir , 1 llanterna, 1 paquet de mocadors , 1 ninotet per dormir , 1 tovallola , una bossa gran ( que per sort t'han deixat ) i jersei i jaqueta (que per sort ja tens marcats ) . Si ho multipliques per dos perquè tens bessones , prendre dues pastilles .

2 - Utilització en nens

Les pastilles no poden ser utilitzades amb nens menors de 12 anys . D'aquesta manera , sentim informar que estaran emocionats , feliços , contents , histèrics una setmana abans de marxar de colònies . Cada dia pregunten quant falta per marxar de colònies i insistiran constantment en preparar la bossa . Cada dia voldran començar a preparar les mudes amb la roba per al divendres i la bosseta amb la roba de recanvi . Et recordaran mil vegades la roba que volen portar i si ja has comprat les piles per a les llanternes . Per què els torna bojos el tema dels llanternes ? ( ai, perdó , això no és del prospecte )

3 - Ús d'altres medicaments

Les pastilles poden combinar-se amb til·la, sobretot perquè d'entrada les mares i pares s'emocionen molt amb la idea que les criatures se’n van a anar de colònies i fan plans tipus " sortirem a sopar " o " anem al cinema ? " . A mesura que s'acosta el moment comencen a posar-se nerviosos sobre si les petits s'ho passaran bé , sabran organitzar-se, no ploraran a la nit o no la liaran per qualsevol història . PASTILLES OOOOOHHHHMMMMM i til·la : la millor combinació . I òbviament , oblideu-vos-en del sopar i el cinema perquè estareu pendents de si les profes envien un mail dient que tot va bé i que s'ho estan passant genial .

4 - Conducció i ús de màquines

Les pastilles per a la síndrome pre- colonial no impedeixen la conducció (de fet , ajuden a tranquil·litzar pares que creuen que aquesta nit rebran una trucada en pla " vingui a buscar al seu fill" ... per tant , no poden afectar la conducció . I només s'ha demostrat que afecten en la síndrome post - colonial , en l'ús de màquines . Concretament de la rentadora . En faràs moltes, perquè encara que només són dos dies fliparàs com torna la roba ...

5 - Com prendre PASTILLES OOOOOHHHHMMMMM

Per sort , la síndrome pre - colonial no és molt freqüent . En alguns casos un cop l'any , o cada dos ... si els nens estan apuntats a casals potser és més freqüent , però això no obliga a augmentar la posologia perquè els pares ja hi estan acostumats . La durada normal del tractament és de 2 dies .

6 - Possibles efectes adversos

La síndrome post - colonial . Si sobrevisc , us ho explicaré .

Nens i poesia

El gessamí i la rosa (L'Ona interpreta així el vers)

El gessamí i la rosa (Estel)

EL GESSAMÍ I LA ROSA (JOSEP CARNER)

Colliu la rosa de dia

i de nit el gessamí;

el gessamí en una tanca,

la rosa al mig del jardí.

Quan rugeix la purpurina

D’acoooord, digueu-me exagerada (pel títol), però quan recordo a Charlton Heston veient formigues per tot arreu i com els animalons ho devoraven tot (si les ties sabien fer-se barquetes per creuar el riu) , em veig a mi mateixa trobant purpurina en els llocs més recòndits del meu bolso, els meus llençols o la meva dutxa. Ja ni us parlo de la roba de les nenes .

L’Ona i l’Estel estan com boges amb la purpurina. No estic espantada perquè veig que no és un fenomen particular, sinó que afecta en major o menor mesura a tots els seus companys de classe . Ho he compartit amb altres mares d'altres escoles i intueixo que deu ser una ' fase ' més .

Els fascina tot allò que brilla. Els encanta posar purpurina en els seus dibuixos. Si a la roba hi ha alguna cosa que brilla, la seva decisió ja està presa. Volen aquella samarreta. Hi ha algun rotulador amb purpurina? "Mama, ens en compraràs un?" . No sé perquè m'estranya que els agradi tant la purpurina . A mi també m'agrada . Recordo èpoques de cercar ombres d'ulls, pintallavis, esmalt d'ungles... fins i tot pantalons amb purpurina, brillants o reflexos. Sempre he estat molt fan dels colors platejats i ara m'encanten els que tiren a coure en els terres metàl·lics, per exemple.

Així que quan rugeix la purpurina, avui us recomanem dos productes que hem descobert i que ens encanten .

Els Playcolor One d'Instant: tempera sòlida , i a més en colors metàl·lics. Tenen una versió més de butxaca (traç més estret que vull provar ara) . A les petites els hi encanta, i més perquè poden pintar sobre cartolina negra i els hi agrada moltíssim el resultat .

GlitterGlue d'Alpino: amb aquest he d’ajudar-les en l'aplicació, però és que em sembla que hi disfruto tant o més que elles. Demà o demà-passat us presentaré la nostra primera creació .

El dia que vaig ser model de revista

Quan jo era petita – adolescent, les models de moda eren la Claudia Schiffer o l’Elle MacPherson. Me les coneixia perquè a casa la mare sempre comprava l’Hola, de manera que en algun moment o altre les fullejava. Sempre m’havia cridat l’atenció els models que es posava l’Agatha Ruiz de la Prada.

I qui ho havia de dir, que anys després, l’Ona es passaria una estona dibuixant i em ve tota contenta per dir-me que m’ha pintat a mi. Que en el seu dibuix, plou, i per tant, m’ha posat les botes d’aigua. I com que dos dies abans havia anat a la perruqueria i m’havia allisat els cabells – una cosa que els va sobtar molt- , m’havia pintat amb els meus cabells arrissats. “A mi m’agrades més així, mama”. I mireu quina meravella! Ara resulta que sóc jo la model. Perquè no em direu que amb aquest vestit (encara que sembli una campana), no podria passar per model de Desigual! (fins i tot porto el paraigües a conjunt!). M'encanta!!! Gràcies Ona!

Sobre la creativitat dels nens

L’Estel va sortir molt contenta de l’escola l’altre dia amb la seva obra d’art feta amb escuradents i porexpan. Em va explicar que era un bosc, que havia enganxat dos trossos com a base i que els escuradents eren els troncs i trossets de porexpan més petits les branques dels arbres. Són la classe de Les muntanyes, per tant, no m’estranyava que en un dels espais hagués creat aquest bosc.

El model original però, ha anat patint variacions. D’entrada ja em va “matar” quan em va col·locar la Dora (és sabut que li tinc una mica de tírria) passejant pel bosc. Però l’endemà va començar a col·locar els escuradents a la base, que a mi em feia pensar en pel·lícules apocalíptiques tipus “Fortalesa infernal” o castells inexpugnables per l’estil.

“Estel, com és que has posat totes aquestes punxes al bosc?”

“Mama, ja no és un bosc, és una nau espacial”.

Em quedo amb la boca oberta i pensant, un cop més, que no hi ha res com la imaginació i la creativitat dels més petits. I que amb una mica de sort, m’enviarà la Dora a la Lluna. I que he d'apuntar “escuradents” a la llista de la compra pel supermercat.  

Investiguem les petjades dels animals

Una de les feines que més els hi ha agradat de l’escola aquests últims dies és haver investigat les petjades del animals. L’any passat ja ho havien estat treballant, però la veritat és que els hi agrada molt comprovar les empremtes. Només que l’Estel em preguntava si podíem agafar un tros de fang molt gran i aconseguir l’empremta d’un elefant... 

Les petites han començat aquest any amb la "Carpeta viatgera", on cada divendres porten les feines que han estat fent a l'escola. Realment ajuda molt a veure què i com estan treballant els continguts a classe, de manera que assumeixes molt més com és el seu aprenentatge. Em sembla interessant anar-los compartint i debatent amb vosaltres. Us hi animeu, també?

1- EL GRAN DICTAT

El gran dictat (l'altre Gran Dictat)

No us amoïneu que no us faré escriure una de les paraules impossibles del cinquè nivell del programa homònim de TV3. El nostre ‘Gran Dictat’ particular és ben diferent, però també és molt interessant. La primera vegada que les petites em deien que feien dictats a l’escola, mirava d’imaginar-me com devien ser. Un dia me’n van ensenyar un i ara, com que els hi agrada molt, també en fem a casa.

En un full fem una quadrícula. “Al quadrat de la fila de dalt de tot, a l’esquerra... dibuixeu tres cercles”. “A la filera de baix, al quadrat número 3... heu de dibuixar quatre fletxes que mirin cap amunt”... i dibuixem dos sols, o escriuen el seu nom, o apunten els sons que escolten en la paraula FLOR, per exemple. I sembla que no, però d’aquesta manera les petites aprenen les ubicacions en l’espai, els números, les formes geomètriques, les lletres... Ens encanta fer grans dictats! Vosaltres també en feu? O jocs semblants?

Les petites han començat aquest any amb la "Carpeta viatgera", on cada divendres porten les feines que han estat fent a l'escola. Realment ajuda molt a veure què i com estan treballant els continguts a classe, de manera que assumeixes molt més com és el seu aprenentatge. Em sembla interessant anar-los compartint i debatent amb vosaltres. Us hi animeu, també?

"Bon dia, senyora càries!"

Les nenes no havien anat fins avui al dentista. No sé si he tardat massa, ni quan és o seria el moment adequat per fer-ho. Però quan comences a escoltar que no-sé-quants-companys-de-classe ja han tingut càries, comences a esverar-te de veritat. A més, em preocupava que una de les petites tanqui malament i per això li costa pronunciar bé algun so…

Així que avui que les petites tenien festa i jo, aprofitant-ho, m’havia demanat el dia, vaig pensar que era el moment ideal. Les petites s’ho prenien com una aventura, amb comentaris tipus “el Martí li van treure una dent”, “la Laia va anar al dentista i diu que no li va fer gens de mal”... per postres, aquest matí, veient ‘El petit Nicolàs’, justament anava a cal dentista i sortia ben content. Camí de l’ambulatori, l’Ona m’explicava que la omnipresent Peppa també havia anat al dentista i “només” li havia mirat les dents. 

Han volgut entrar les dues juntes. Primer l’Estel. El sofà del dentista l’ha impressionat una mica. Em dóna una mà a mi i l’altra a la seva germana. Dents perfectes, ni una càries. La doctora em diu que les té bé i que no veu complicacions amb l’oclusió. Anem per l’Ona. Aquí la cosa ja no va tan bé. Minut i resultat: dues càries i tanca amb un petit desviament, de manera que, segons em diu la dentista, d’aquí a uns temps, haurem de pensar en un aparell per tal de corregir-ho. Això ja és un copet més dur. Res, toca posar-se les piles i fer el màster dels dentistes.

Aprofito per detallar alguns consells importants que hem repassat amb la dentista:

• Posar molt poca pasta al raspall (de la mida d’una llentia), i sobretot, intentar que no se l’empassin. I és clar, fer servir raspalls de dents i dentifricis infantils fins als 8 anys.
• Les dents s’han de raspallar tres cops al dia... també la llengua. És important que els nens es raspallin les dents sols, però que els pares ho repassin després (sobretot els queixals, que a ells els costa més)
• No anar a dormir MAI amb les dents brutes
• Evitar i redir aliments ensucrats, com sucs de fruita, caramels, iogurts líquids... o d’altres que es queden molts adherits a les dents, com ara les patates xips.

L’Estel fa ioga

La Zoa és una nina que ha arribat a la classe de l’Estel. És una nina que li agrada fer ioga. D’aquesta manera, els nens han estat parlant de què és el ioga i per a què serveix. I com que són la classe de les Muntanyes, la Zoa els hi ha ensenyat dues asanes noves: La muntanya i el mussol.

Des que vam començar P3, les petites han tingut el ioga incorporat a les seves rutines, perquè una de les mestres el practica (la que actualment és la tutora de l’Estel i que l’Ona ha tingut durant dos anys) i l’ha traslladat a l’aula per als alumnes. Aquest cap de setmana llegia que les escoles i instituts s’ho plantegen com a nova via per millorar el rendiment acadèmic, perquè millora les habilitats cognitives, com el càlcul, l’atenció i la capacitat d’abstracció. Els especialistes apunten que redueix el nivell d’estrès a les aules, i això ajuda a que els alumnes es relacionin millor. L’article també remarca que en països com els Estats Units i França ja fa dècades que s’aplica a escoles i instituts.

Només dues petites reflexions.

La primera, en negatiu: Per què en aquests temes sempre portem dècades de retard?

La segona en positiu: m’encanta veure com a l’escola no hi ha cap "por" de provar res de res...

Aquí teniu el LINK a la notícia que recull el portal 324, per si voleu llegir-ne més detalls.

L'últim bolquer

Ja està. És l’últim. I tinc la sensació que tanquem una etapa molt important. Hem dit adéu als bolquers, definitivament i del tot. I un nou cas per rebatre les teories d’aquells que em diuen que si les bessones són iguales i van al mateix ritme. NO.

El bolquer « de dia » fa molt temps que el van deixar enrere. Tres anys pràcticament. No vam tenir cap pressa en fer-ho, i vam esperar a que les petites estiguessin preparades. Amb bessons no és un plantejament fàcil (si voleu llegir com ho vam resoldre i com va ser la nostra experiència, podeu llegir Operació bolquer x 2). Si bé l’Ona va decidir que no en volia portar de nit, a l’Estel li ha costat més prendre la decisió. De fet, n’ha portat fins fa ben poc.

Reconec que en algun moment em vaig preocupar, perquè no era un sol pipí, sinó que mullava tot el bolquer i molt. Vam intentar que no begués massa aigua abans d’anar a dormir, però no establíem una relació directe. Sé que era una qüestió de ritmes i que no podia posar-li pressió a la petita. De tan en tan li preguntava si volia provar de dormir sense bolquer, però em deia que no. Per sort, el pediatra i la infermera em van refermar en la idea que no m’havia de preocupar per res. I per sort, les petites no s’han pres mai aquesta qüestió com una competició ni un motiu de “pique” entre elles.

I ha arribat la màgia de P5. Del fet de ser “grans”. L’Estel s’ho va prendre tan a pit, això de ser gran, que el dia següent de començar aquest curs em va dir que ho volia provar. I voilà! L’hem felicitada molt i ara... ara ja està. No se li ha escapat ni un pipí. I nosaltres, hem guardat l’últim bolquer. Com n'és d'important respectar els ritmes de cada nen i evitar pressionar-los o intentar-los fer madurar massa d'hora...

Què serem aquest any a l'escola?

Habemus projecte! Cada principi de curs comporta l’expectativa del projecte educatiu que triaran els nens a l’escola. Després de dues setmanes de debats, propostes, defensar idees i donar arguments... aquest P5 a casa tenim la classe de Les Daines i la classe de Les Muntanyes. Bufff, així d’entrada em vaig quedar ben parada, i us explico el perquè.

L’Estel (classe de Les Muntanyes), havia estat pensant durant tot l’estiu que volia proposar un nom relacionat amb l’aigua, el mar, la platja, els peixos... però el primer dia de classe ja va canviar de parer i es va “aliar” amb una altre nena per ser “Veterinaris”. I resulta que al final, després de debatre les propostes amb tota la classe i fer les votacions, han optat per ser muntanyes. No em desagrada gens, tindrem feina a fer excursions i anar als cims, aquest curs.

La història de Les Daines amb la classe de l’Ona té un recorregut més llarg. Primer de tot, quan em vaig quedar amb cara d’al·lucinada quan em van dir que volien ser daines, em va contestar: “Sóc com uns cérvols, mama”. Jo bàsicament barrinava què s’inventarà la mestra per muntar el projecte amb els nens... perquè d’entrada em semblava una tria complicada.  Però no dubto gens que aprendran moltíssimes coses i que serà un curs molt ben aprofitat. Però hi ha més història al darrera. L’Ona també volia alguna cosa relacionada amb el mar, però les nenes van unir-se i van decidir, totes, que els hi agradava daines. Són minoria, però com que els nens de la classe i alguna altre nena es van “dividir” entre ninjes, lleons i alguna altre idea, les daines  van “guanyar”.

El que més em va sorprendre va ser que l’Ona em digués de seguida que estaven fent “lobby”. L’any passat la petita va tenir algun conflicte, perquè les altres nenes de la classe, el grup amb el que ella volia jugar, ja es coneixien de la guarderia i alguna vegada li havien dit que no la hi volien. L’Ona sempre havia anat al seu aire, però començava a intentar fer el seu “grup d’amigues”. Això afectava a la petita, però veig que ha anat treballant aquest aspecte i que poc a poc, ha anat aconseguint formar-lo.

Ja us explicaré què en sortirà d’aquesta barreja de daines i muntanyes que tindrem a casa aquest curs. 

Normalitat normalitzada

Tinc la sensació que escric aquest article quan tothom ja ha parlat de l’inici de curs. Però fins avui, segon dia d’escola, no m’he atrevit del tot a fer-ne balanç. Tothom em preguntava si ja tenia ganes (jo) que les nenes comencessin el curs i sobretot, si elles en tenien ganes.  Per part meva en tenia ganes perquè d’alguna manera significa tornar a la rutina de tota la família, amb els nostres horaris de feina, i els seus d’escola. A més, jo m’havia incorporat a la feina el 12 d’agost,  de manera que hem fet deu mil combinacions possibles per tal que les nenes passessin aquestes setmanes d’agost ben cuidades (ai, el gran tema de la conciliació). I les nenes ni tan sols han parlat de si tenien ganes d’anar a l’escola o no. Aquest estiu s’ho han passat tan bé, ha estat tan variat i han fet tantes coses que patia una mica pensant que farien un  drama de tornar a l’escola (perquè és ben veritat que aquestes dues petites a vegades tenen unes reaccions ben estranyes, coses que et penses que els hi encantarà es posen a plorar i al revés). Una setmana abans de començar els hi vam dir qui serien les seves mestres, i van estar molt contentes. Ja les coneixien, de manera que això fa la reentrada una mica més fàcil.

Dijous, 12 de setembre. Primer dia. Com que l’escola inaugura un nou edifici, per motius de feina m’hi puc escapar i per tant, puc acompanyar les nenes a la classe el primer dia. Pateixo fins a l’últim moment, perquè no sé si és millor que hi sigui o no, perquè a vegades fan més drama que cap altra cosa. Però em fa molta il·lusió i elles estan molt contentes. L’Ona té un moment de plor, però se li passa molt ràpid. Quan les vaig a buscar a la tarda, estan mooolt contentes i m’expliquen tot el que han fet, amb qui han jugat, etc... Tots els companys estan molt feliços de retrobar-se, de manera que a la sortida de l’escola anem tots al parc i juguem una estona més.

Divendres, 13 de setembre. La prova de foc, perquè potser el primer dia va molt bé i el segon la cosa es torça. Cap problema al matí. Surten radiants de l’escola. Emocionades i contentes.

I en qüestió d’un dia, el fet que s’hagin fet molt grans, s’ha fet oficial. No sé com explicar-vos-ho. Fins i tot nosaltres notàvem que aquest estiu, l’Ona i l’Estel s’havien fet molt grans (i això que teòricament a casa no ho notes tant, sempre ho veuen els de fora, aquestes coses). No només havien fet una estirada, sinó que les seves converses, raonaments, lògica... són ara molt més “plenes” i complexes. Ja no és que tothom t’ho comenti... elles també ho han decidit. Des de fa dos dies, la seva actitud és diferent: “Ara som de P5”, diuen. I aquest “Ara som P5”, ho apliquen a moltes coses. S’han fet grans, i per una banda em cau la baba, i de l’altra, em pregunto on són aquelles nenes petitones... i de retruc, entenc a la perfecció aquella frase de “el temps passa volant”.