Una lliçó impressionant: els teus fills SEMPRE et sorprendran

Fotografia d'una vinyeta del llibre La Maisy i en Nil van al dentista, d'Ediciones Serres,
que en bona part ens ha ajudat a superar el dia d'avui

Ja ho sabia, però avui he tingut una nova i increïble demostració de com els fills mai no deixaran de sorprendre’ns, que ens donaran lliçons de vida a diari i que ens demostraran com n’arriben a ser de valents. Gràcies Ona per la lliçó d’avui. 

Fa uns dies us explicava que la càries de l’Ona s’havia complicat, era molt profunda i podria tocar-li el nervi. Em vaig capficar amb la possibilitat d’una pulpotomia, i després de la reacció de la nena per una simple revisió, de pensar en haver de fer una intervenció i una sedació. Des d’aquell dia no n’hi hem parlat massa, però divendres passat se’m va ocórrer mirar a la biblioteca si hi havia algun llibre d’algun animaló que anés al dentista. I el vam trobar: La Maisy i en Nil van al dentista (Lucy Cousins, Ediciones Serres). Però l’Ona es va tancar en banda i ni tan sols en volia veure. Va començar a fer broma que quan anés al dentista seria una xinxeta (¿¿¿¿?????) molt valenta. I dissabte va veure una petita joguina de Lego i em va preguntar que si podíem curar la “dent que està malament”... si li compraria. Dilluns al vespre el seu pare li va explicar el conte.

Dimarts, 21 de gener Avui. Qui no ha dormit dels nervis he estat jo. I durant tot el dia he estat molt neguitosa. Hem anat pare i mare amb l’Ona al dentista, carregada amb la càmera de fotos per veure la seva última excursió i alguns vídeos (com em va recomanar @desmadreando) per tal de distreure-la. He agafat el seu doodoo (en plan arma secreta per consolar-la). Però l’Ona estava tranquil·la. “La liarà quan haguem d’entrar”, pensava jo. S’impacientava. “Mama, que no anem a dins?”. Ens criden.

L’Ona entra i s’estira al sofà de la dentista. Són molt amables, i li comencen a preguntar per l’escola, per la seva classe, pel doodoo... L’Ona s’estira i obre la boca. Li punxen l’anestesia. Ni es mou. Esperem que li faci efecte. D’una manera molt dolça la dentista li va explicant el que li farà, els sorolls que sentirà, com notarà una sensació estranya dins de la boca... i li diu que no s’espanti, que si necessita res només ha d’aixecar la mà i pararan. Estic paralitzada en una cadira. La dentista és la mateixa a qui 15 dies abans li havia fet un “show” durant la visita. Se’m queda mirant, al·lucinada. Vaig veient l’evolució, i la noia em confirma que NOMÉS és una càries, tot i que molt profunda. No li toca el nervi. En fixo amb les mans i els peus de l’Ona. Està ben estirada. Agafa el doodoo d’una manera relaxada, sense apretar i sense tensió. I me n’adono que qui en realitat està apretant amb molta força el seient de la cadira amb les mans sóc jo. Serro les dents i una gota de suor em cau per l'esquena. Quina sensació més dura està allà mirant com li fan l’obturació. Al final la petita ja es cansa i comença a demostrar signes de nerviosisme.

Ja està. Només sortir hem anat a comprar el seu petit regalet. I el primer que li ha explicat a l’Estel, la seva germana bessona, és que “m’han inflat la galta, mira, tinc el llavi com adormit”.

Nens del segle XXI

Anem passejant pel carrer. Passem pel costat d’una cabina telefònica. Noto que es paren les dues.

    “Què és això, mama?”

   

    “Una cabina de telèfon”, responc. (I ja em preparo l’explicació perquè ja sé que no tardaran massa).

     “I per què serveix?” (ho sabia)

     “Doncs abans…” (no em deixen acabar la frase)

    “Abans de sortir nosaltres de la panxa?”, pregunten... (el temps es divideix entre el moment que elles eren dins la panxa i el moment en què en van sortir)

    “Sí, abans de sortir vosaltres de la panxa. Abans si estaves al carrer i necessitaves parlar amb algú, posaves unes monedes en aquesta màquina i podies parlar”.

     “És clar, i ara no es fan servir perquè tothom té mòbil”, conclouen les petites.

I continuen caminant. Ho tenen així de clar. I jo em quedo pensant que no fa tant que jo mateixa les utilitzava. Però és clar, era molt abans que l’Ona i l’Estel sortissin de la panxa.  

Quan els somnis "viuen" a les parets

Fotos: dECOmunicació

Una de les preguntes que et fa molta gent quan estàs embarassada és si ja tens preparada l’habitació dels nens i com l’has decorada. Nosaltres és un tema que no ens vam plantejar pràcticament fins que no van néixer les nenes (perquè pensàvem que havíem de veure com ens organitzaríem, i que a priori era difícil d'endevinar . Sí que vaig trobar uns adhesius molt xulos que m’agradaven molt i els hi vam posar a les parets.

Però ara n’he descobert uns de preciosos! 

És una firma (Stickway) que ha “fitxat” artistes com Pilarín Bayés, Javier Jaén, Alla Kinda o Makiko Miura perquè dissenyin vinils decoratius. Ja fa temps que els vinils s’utilitzen molt en decoració, a casa en tenim uns quants, però és que aquests són realment fantàstics (n’hi ha d’infantils i d’altres que no ho són) i tenen el valor afegit de ser d’autors ja coneguts i d’altres de joves dissenyadors. Pel que fa als dissenyats pels més petits, n’hi ha un que em fa especial gràcia (perquè és d’una autora referent, la Pilarín Bayés) que ha dibuixat un Sant Jordi i un Patufet. També podeu trobar un món de planetes (de Chrisitan Inaraja), paisatges i animals de Alla Kinda (un equip d’il·lustradors que treballa per la factoria de Pocoyó) o el treball del taller Eloole (amb les seves sanefes amb conills i muntanyes nevades).

Em sembla que em posaré a redecorar :-)

Totes les fotos són de dECOmunicació 

Una Blancaneus gens clàssica

'La Blancaneus i els 7 nans', d'Albert Gonzàlez i Alba Valero. Imatge: Joventut de la Faràndula

Si  aquest diumenge no sabeu què fer amb les criatures i us ve de gust anar al teatre, aquí teniu una recomanació: el cicle ‘Viu el teatre’, al Poliorama, engega amb el muntatge ‘La Blancaneus i els 7 nans’, un espectacle, que per tercera temporada, ja hem pogut veure a Sabadell. Els artífexs d’aquesta Blancaneus són Joventut de la Faràndula, una companyia de teatre de Sabadell, que es dedica al teatre familiar i que cada vegada es posa llistons més alts... i els supera. ‘La Blancaneus’, dirigida per l’Albert González i l’Alba Valero és un muntatge elèctric,  un musical que compta amb les músiques de Keco Pujol i les coreografies de Montse Argemí i que en aquestes tres temporades ha aconseguit milers d’espectadors. No es tracta només de la música, que enganxa des del primer moment, sinó que la història no és gens carrinclona, i aquesta Blancaneus no té res de fleuma. I hauríeu de veure la ‘marxa’ que porten els set nans, que de nans, en tenen poca cosa. Nosaltres, amb les petites, ja l’hem vista dues vegades. La primera, em va sorprendre la quantitat de nenes que anaven disfressades al teatre. Les cançons han format part del nostre repertori des de fa mesos. Ja podeu imaginar que fa dues setmanes, en tornar a veure l’espectacle, nosaltres, també hi vam anar disfressats. Però la felicitat de les petites per fer-se les fotos amb els personatges que acabaven de veure damunt l’escenari, no té preu. Si sou de Barcelona o rodalies, no us la podeu perdre. El 21 i el 28 d’octubre. 

Aquí teniu el tràiler de 'La Blancaneus i els 7 nans'

Coses de bessones

Ja feia dies que volia comentar un aspecte determinant del comportament de les petites, però una conversa a Twitter amb @arare73 i @1MamaPara2 encara m’ho va deixar més clar i vaig adonar-me que deu ser prou comú entre bessons.

L’Ona i l’Estel formen una bona parella. Són germanes (es barallen i s’estimen amb la mateixa intensitat), però són sobretot, grans companyes de joc. Sovint no els hi fa falta ningú més. Fan pinça, fan front comú. Per ajudar-se, per enfadar-se, per fer riure.

Intentaré explicar-ho amb un exemple. Quan anem al parc, l’Ona i l’Estel no busquen als altres nens. No hi interactuen, ni s’apunten als seus jocs. Amb això tampoc vull dir que siguin "asocials". Elles arriben al parc i només amb una mirada se’n van les dues al “vaixell pirata” i es posen a cantar: “Les veles s’inflaran, el vent ens portarà…” (sí, sí, canten ‘Mar i Cel’, suposo que algun dia els hi vaig cantar i voilà!). Aquest curs les coses han canviat una mica, perquè quan veuen nens de la classe, sí que juguen junts tots plegats. Però si estem en un parc on no coneixen a ningú, elles s’organitzen i mai estan soles per jugar. Em fixo amb els altres nens, i veig com s’incorporen als jocs dels altres. Elles ho fan molt poc. Poques vegades deixen als altres nens incorporar-se al seu, de joc. Al principi em preocupava. Però sé que són les seves regles internes de joc.

Les miro. No ho sé explicar. No ho puc explicar. Però intueixo i imagino (m'ho diu el cor) que el vincle entre bessones ha de ser una cosa beeeeeeeen especial.

"Turismus interruptus"

Avui, la nostra intenció era fer una excursió a una cova, a una grotte.  Dic era, perquè com haureu imaginat pel títol del post, de visita res de res.

N’havíem parlat amb les petites, els hi havíem explicat que aniríem d’excursió a una cova. L’Estel estava emocionada i l’Ona, ni fu ni fa. Res d’estrany, fa dies que a totes les propostes que li fem només té una resposta: “No”. La predicció no avançava massa bon temps per avui, o sigui que ens hem decidit. La meva visita a la cova ha durat 20 segons. El temps d’entrar i que les “maryflowers” es posessin a plorar desconsoladament tot i agafar-les a coll. Abans de tenir tota una visita histèrica, he decidit fer el pas enrera. He agafat les petites i he tornat a la recepció.

M’he enfadat. M’he enfadat molt. En tenia moltes ganes de fer aquesta visita. I ho he de confessar, m’he enfadat molt amb les meves petites. Però he d’entendre que tinguessin por. Era una cosa nova per elles i ara tenen una època que tot (fins i tot una mosca – no és broma) els hi fa por. Després m’he sentit jo molt malament per haver tingut rancúnia de les petites.

Era una persona que vivia pels viatges. M’apassionava. M’apassiona. Aquest estiu farà quatre anys que no agafo un avió o no fem una ruta en cotxe per anar a descobrir nous indrets. Avui era la primera vegada en quatre anys que anava a veure una “cosa” que no havia vist fins ara. Suposo que per això m’ha sabut tan greu.

Però he après una cosa molt important. Per ara, res de coves.

'Dibuixitis aguda', una estranya malaltia dels pares

Quan els fills ja tenen una determinada edat, he descobert que els pares desenvolupem una preocupant malaltia que ens afecta en múltiples aspectes. He comprovat les diferents fases de l’evolució de la malaltia. Si supereu el 50 per cent de símptomes... demaneu hora al metge de capçalera. De manera urgent.

Símptoma  1: Te n’adones quan els companys de feina estan parlant de música i mentre ells parlen de Scissor Sisters, Arctic Monkeys o Black Eyed Peas, tu estàs cantant Ya llega Noddy o En Timmy (per exemple...)

Símptoma 2: T’has preguntat mai com pot ser que a Catalunya hi hagi persones que no coneguin en Mic?! Increïble...

Símptoma 3: Tens algun problema i li demanes a la teva parella: “Ens en sortirem?”. I amb un somriure a la cara per animar-te et contesta: “Sí, i tant!”.

Símptoma 4: Un cop solucionat el problema, tens la sensació que et poses a cantar i crides al cel: “We did it!. Lo hicimos!”.

Símptoma 5: Surts de casa, agafes l’ascensor i quan et mires al mirall et preguntes a tu mateixa: “On em duran avui els peus?”.

Símptoma 6: Estàs fent el sopar i necessites un condiment. Tens el teu home al costat. Li engaltes: “Kowalski, passa’m la sal”.

Símptoma 7: Quan jugues al Trivial amb els cunyats i deixes anar: “Ah, ah, ah, tu sempre guanyes, Doraemon”

Símptoma 8: Truquen a casa per fer una consulta sobre programació televisiva. Et pregunten quin és el teu programa preferit. Sense dubtar, respons: “El xai Shaun”.

Símptoma  9: Obres una pinya i gairebé de manera immediata comproves que a dins no hi hagi en Bob Esponja amb en Gary.

Símptoma 10: Ara que ja has descobert uns canals de tele que fins ara no sabies ni que existien i menys que tenen programació a les set del matí.... ara, ets saps de memòria la programació del Super 3, de Clan i de totes les cadenes (que tens agrupades) que fan dibuixos animats.

I no és que us hagueu tornat bojos. Ohhhh, mireu! Un pajaroto!!