Cinc anys. Carta a l'Ona i l'Estel

Cinc anys. Se’m fa difícil de creure. El dia 15 de desembre fareu 5 anys. Em costa de creure com el vostre naixement fa que la mama moduli el temps d’una altra manera. Em sembla increïble com depressa han passat aquests cinc anys, i mirar-vos i pensar tot el que heu après, tot el que ja heu viscut i com heu crescut. Si tanco el ulls tinc ben viu el moment d’estar estirada en una camilla a la ginecòloga, i sentir per primer cop, el batec dels vostres cors. Em sembla ahir que encara estàveu dins la panxa. Em sembla ahir que us vaig veure per primera vegada.

Us escric ara perquè sé que des d’avui viurem un espiral de festes, celebracions i emocions. Des que estàveu a dins la panxa mirava d’imaginar-vos, com seríeu físicament i quin caràcter tindríeu. No recordo com us havia imaginat, perquè la realitat em sobrepassa i només sé què sento quan us miro i us abraço. Us veig fascinades per les lletres i els números, amb unes ganes impressionants d’escriure paraules i sons (fins i tot amb aquelles lletres que us ‘enreden’), de descobrir tot el que tingui a veure amb les daines i les muntanyes, de pujar cims, de tocar animals, de posar-vos aquells patins en línia que heu heretat i buscar l’equilibri que us faci avançar. Voleu ballar, fer teatre, pintar-vos, cantar, cridar, jugar, cuinar, disfressar-vos...

Us miro i veig dues nenes contentes. I cada cop més, sento la importància de donar-vos el vostre espai, de diferenciar-vos, de tenir un temps per cada una, perquè cada una teniu la vostra personalitat, problemàtiques i interessos. Sé que hi ha coses que a tu se’t fan una muntanya, i es costa expressar els teus sentiments i això fa que a vegades estiguis trista i t’enfadis amb tu mateixa i amb els papes... i els amics. Però aquí ens tens, per ajudar-te i ensenyar-te a com conduir la situació. I sé que a tu et costa tenir paciència, que t’agrada provar de tot i força i que ets un argent viu. I que a vegades els papes ens “enfadem” perquè soluciones les coses “somicant”. Però aprenem a parlar les coses oi?

M’emociona veure com us estimeu l’una a l’altra. Sí, també us baralleu, us feu crits, més d’una empenta i esgarrapada, a vegades teniu enveja l’una de l’altra per si el papa o la mama us dediquen més atenció o no... però jugueu moltíssim juntes, compartiu aventures i sobretot, compartiu la vida. I espero que la compartireu, fent el camí plegades, tenint-vos ben aprop.

Feu cinc anys i us estimem molt, petites. Moltíssim. 

Per molts anys, Ona. Per molts anys, Estel. 

Nens del segle XXI

Anem passejant pel carrer. Passem pel costat d’una cabina telefònica. Noto que es paren les dues.

    “Què és això, mama?”

   

    “Una cabina de telèfon”, responc. (I ja em preparo l’explicació perquè ja sé que no tardaran massa).

     “I per què serveix?” (ho sabia)

     “Doncs abans…” (no em deixen acabar la frase)

    “Abans de sortir nosaltres de la panxa?”, pregunten... (el temps es divideix entre el moment que elles eren dins la panxa i el moment en què en van sortir)

    “Sí, abans de sortir vosaltres de la panxa. Abans si estaves al carrer i necessitaves parlar amb algú, posaves unes monedes en aquesta màquina i podies parlar”.

     “És clar, i ara no es fan servir perquè tothom té mòbil”, conclouen les petites.

I continuen caminant. Ho tenen així de clar. I jo em quedo pensant que no fa tant que jo mateixa les utilitzava. Però és clar, era molt abans que l’Ona i l’Estel sortissin de la panxa.  

Pallassos, mags i 'calabristes'

El Casal d’Estiu és a punt d’acabar. Les petites l’han fet gairebé sencer. A la mateixa escola. Ens havíem plantejat fer alguna cosa diferent, però vam acabar prioritzant que ara ja coneixien l’espai i els companys. Recordem encara que el principi de curs va ser dur.

Ha estat un gran encert. L’eix central del Casal ha estat el circ i la màgia. L’Estel ja és molt “teatrera”, o sigui que s’ha sentit com peix a l’aigua. A l’Ona, que a vegades li costa més deixar-se anar, ha començat a interpretar i actuar dins de les històries. Aquest mes de juliol hem tingut actuacions pràcticament cada tarda. Primer de pallassos (el nas vermell ja té un lloc on guardar-lo ben guardat). Després de mags (Abracadabra! crida l’Estel, i les dues, amb les varetes de fada, fan màgia). I també hem descobert un nou aspecte. Els “calabristes” (els equilibristes), o el que és el mateix: he d’anar pel menjador vigilant que amb un cop de cadira que porten ben aixecada amb una sola mà al damunt del cap, cap de les dues s’emporti alguna làmpara o quadre per davant.

Sabeu com comencen les meves tardes?

"Senyores i senyors, nens i nenes, l’espectacle és a punt de començar!"

Aplaudeixo ben fort i m’ho passo d’allò més bé amb l’obra de teatre.

Desconnectada

Ho necessitava. Uns dies absolutament desconnectada. Em direu: “Ara ho estàs!”. Sí, però és només un moment. Durant el dia el meu cap és a altres llocs. Juga a la platja, a la piscina, llegeix i fa fotografies.

Tinc mil coses pendents que us vull explicar. El final de curs, el balanç d’aquest P3 (el primer curs que les petites han anat separades), les coses que hem descobert aquests dies i com me n’he adonat que reparteixo el meu temps entre elles. I de nou, una d’aquelles frases que sempre deia la meva mare, que mai m’hagués imaginat que m’aplicaria i que m’estic menjant amb patates. I una metamorfosi. I coses del bloc, com el concurs Suavinex...

Mil idees al cap que hauran d’esperar. Aviat em posaré al dia. Ara com ara, continuo desconnectada.

El petit EMBASSA’T (Petites grans idees)

(Fotografia cedida pel departament de premsa del Festival Embassa't)

Poder fer activitats de lleure i d’oci amb els fills és una cosa que sembla absolutament lògica, però a vegades no ho és tant. Jo sempre he pensat (i ho continuo fent) que hi ha activitats que és millor fer-les separadament. Però n’hi ha d’altres que em fa ràbia no poder-les fer amb les nenes senzillament perquè els organitzadors no se’ls hi ha ocorregut pensar en solucions pràctiques per a les criatures i els seus pares.

Ja fa un temps que els festivals de música fan passes de gegant en aquet sentit, i permeteu-me que avui escombri cap a casa. El Festival Independent del Vallès, l’Embassa’t, se celebrarà el 7 de juliol a la Bassa de Sant Oleguer, a Sabadell. Un festival que comptarà amb Mishima, Maria Coma i bandes emergents com Gran Amant, Thee Brandy Hips i Cut Your Hair.

La organització, veient que a les primeres hores del festival hi havia moltes famílies amb nens, destinarà aquest any un espai lúdic on els més petits puguin fer d’activitats relacionades amb la música i la cultura mentre els pares poden 'viure' els concerts. Quines activitats? Doncs per exemple un mural col•lectiu, un taller de maquillatge inspirat en les grans estrelles del rock o jocs creats amb construccions de cartró. Pels qui ja coneixeu el festival i teniu fills, ja teniu un al•licient més. I si no el coneixeu, també us diré que la Bassa és la piscina més gran de Sabadell, i que estareu en un espai amb gespa i fresc. Que també és d’agrair un 7 de juliol!.

Per fer informació del Festival:

WEB: http://www.embassat.com/

FB: facebook.com/embassat

TW: @EMBASSAT #WeEmbassat

INSTAGRAM: @embassat

Màrqueting familiar

Som moltes les famílies amb criatures. Som un bon segment de població amb necessitats específiques. Amb això vull dir coses quotidianes i que quan no tens fills et semblen una tonteria, però que en el moment que ets mare/pare deixen de ser-ho com per art de màgia: Una cafeteria amb espai suficient pel cotxet... un local /restaurant amb una tauleta, dues cadiretes, uns quants papers i dos plastidecor... algun conte per distreure’ls... canviadors als lavabos dels locals...

Són petites coses que ara em fan decidir, per exemple, d’anar a un restaurant o a un altre. Potser perquè ara en tinc necessitat, penso que el ‘tema’ està poc explotat. Ahir, passejant pel carrer, em vaig trobar amb aquest cartell d'un restaurant del centre de Sabadell.  Encara no hi he anat, però com a mínim, ja han aconseguit despertar el meu interès.

La mateixa foto. 30 anys de diferència

L’altre dia, remenant papers, vaig trobar aquesta foto esgrogueïda. Sóc jo, de petita, crec que era al Tibidabo. M’agafo al volant del cotxe com fan les meves filles. Movent-lo apassionadament, convençuda que els meus moviments poden fer canviar la direcció marcada pel traçat. I sortir volant i trobar-me amb un drac al cel...

Ara, quan les veig a les dues enfilades al cotxe de bombers o a una furgoneta amb material de surf al sostre, em pregunto com pot ser que els hi agradi tant donar voltes i voltes al mateix circuit. La primera vegada que van pujar-hi vaig gravar en vídeo 4 minuts i 20 segons de voltes. Sempre iguals. Vaig acabar ben marejada. Què hi troben?

Els adults no hauríem d’oblidar tant ràpidament i buscar el nen que portem a dins. Segur que gaudiríem la vida d’una manera diferent, trobant al•licients a les coses més senzilles. I val a dir que el meu circuit era molt més 'xulo' que el seu! ;)

Si tingués un dia per mi sola...

Si tingués un dia sencer per a mi, jo ... em despertaria a les deu del matí. Em compraria un diari, entraria en un cafè i em prendria un deliciós cafè amb llet i una pasta de xocolata ...

Espera, no no no no no no ...

Si tingués un dia sencer per a mi, el començaria al gimnàs, fent alguns exercicis i també nedaria una mica (només per demostrar-me perquè que estic pagant la quota del club) i així de pas, em sentiria bé perquè ja sóc (per fi) una dona que fa una mica més d’esport.

Espera, no no no no no ...

Trucaria una bona amiga i ens passaríem tot el matí fent una marató de compres. Oh sí, això seria genial!. Em podria emprovar la roba (amb calma, sense nervis) sense haver de cridar constantment: "No toquis això", mentre trec el cap per les cortines i mitja botiga em veu amb calces i sostenidors.

Espera, no ... molt millor.

M'agradaria trucar al meu centre de spa (he dit el meu? Quina tonteria. No hi he anat durant tres anys. És clar que fins i tot han esborrat el meu nom i la meva fitxa!) I m'agradaria demanar una cita. Massatges, teràpies naturals, manicura ... El paquet més car que tinguin. Després de tot, no tens un dia lliure... cada dia.

Però pensant-ho bé..... Espera!.

Sé una cosa que no vull fer. No cuinaré avui. Així que m'agradaria provar un bon restaurant, segur. I m'encantaria també, tenir una mica de temps per llegir tranquil•lament. I ja posats a demanar, seria genial poder fer l'àlbum de fotos d'hora a la tarda i no només uns minuts abans de la mitjanit.

Espera, no, tinc una altra idea!...

Perdó, ¿què significa que el meu dia lliure s'ha acabat? : (

Aquest post el vaig redactar arran d'una proposta de @BritMums . Però l'he volgut traduir i preguntar-vos... Què faríeu, si tinguéssiu un dia lliure només per a vosaltres?