Moltes tardes arribem a casa i l’Ona i l’Estel comencen a organitzar els seus jocs. Un dels seus preferits, amb el que poden jugar ben bé un parell d’hores, és a fer de mestres.
Juguen a ser l’Eulàlia i la Maribel (les seves mestres). I de cop veig com comencen a agafar fulls i els reparteixen entre els nens (que són els seus companys de classe, perquè van anomenant tots els noms).
- Martí, tu faràs racons.
- Jana, aniràs a psico
- Pau, vols pintar amb aquests colors?
I utilitzant el nom de les seves mestres (és a dir, interioritzant perfectament el rol i el paper) s’ajuden l’una a l’altra...
- Maribel, necessites un cop de mà?
- No, gràcies Eulàlia. Quina hora és?
- Vaig a avisar als nens perquè vinguin del pati. (I es posa a cridar mirant cap al passadís): “Ratolins, a classe!”
I així hem passat moltes hores d’aquest curs. Aquesta setmana passada he fet balanç a aquest P3, però crec que el seu joc –recurrent-, deixa molt clar que l’Eulàlia i la Maribel han estat els seus grans referents. Se les estimen amb bogeria i aquest curs han format part molt important de la nostra família. Quan hem marxat de cap de setmana... “demà li explicaré a la Maribel el que hem fet”, diu l’Ona. Si passegem pel bosc i trobem pinyes... “les agafaré i les portaré pels nens i per l’Eulàlia”, afegeix l’Estel. Per a nosaltres, han estat les dues persones que ens han donat absoluta confiança per cuidar, compartir i ensenyar tantes coses a l’Ona i l’Estel.
M'encanta el joc simbòlic. Jo amb només dos anyets ja jugava SOLA a fer de mestres i mira per on, que finalment m'hi dedico. Quins records m'ha portat el teu post, Núria! :=)
ResponElimina