28 de maig 2012

Com i per què triem el nom dels nostres fills


Quan triem el nom d’un fill, triem molt més que un sol nom. És una paraula que ens diu alguna cosa, que encara no ho sabem, però que d’alguna manera defineix un ésser humà que és la persona que més ens estimem. Se’m fa estrany que algú triï un nom “perquè sí” per al seu fill. Segur que al darrera hi ha deu mil històries i raons.

Per què explico això, avui? Perquè la setmana passada les petites van portar a casa EL LLIBRE DELS NOMS. Les petites han treballat durant aquest Sant Jordi els seus noms. Les mestres ens van posar deures: havíem d’explicar per què havíem triat els noms dels nostres fills. Nosaltres ho vam explicar en un full i els petits el van decorar de mil maneres diferents i molt creatives. Hem estat llegint la petita història que hi ha darrera el nom de cada nen de la classe. Us diré que d’aquesta manera tan senzilla ens hem acostat una mica més als altres nens i famílies de l’escola. Perquè saber el perquè dels noms, explica sovint, moltes coses de la nostra història.

I quina és la nostra? Sempre havíem tingut clar que si mai teníem un fill o una filla es dirien Oriol o Ona. Oriol ens agradava als dos i també els dos estem enamorats del mar (com podeu comprovar, la qüestió era Oriol o Ona, mai se’ns havia passat la possibilitat que fos Oriol i Ona, i menys al mateix temps).

Només en el moment de descobrir que esperàvem bessons vam arribar a pensar que devia ser el destí, que potser sí que serien un Oriol i una Ona. Però van ser dues nenes. I no hi havia manera de trobar un segon nom. Teníem clar que volíem un nom relacionat amb la natura. Heura, Abril, Lluna, Mar (fèiem broma, cridant ràpid Mariona ja les tens a les dues cridades)... però per molt que en parlàvem, cap d’ells movia el mecanisme en el meu interior que em digués que era l’encertat.

Una amiga amb un sisè, o setè sentit em va dir que no em preocupés. Que la petita que portava a la panxa ja em faria saber com es deia. I un dia a la nit, que no podia dormir, vaig sortir al balcó. El cel era estrellat. El nom ‘Estel’ va ressonar dins el meu cervell i vaig saber-ho. Tenia una Ona i una Estel dins la panxa. Un altre dia us explicaré com vaig saber quina era quina... mentre hi eren a dins.

I vosaltres? Teniu una història al darrera dels noms dels vostres fills?

10 comentaris:

  1. Que maco el moment de la tria del nom d'Estel, quasi em fa plorar i tot :P
    Doncs jo vaig triar el del meu fill perquè volíem noms curts, macos i en català.
    I un dia fent broma amb el meu marit vam començar a dir noms en ordre alfabètic tot jugant i vam dir primer el de nena perquè pensàvem que seria una nena (Aina) i amb la B el nom del nen (Biel), però finalment va ser un nen i ja no se'ns va ocórrer cap altre nom que no fos Biel, encara que no comencés amb la lletra A :P

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que quan se't fica un nom al cap després ja és difícil canviar, oi? Aina i Biel són preciosos!!!

      Elimina
  2. El meu fill gran es diu Andreu perquè jo tinc debilitat per l'Andreu Buenafuente. Reconec que ara m'ha passat la dèria però deia tantes vegades "Andreu" (referint-me al Buenafuente) que al final em vaig acabat enamorant del nom i vaig decidir que si tenia un fill no es podia dir d'una altra manera :-)

    Quan vaig quedar embarassada el meu marit em deia que "Andreu" no li agradava massa i vam buscar un altre nom. Vam decidir que si era nen es diria "Arnau" però per molt que intentava agafar carinyo al nom no podia així que vaig prometre al meu marit que si es deia Andreu el proper nom el triava ell.

    Es va dir Andreu i el petit doncs es diu Biel perquè ho va triar el papa jeje! Ara que a mi també m'agrada molt el nom de Biel, eeeh?

    ResponElimina
  3. Jo tinc curiositat per saber com vas saber qui es deia cada nom!

    ResponElimina
  4. Una història ben senzilla que m'ha fet pujar les llàgrimes als ulls.
    Serà que estic sensible, serà que encara tinc molt presents tots els intants màgics que conté un embaràs o serà que no tinc previst tornar a viure'n un.
    Molt encertat el consell de la teva amiga.
    Moltes gràcies per compartir ;)

    ResponElimina
  5. aquesta amiga és ben especial... just un mes després de dir-li que estava embarassada li van descobrir que tenia leucèmia. I el primer que em va dir és que no patís que havia de jugar molt amb les meves bessones. Ara es troba bé i se'n fa creus que jo (que sempre havia dit que no tindria fills), tingui bessones.

    ResponElimina
  6. Una història preciosa! Molt molt bonica!

    Nosaltres teníem clar que una es diria Maria. La meva àvia materna se'n deia i encara ue jo no la vaig arribar a conèixer sempre he pensat que en certa manera hi estic connectada. No em preguntis com ni per què, i més jo que no crec en aquestes coses, però m'hi sento molt lligada, així que Maria era intocable!

    Amb l'altre nom vem teir més feina: vem fer llistes, hi havia un munt de candidats però no ens acabàvem de decidir per un que ens agradés a tots dos. De sobte un dia el meu marit va recordar que quan començàvem a sortir haviíem dit que si mai teníem una filla es diria Erinn (ens vem conèixer en un grup de danses irlandeses i Erinn vol dir "d'Irlanda"). Jo no me'n recordava i vaig estar uns dies donant-li voltes fins que em vaig convèncer. Durant molt de temps van ser "la Maria i l'altra" (encara ara...), però quan tenien un any i poc més mon pare em va confessar que no se la imaginava amb cap altre nom, que ella havia fet el nom!

    ResponElimina
  7. ohhhhh Mirashka, quina història més bonica també...
    Maria és molt bonic, i Erinn m'encanta!!! ÉS curiós que al principi a la meva mare també se li feien estrany Ona i Estel... i com el teu pare, ara sempre em diu "els vau encertar ben bé els noms, s'havien de dir Ona i Estel" :)

    ResponElimina