Ahir vaig començar aquest balanç a P3, més centrat en un dels temes que més preocupa als pares o més debat provoca, si els bessons és millor que vagin junts o separats a l'escola. També analitzava l'inici del curs, que no va ser fàcil. Si us interessa, el podeu llegir aquí. Continuo avui amb d'altres temes.
Aprenentatge. Sorpresa és poc. Em fascina la seva capacitat d’aprenentatge i la quantitat de coses que han absorbit. Ja no és qüestió de llenguatge, sinó que el raonament és increïble. A principis de curs va ser fàcil adonar-me’n que havien deixat de ser “bebès”... que es feien grans...
Les petites de la classe. En un curs com aquest, la diferència entre un nen nascut al mes de gener i elles, que són del desembre, és abismal. Ho vaig veure el primer dia que vaig entrar a la classe i vaig veure les diferències entre dibuixos. És un tema que ha sortit sovint parlant amb les tutores. La seva maduresa per algunes coses no pot ser la mateixa que la dels nens més grans. Ho hem notat molt amb el tema de les pors, per exemple. En canvi, en d’altres aspectes han madurat més ràpid. Per sort, són temes que no em preocupen gens, sé que és senzillament qüestió de temps.
I com actuen a l’escola? Un dels temes que més em “preocupava” a l’hora d’entrevistar-me amb les tutores, era com es comportaven a l’escola. Si algunes actituds que veia a casa també les reproduïen a la classe... i és clar, què hauria de fer!. Aaaaai, no hi ha varetes màgiques per la tossuderia i la gelosia, em sembla. Hem d’entendre que són etapes i que forma part de la seva maduració com a persones. Han de marcar terreny, han de temptar fins on poden arribar i han d’expressar, de la manera que sigui, les seves frustracions, temors i alegries.
Sabeu què és el que em deixava més tranquil•la? Quan l’Eulàlia i la Maribel, les seves tutores, m’explicaven que estaven felices a l’escola. Que només els hi calia agafar confiança amb elles, amb els companys i amb els altres adults amb qui interactuen a l’escola. “Són molt divertides”, em diuen. I jo somric.
I jo, què? Us he de reconèixer que a l’escola bressol em va costar aprendre’m el nom de la vintena de nens que hi havia a la classe. Imagineu l’esforç que he hagut de fer per conèixer els 48 companys de l’Ona i l’Estel. La missió de conjugar els nens amb els seus pares... bufff, pràcticament impossible. Com sol passar a final de curs ha estat quan més he pogut activar aquesta coneixença.
Potser perquè hem coincidit més en alguna festa, perquè ens hem escrit molt planificant el regal per les tutores (aquesta setmana mateix us els explico, que són molt xulos) i perquè vam fer un sopar amb algunes de les mares de la classe, he pogut començar a sentir la força del grup. I és que si ho penseu bé, són les famílies amb qui compartirem molts anys d’aprenentatge i l’educació dels nostres fills.
El curs m’ha passat com un sospir. Dels primers dies bojos pels plors i per la logística (això ho hem de portar amb una bossa els dilluns o ho deixen a l’escola?), hem arribat a final de curs sense gairebé ni adonar-nos-en. Ara, a passar-s’ho bé al Casal d’estiu, a la mateixa escola. Estic molt contenta de com ha anat tot plegat. Me n'adono que en aquest balanç no he remarcat prou els aspectes pedagògics i d'aprenentatge. Els deixarem per demà :)
Postdata: Les fotografies que veieu en aquest post són del projectes de les formigues, per tant, són obra de l'Estel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada