Una Blancaneus gens clàssica

'La Blancaneus i els 7 nans', d'Albert Gonzàlez i Alba Valero. Imatge: Joventut de la Faràndula

Si  aquest diumenge no sabeu què fer amb les criatures i us ve de gust anar al teatre, aquí teniu una recomanació: el cicle ‘Viu el teatre’, al Poliorama, engega amb el muntatge ‘La Blancaneus i els 7 nans’, un espectacle, que per tercera temporada, ja hem pogut veure a Sabadell. Els artífexs d’aquesta Blancaneus són Joventut de la Faràndula, una companyia de teatre de Sabadell, que es dedica al teatre familiar i que cada vegada es posa llistons més alts... i els supera. ‘La Blancaneus’, dirigida per l’Albert González i l’Alba Valero és un muntatge elèctric,  un musical que compta amb les músiques de Keco Pujol i les coreografies de Montse Argemí i que en aquestes tres temporades ha aconseguit milers d’espectadors. No es tracta només de la música, que enganxa des del primer moment, sinó que la història no és gens carrinclona, i aquesta Blancaneus no té res de fleuma. I hauríeu de veure la ‘marxa’ que porten els set nans, que de nans, en tenen poca cosa. Nosaltres, amb les petites, ja l’hem vista dues vegades. La primera, em va sorprendre la quantitat de nenes que anaven disfressades al teatre. Les cançons han format part del nostre repertori des de fa mesos. Ja podeu imaginar que fa dues setmanes, en tornar a veure l’espectacle, nosaltres, també hi vam anar disfressats. Però la felicitat de les petites per fer-se les fotos amb els personatges que acabaven de veure damunt l’escenari, no té preu. Si sou de Barcelona o rodalies, no us la podeu perdre. El 21 i el 28 d’octubre. 

Aquí teniu el tràiler de 'La Blancaneus i els 7 nans'

Els nens i les veritats

La situació és el següent:

La meva mare els hi explica el conte de la Blancaneus (oi que no us estranya que fos precisament aquest?).

Estel: Mira iaia, la bruixa té una berruga al nas molt gran

Iaia: Ui, sí! Quina berruga més gran!

Estel: la mama també té una berruga (tinc una petita berruga en un dels cantons del nas)

Iaia: Ja, però la mama no és una bruixa.

Ona: A vegades sí!

(silenci. No sé si posar-me a riure o plorar. La veritat és que em costa aguantar-me i no explotar de riure)

Després d’això, ja pots intentar explicar que les tres juguem a interpretar el conte de la Blancaneus. Cada vegada ens intercanviem els papers. Un dia una fa de Blancaneus, l’altre de caçador, de bruixa o de príncep. És igual, ja puc intentar explicar-ho, perquè sona a justificació, després que la teva filla acaba de dir tota convençuda que a vegades la seva mare és una bruixa.

Al marge de l’anècdota, és d’aquelles situacions que sempre has sentit a dir. “A partir d’ara, depèn de quines coses ja no es poden dir davant dels nens, perquè ho expliquen tot!”. Ara ja ho sabeu, a vegades... sóc una bruixa. Però de les bones, eh?

Preguntes obertes sobre la Blancaneus

D’acord, direu que estic obsessionada, teniu raó. Però veure cada dia la Blancaneus (sigui en format pel•lícula, conte o representació teatral) m’ha fet plantejar alguns dubtes:


Què fan els nans amb la quantitat de pedres precioses que extreuen de la mina? On les venen?

I en cas que no en facin negoci... aleshores per què es passen hores treballant a la mina?

Si pensem que al bosc del set nans no existeix l’especulació immobiliària... per què no es van fer la casa més aprop de la feina? Així no haguessin tardat tant per arribar a casa i salvar la Blancaneus...

I per cert. Perquè havia cantat sempre "Ai-ho, ai-ho, a casa a descansar"?. No ho diuen en cap moment, diria!

El Príncep Blau fa un paperot, no? La seva gran intervenció en tot el conte és cantar una cançó al principi i sí, d’acord, fer un petó a la princesa per despertar-la. Ja n’hi ha prou amb això? S’ho podria ‘currar’ una mica més, no?


Veure els clàssics de Disney a aquestes alçades em costa, perquè és la cosa més ensucrada que pot haver-hi, per no parlar del paper de les ‘princeses’ (sí, d’acord, són de fa dècades)... I ja puc intentar de convèncer les petites de veure algunes de les pel•lícules d’animació més modernes... no hi ha manera (com m’arriben a agradar Los increíbles o Monstruos SA).

Només en deixen dues opcions: O la Blancaneus o la Ventafocs. “Tria, mama!”.

Començo a odiar la Blancaneus…

Fa tres setmanes vam anar al teatre, a veure ‘La Blancaneus i els set nans’.
El muntatge de Joventut de la Faràndula (de Sabadell) els va agradar molt (per sort, sempre que anem al teatre en surten encantades, bééééééé!!!!) i algunes idees van quedar molt clares. Una bruixa dolenta (no entenen que la madrastra-reina i la bruixa són la mateixa persona), una poma encara més dolenta (només la del teatre, eh, no fos cas que m’agafin mania a les pomes), la princesa, els set nans (“que porten barba i un nas de plàstic, mama”) i un príncep blau que fa un petó a la Blancaneus i es desperta. “I ja està, el conte s’ha acabat”, diuen.


Si afegim que una setmana abans d’anar al teatre ja n’havíem estat parlant i que el dia després del teatre vam cometre l’error (sí, va ser un error) de veure la versió Disney que tenim en DVD… ja us puc ben dir que començo a odiar la Blancaneus.

Cada dia volen veure la pel•lícula. Cada dia passem per davant del teatre. Cada dia he d’explicar el conte abans d’anar a dormir i he de cantar alguna de les cançons de l’obra (musical) que vam veure. Si al còctel hi afegiu que personalment mai m’han agradat les princeses clàssiques de Disney... que no ens passi res, oi? Recordo l’època “princeses” de la filla d’uns amics i semblava terrible. I per postres hem trobat uns DVD's portàtils que podríem posar al cotxe. Comencem a odiar la Blancaneus i comencem a tremolar. Pregunta: A quina edat comencen a demanar anar a Eurodisney?