Descansar de veritat

MINIVACANCES – 1 

Hem estat uns dies fora. Just acabar el curs. La idea? Descansar. Però descansar de veritat. Aquest era el meu objectiu per aquestes petites vacances. Vaig buscar un aparthotel amb la idea –sobretot- de no haver de cuinar ni pensar menús (que és una cosa que m’esgota mentalment). 

“Vull que m’ho facin tot, així descansaré”. Era una frase que li havia escoltat dir a la meva mare tota la vida. Centenars de vegades. “Sinó no són vacances, que jo acabo fent sempre el mateix”, afegia. Jo sempre havia reaccionat amb aquella cara de fàstic, perquè per a mi les vacances era sinònim de viatges, avions i aventures. Qui voldria estar-se en un mateix lloc, ni que fos una setmana, només de la platja a la piscina, de la piscina a la platja i anant cada dia al mateix buffet restaurant? Quina emoció té, això?

D’acord. És una, només una, de les moltíssimes frases d’aquelles que m’he hagut de menjar amb patates. Sí, sí, seguida d’aquella altra frase de ma mare que em feia tanta ràbia: “Quan siguis mare ja ho entendràs”. D’acord, sí, ara entenc perquè volia una d’aquestes vacances. D’acord, tampoc podria aguantar-ho més d’una setmana. 

D’acord. Absolutament. Repetiré. Shhhh, però no li digueu a la meva mare.

Desconnectada

Ho necessitava. Uns dies absolutament desconnectada. Em direu: “Ara ho estàs!”. Sí, però és només un moment. Durant el dia el meu cap és a altres llocs. Juga a la platja, a la piscina, llegeix i fa fotografies.

Tinc mil coses pendents que us vull explicar. El final de curs, el balanç d’aquest P3 (el primer curs que les petites han anat separades), les coses que hem descobert aquests dies i com me n’he adonat que reparteixo el meu temps entre elles. I de nou, una d’aquelles frases que sempre deia la meva mare, que mai m’hagués imaginat que m’aplicaria i que m’estic menjant amb patates. I una metamorfosi. I coses del bloc, com el concurs Suavinex...

Mil idees al cap que hauran d’esperar. Aviat em posaré al dia. Ara com ara, continuo desconnectada.

Plastilina màgica

Ets tu, mama! (i em quedo glaçada)

Em van demanar que les ajudés a fer una nena. Però ara resulta que és rossa i porta una samarreta amb una N al mig ("la teva lletra, mama, posa la teva lletra a la samarreta") i voilà (!) sóc jo. Hi ha dues coses que no quadren. Tinc els ulls blaus (no devien tenir a mà la plastilina blava) i no sé d'on han tret que em passejo per casa amb una faldilla que sembla hawaiana.

Bona part del curs les nostres tardes han estat així. Sobretot les dels dilluns. Era el meu dia per anar-les a buscar i com que feia fred, anàvem directament cap a casa. Teníem tota la tarda. Arribàvem i elles s'organitzaven.

- Juguem a racons? Tu ets la Maribel i jo seré l'Eulàlia (són les seves mestres a l'escola). - Nens, esteu preparats? Ara us donarem els papers i pintarem ratolins i formigues.

- No, ara juguem a anar amb la tenda de campanya i posem les maletes al cotxe. -No, millor agafem el tren (i sota la taula comencen a preparar el viatge).

- Mama, volem jugar amb plastilina.

- Ja estem, vull llegir un conte.

- Anem a dibuixar?

Jo me les miro i ric. M'agrada veure com aquest any han començat a ser més còmplices que mai i juguen juntes. Sobretot a fer de mestres. De les seves mestres. (Aquesta setmana, que acaba P3, ja tindré temps de fer balanç de curs... hi ha tantes coses per comentar). Només us diré que amb aquesta complicitat entre elles, és la primera vegada en tres anys que he pogut respirar una mica i fer d'altres coses mentre elles juguen. I sabeu què us dic? Que cada cop que miro aquesta fotografia, trobo que m'hi assemblo més. M'hauré de buscar una faldilla de ratlles vermelles i verdes. La samarreta de tirants, ja la tinc. I demà vaig a fer-me més metxes.

El petit EMBASSA’T (Petites grans idees)

(Fotografia cedida pel departament de premsa del Festival Embassa't)

Poder fer activitats de lleure i d’oci amb els fills és una cosa que sembla absolutament lògica, però a vegades no ho és tant. Jo sempre he pensat (i ho continuo fent) que hi ha activitats que és millor fer-les separadament. Però n’hi ha d’altres que em fa ràbia no poder-les fer amb les nenes senzillament perquè els organitzadors no se’ls hi ha ocorregut pensar en solucions pràctiques per a les criatures i els seus pares.

Ja fa un temps que els festivals de música fan passes de gegant en aquet sentit, i permeteu-me que avui escombri cap a casa. El Festival Independent del Vallès, l’Embassa’t, se celebrarà el 7 de juliol a la Bassa de Sant Oleguer, a Sabadell. Un festival que comptarà amb Mishima, Maria Coma i bandes emergents com Gran Amant, Thee Brandy Hips i Cut Your Hair.

La organització, veient que a les primeres hores del festival hi havia moltes famílies amb nens, destinarà aquest any un espai lúdic on els més petits puguin fer d’activitats relacionades amb la música i la cultura mentre els pares poden 'viure' els concerts. Quines activitats? Doncs per exemple un mural col•lectiu, un taller de maquillatge inspirat en les grans estrelles del rock o jocs creats amb construccions de cartró. Pels qui ja coneixeu el festival i teniu fills, ja teniu un al•licient més. I si no el coneixeu, també us diré que la Bassa és la piscina més gran de Sabadell, i que estareu en un espai amb gespa i fresc. Que també és d’agrair un 7 de juliol!.

Per fer informació del Festival:

WEB: http://www.embassat.com/

FB: facebook.com/embassat

TW: @EMBASSAT #WeEmbassat

INSTAGRAM: @embassat

El veritable indicador de la maternitat

No us deixeu convèncer per grans frases filosòfiques de canvis de mentalitat, de veure el món amb uns altres ulls o d’entendre la vida ben diferent de com l’havíeu viscut fins ara.

Un dels principals canvis quan et converteixes en mare… es nota en el bolso que utilitzaves i en el que fas servir a partir del moment de parir. Del què hi portaves dins i del que hi portes ara. Res a veure. És determinant. De fet, es pot esbrinar perfectament si una dona és mare mirant el contingut de la seva bossa de mà.

Factors determinants per detectar la maternitat a través d’un bolso:

• On abans hi havia klennex, ara hi ha ‘toallitas húmedas’

• Bolis i pintallavis es converteixen en colors per pintar

• Qualsevol paper que servia per prendre notes ara és ple de gargots

• Els xiclets s’han convertit en palitos de pa o galetes

• Al necesser d’emergència hi afegeixes tirites ‘de princeses’. De color rosa, per descomptat

• Al mòbil ja no hi portes música per escoltar, sinó fotos i vídeos de les petites que els hi encanta mirar i les fa estar tranquil•les (miraculosament) a l’autobús o a la cua de correus

• Enlloc d’unes arracades d’urgència ara hi trobes clips amb marietes

• Si abans portaves alguna propaganda d’agències de viatges o d’un centre d’estètica ara portes totes les cartes i comunicats que et passen de l’escola

• Ara sempre has de portar una ampolleta d’aigua… per si de cas

• I algun caramel, o un Sugus…

• I per si de cas, també, aquella nina petita que els hi agrada tant…

• I en algun moment hi havia arribat a portar un bolquer... perquè i si no agafava el cotxet –al cotxet hi guardàvem un arsenal de coses- i teníem un “accident”?

• El pitjor de tot són les dimensions. D’una mida estàndard (perquè només hi havia de col•locar la cartera, el tabac, les claus de casa i el mòbil), ara porto bosses mida XXL. I el pitjor de tot és que hi porto tot això que us he dit, més la cartera, les ulleres de sol, els mòbils, i elles m’hi entaforen les bosses de l’esmorzar perquè “pesen molt”

L'única cosa que pesa, amb perdó, i de quina manera, és el bolso que tot el dia arrossego amunt i avall. Aquest post vol ser un homenatge a tots els pobres bolsos que estic convençuda, moltes de les que esteu llegint ara aquest text, també passegeu durant tot el dia.

Una 'cosmo-tarda'

Aquesta tarda hem estat al Cosmocaixa, a Barcelona. Avui és l'aniversari del 'papa-twin' i hem començat dinant fora i després hem passat la tarda jugant junts. A més, les petites ja hi havien anat fa un parell de mesos amb l'escola, i crec que aquesta vegada el que més els hi ha agradat és fer-nos de 'mestres'.

Un regal original i un joc divertit

No hi ha cap secret. És un puzzle. La diferència és que les peces són de fusta (més resistents que el cartró) i que vosaltres podeu triar la fotografia que hi voleu posar. També es pot triar el número de peces, per fer-ho més addient a l’edat dels més petits o dels més grans (si voleu fer el regal a un nen més gran).

Jo vaig triar una fotografia d’elles dues i en els espais que es podien confrondre més les vaig ajudar incorporant-hi uns dibuixets de coses que elles coneixen a la perfecció: un peix, un tren, una lluna, una papallona…

Primer resultat? Quan van veure que era un puzzle però que les protagonistes eren elles els hi va agradar molt. Segon resultat? A l’Ona, que és molt més observadora, li encanta i es pot passar moltes estones fent-lo, desfent-lo i tornant-lo a refer. A l’Estel, que li costa més concentrar-se, li fa gràcia veure com encaixen les peces i d’aquesta manera l’acaba fent del tot.

Què, us animeu a provar-ho? Nosaltres els fem amb l'aplicació d' I-MOMENTS, amb qui també fem els llibres de fotografies, perquè ens agraden molt i la qualitat és excel·lent. Però dels llibres de fotografies, ja us en parlaré un altre dia. Perquè és un tema que es fascina i m'encanta.