Dissabte vaig estar en una conferència del pediatra
Carlos González. Coneixia el seus llibres i articles, però personalment no
l’havia escoltat mai. Us deixo algunes de les seves reflexions, moltes d'elles amb el seu particular toc d'humor...
“Si el nen plora de gana, li dones de menjar i deixa
de plorar. Si el nen plora perquè té dolor, li dones Dalsy i deixa de plorar.
Si el nen plora perquè vol que l’agafis en braços, l’agafes i deixa de plorar.
Per què només en el tercer cas ens diuen que els malcriem?”.
“Hi ha coses que no es tracta d’aprenentatge, sinó de
processos maduratius. Aprendre és quan algú t’ho ensenya i tu ho has
d’estudiar. No funciona amb el caminar, el parlar o anar al lavabo. Tots els
nens, més o menys, ho faran a la mateixa edat”.
“Perquè volem nens independents amb 6/9/12 mesos,
1/2/3 anys?. Els nens, si els deixem sols a aquesta edat, es moririen. Els nens
tarden moltíssims anys en ser independents”.
“El vincle afectiu és una necessitat primària de
l’ésser humà. Els nens ens volen perquè ens estimen amb bogeria. Els nens no
ens busquen per interès, perquè els donem menjar o perquè els hi podem comprar
joguines. És amor pur i desinteressat”.
“La gelosia és part indispensable de l’amor. Es
produeixen perquè la relació afectiva és una part molt important de la nostra
vida. Els nens tindran gelos de la tele, del mòbil, de qualsevol desconegut que
acapari la nostra atenció. No pot permetre que tu et distreguis per parlar amb
una altre persona”.
“Si els nens ploren és perquè pateixen. No creieu que
ploren per manipular-vos. Saben perfectament
que és més fàcil manipular-vos si riuen. No hi ha cap nen que no
aconsegueixi alguna cosa per les bones” (à Carlos González no dóna cap
sentit pejoratiu al verb “manipular” aplicat en aquest sentit)
“Es tracta de fer-li cas. No de donar-li tot el que
demana. Fer cas també és respondre, encara que sigui no”.
“Quan un nen de dos anys es desperta a la nit, no vol
ni una bici, ni un gelat, ni un regal. Et vol a tu. Només a tu”.
Tres hores de conferència després, te n’adones que
bona part de les coses que explica Carlos González són obvietats. Que ningú ho
entengui malament, ni com un despreci. Al contrari. El que vull dir és que són
coses òbvies, o si més no, a mi m’ho semblen. Però suposo que des del moment
que algú les explica d’una manera tan planera i tan senzilla, és que no ho
deuen ser per a tothom. Vull pensar que és sentit comú, instint, seny.
Digueu-ne com vulgueu. Nosaltres no hem seguit cap "mètode". No vaig llegir cap
dels llibres de capçalera habituals quan estava embarassada. Parlant-ne després
amb d’altres mares, també te n’adones que hi ha coses que amb bessons, no es
poden aplicar de la mateixa manera. Així que vam seguir l’instint. Hi ha hagut
vegades que les hem deixat plorar, d’altres que han dormit amb nosaltres. Les
hem portat molt a coll, però de ben petites han sabut que les dues alhora no
podia ser. Estic convençuda, que cada casa és un mètode i que del que es tracta
és que funcioni a cada nucli familiar.
(Gràcies al grup Barberà creix, Lactància i Criança, que van ser els encarregats de la conferència.Gràcies Verònica)
De vegades fa falta que ens recordin algunes coses que ja sabem, ni que siguin obvietats! Molt interessants els comentaris que reculls!
ResponEliminaQuan vaig llegir el llibre "Bésame Mucho" també vaig pensar que tot el que diu són obvietats, però com bé dius, si ho publica i fa conferències sobre això és perquè en un moment moltes persones no ho veuen com obvietat i aquestes persones veuen que malcries a un nen simplement perquè vols agafar-lo en braços per consolar-lo o no deixar-lo plorant perquè és una absoluta ximpleria deixar-los-hi quan veus clarament que el que volen és dormir amb tu i no sol en un llit tan gran per a ells... En fi, que encara hi ha gent que diu que és millor deixar-los sols, deixar-los a la guarderia quan no hi ha necessitat (simplement perquè es desenganxin), no dur-los a braços o penjat, encara diuen que mà dura amb els nens... quan l'instint et diu que cal donar-los molt amor perquè siguin feliços i a la llarga més confiats amb ells mateixos i així més autònoms. Jo ho veig així... I sobretot tan petits!!! Que fa res ni existien o simplement estaven a la panxa de la mare... per què deixar-los "sols"? Millor acompanyar-los i estar amb ells, no?
ResponElimina