Una lliçó impressionant: els teus fills SEMPRE et sorprendran

Fotografia d'una vinyeta del llibre La Maisy i en Nil van al dentista, d'Ediciones Serres,
que en bona part ens ha ajudat a superar el dia d'avui

Ja ho sabia, però avui he tingut una nova i increïble demostració de com els fills mai no deixaran de sorprendre’ns, que ens donaran lliçons de vida a diari i que ens demostraran com n’arriben a ser de valents. Gràcies Ona per la lliçó d’avui. 

Fa uns dies us explicava que la càries de l’Ona s’havia complicat, era molt profunda i podria tocar-li el nervi. Em vaig capficar amb la possibilitat d’una pulpotomia, i després de la reacció de la nena per una simple revisió, de pensar en haver de fer una intervenció i una sedació. Des d’aquell dia no n’hi hem parlat massa, però divendres passat se’m va ocórrer mirar a la biblioteca si hi havia algun llibre d’algun animaló que anés al dentista. I el vam trobar: La Maisy i en Nil van al dentista (Lucy Cousins, Ediciones Serres). Però l’Ona es va tancar en banda i ni tan sols en volia veure. Va començar a fer broma que quan anés al dentista seria una xinxeta (¿¿¿¿?????) molt valenta. I dissabte va veure una petita joguina de Lego i em va preguntar que si podíem curar la “dent que està malament”... si li compraria. Dilluns al vespre el seu pare li va explicar el conte.

Dimarts, 21 de gener Avui. Qui no ha dormit dels nervis he estat jo. I durant tot el dia he estat molt neguitosa. Hem anat pare i mare amb l’Ona al dentista, carregada amb la càmera de fotos per veure la seva última excursió i alguns vídeos (com em va recomanar @desmadreando) per tal de distreure-la. He agafat el seu doodoo (en plan arma secreta per consolar-la). Però l’Ona estava tranquil·la. “La liarà quan haguem d’entrar”, pensava jo. S’impacientava. “Mama, que no anem a dins?”. Ens criden.

L’Ona entra i s’estira al sofà de la dentista. Són molt amables, i li comencen a preguntar per l’escola, per la seva classe, pel doodoo... L’Ona s’estira i obre la boca. Li punxen l’anestesia. Ni es mou. Esperem que li faci efecte. D’una manera molt dolça la dentista li va explicant el que li farà, els sorolls que sentirà, com notarà una sensació estranya dins de la boca... i li diu que no s’espanti, que si necessita res només ha d’aixecar la mà i pararan. Estic paralitzada en una cadira. La dentista és la mateixa a qui 15 dies abans li havia fet un “show” durant la visita. Se’m queda mirant, al·lucinada. Vaig veient l’evolució, i la noia em confirma que NOMÉS és una càries, tot i que molt profunda. No li toca el nervi. En fixo amb les mans i els peus de l’Ona. Està ben estirada. Agafa el doodoo d’una manera relaxada, sense apretar i sense tensió. I me n’adono que qui en realitat està apretant amb molta força el seient de la cadira amb les mans sóc jo. Serro les dents i una gota de suor em cau per l'esquena. Quina sensació més dura està allà mirant com li fan l’obturació. Al final la petita ja es cansa i comença a demostrar signes de nerviosisme.

Ja està. Només sortir hem anat a comprar el seu petit regalet. I el primer que li ha explicat a l’Estel, la seva germana bessona, és que “m’han inflat la galta, mira, tinc el llavi com adormit”.