Molts dies em sento així. Una equilibrista fent malabars per arribar a tot. Vaig fer aquesta foto gairebé per inèrcia. Però quan des del bloc de Conciliación Real Ya ens han proposat celebrar el Dia Internacional de la Família amb un Carnaval de blocs centrat en la importància de mantenir l'equilibri entre la vida laboral i personal, vaig saber que seria la foto que ho il•lustraria.
Vull començar aquesta reflexió dient que crec que sóc afortunada. Tinc un treball on m'han permès fer horari intensiu de matí i així a les tardes puc estar amb les meves filles bessones. Sé que hi ha gent que està en una situació molt pitjor. Sé que hi ha països que pensarien que les nostres preocupacions són ridícules i alguns que haurien de buscar la paraula conciliació en el diccionari. Però també sé que hi ha gent que pot compaginar la seva vida laboral i personal molt millor. Sé que hi ha països que s'ho prenen com una qüestió fonamental. Ens fixarem en els que estan millor, no?
Hi ha tants temes a abordar que és impossible abastar-los tots. Avui vull centrar-me en el concepte "arribar a tot". Hem estudiat o lluitat per aconseguir una feina que ens ompli i ens faci sentir realitzades. Moltes dones havien pensat que era el seu "tot" (o el seu "molt") fins que la maternitat va canviar al 100% aquest concepte. Volem ser mares i estar amb els nostres fills. Volem continuar fent la nostra feina, volem ser parella, germana, amiga i volem tenir-ho tot "controlat". Jo he descobert que no puc arribar a tot. Per això equilibrar la nostra vida laboral i familiar implica moltes vegades renunciar a alguns aspectes. I no hauria de ser així. He de prioritzar. Però prioritzar no hauria de significar renunciar absolutament. No seria així si la cultura empresarial d'aquest país apostés pels resultats en lloc de valorar les hores que s'està a la feina. Si s'entengués que les jornades reduïdes són oportunitats de creació de nous llocs de treball i de satisfacció dels treballadors que les necessiten. Amb la finalitat que sigui. Per tenir cura dels fills, dels pares, per estudiar o per dedicar el seu temps lliure a una ONG. Mentre no hi hagi un canvi de mentalitat profund en molts d'aquests aspectes ... la societat continuarà vivint en un desequilibri.
Per això, mentrestant, en menor o major mesura, hem d'anar #equilibrant aquest desequilibri.
A Anglaterra les coses tampoc estan millor. Hi ha coses bones, com que pots agafar-te un any de baix maternal, però no paguen gairebé res del teu sou, així que al final moltes dones tornen abans a la feina per motius econòmics.
ResponEliminaLa trampa bé quan has de buscar ALGÚ que cuidi al teu fill, perquè la guarderia pública no existeix i el cole comença als 5 anys. Els preus de les guardes per son de 1000 a 1700 euros al mes!!! Moltes dones deixen les seves feines perquè el cost no compensa.
I també vull comentar que a Anglaterra no hi ha cultura de família, així que això de que els avis vagin de cangurs no existeix, ningú t'ajuda, estàs SOL ( en el nostre cas, estem sols per la distància es clar).
Anglaterra també és xunga de collons!
No podria estar més d'acord amb tu.
ResponEliminaJo era una apassionada de la feina fins a la meva primera maternitat. Després vaig començar a voler arribar a tot i vaig descobrir a base de disgustos i decepcions personals que la conciliació no existia.
Pel meu segon fill vaig renunciar al meu món laboral i em vaig centrar en ells dos. No me n'arrepenteixo. Ells han guanyat en qualitat de vida. El gran no s'ha hagut de tornar a quedar a menjador (llevat d'ocasions especials) i el petit no sap el que és que una mare tingui una jornada laboral fora de casa amb totes les avantatges que això li supossa.
Però jo em sentia buida, portava els 3 darrers mesos d'embaràs a casa disfrutant de la panxona i del meu fill gran en exclusiva i era molt feliç però pensar que els propers dos anys estaria a casa sense més era una abisme que m'atemoria.
Als 15 dies de néixer el petit ja estava estudiant anglès a distància i aleshores tenia 3 blogs. Més endavant vaig posar-me a estudiar més en serio, vaig crear amb alguns veÏns una cooperativa de menjar ecològic, va sorgir Mamás 2.0... i ara, sense horari laboral real, torno a lluitar per la conciliació.
I és cert que no em puc queixar perquè vaig poder optar per reduir ingressos i dependre una temporada dels del meu home, però això s'acabarà i sé que serà difícil trobar l'equilibri.
No hem d'oblidar que per educar els nostres fills i que el país tingui un futur millor gràcies a ells, ens caldria temps i implicació, coses que sovint ens neguen imposant-nos horaris i sous que no ens donen per més.
Si tot plegat estigués més ben muntat i desde dalt s'apostés per el que realment importa, podríem intentar trobar l'equilibri enmig del caos.