Un regal moooooolt especial

Final de curs ha significat també pensar en algun regal mooooolt especial per les mestres, per l'Eulàlia i la Maribel. Les formigues i els ratolins, i els seus pares i mares, estem molt contents que hagin estat les seves professores i els hi hagin ensenyat tantes coses. Per això volíem fer-los un detall ben bonic perquè recordessin aquest curs tant especial. Una mare de l'escola va comentar la possibilitat de fer aquests llibres. Ens van agradar molt i es va posar en marxa l'operatiu (enviar mails a tots els pares, recollir diners, i sobretot, passar les fotografies. No és fàcil, no us penseu!).

La idea d'aquests llibres és de GIRAFUS (www.girafus.es). A més de les plantilles per les professores, en tenen per a gairebé tota la família. Pares, mares, tiets, tietes, avis i àvies. Són doncs, una bona idea per fer regalets a la família, també. La veritat és que són molt bonics i a més, a l'hora d'encarregar-los es poden demanar còpies. No cal dir que jo m'he n'he quedat un de cada classe (a les dues classes ens va agradar molt la idea). Penso que és un record molt bonic dels companys i del curs.

PD. Fan les versions en català o castellà, com preferiu :) 

Pinzellades del món (5) Carcassonne

Hi havia una vegada un castell encantat, amb moltes torres i escales. Hi havia una princesa que tenia un drac. Era el seu amic i vivia en una de les habitacions més grans del castell. Els nens que vivien al costat del castell passejaven per tots els carrers buscant el drac, perquè sabien que era molt simpàtic i volien jugar amb ell. Diuen que si li estires una miqueta -no gaire fort- la cua... treu foc pels queixals. (I així amb aquest conte, les petites van recórrer els carrers del recinte històric de Carcassonne, perseguint i buscant el drac).

 

“El món és molt gran, petites”. Tot va començar així. Un dia em van ajudar a arxivar les fotografies dels viatges. Al marge de preguntar com és que elles no hi sortien, feien deu mil preguntes. Així que em vaig inventar alguna historieta i personatge de cada viatge per tal que elles també en formessin part, encara que no hi fossin. Sempre els hi dic que les portaré a tots aquests llocs. Tant de bo. La fotografia és una de les meves grans passions. Em fa il•lusió compartir-les. Perquè si hi heu estat, us animeu a explicar les aventures, històries i personatges que us heu endut d’aquests llocs.

D'altres 'Pinzellades del món'

IRLANDA DEL NORD

EGIPTE

BERLIN
FORMENTERA

Pinzellades del món (2) Egipte

“I de cop petites, enmig del desert, van aparèixer les tres piràmides. Són tres triangles molt grans, on vivien els faraons”.

(El que s’ha d’inventar una, perquè d’entrada va ser la gran decepció veure com en la carretera que ens portava a l’hotel, ui!. Les piràmides estaven allà al costat. Jo que me les imaginava enmig del no-res). En fi, els hi continuo el conte.

“I la mama i les seves amigues en van endinsar a dins la piràmide, per una escala molt estreta i que baixava moltíssim. És com viure una aventura de l’Indiana Jones – encara que no saben qui és- però rodejada de turistes i sense tanta màgia. I també vam passejar pel riu Nil, i vam entrar en molts temples”.

I perquè us mulleu amb aigua en tantes fotos, mama?

Per què a Egipte fa molta calor, princeses.

 

“El món és molt gran, petites”. Tot va començar així. Un dia em van ajudar a arxivar les fotografies dels viatges. Al marge de preguntar com és que elles no hi sortien, feien deu mil preguntes. Així que em vaig inventar alguna historieta i personatge de cada viatge per tal que elles també en formessin part, encara que no hi fossin. Sempre els hi dic que les portaré a tots aquests llocs. Tant de bo. La fotografia és una de les meves grans passions. Em fa il•lusió compartir-les. Perquè si hi heu estat, us animeu a explicar les aventures, històries i personatges que us heu endut d’aquests llocs.

D'altres  'Pinzellades del món'
IRLANDA DEL NORD

M'expliques el conte del món?

“El món és molt gran, petites”. Tot va començar així. Un dia em van ajudar a arxivar les fotografies dels viatges. Al marge de preguntar com és que elles no hi sortien, feien deu mil preguntes. I això què és? On estaves, mama? Així que em vaig inventar alguna historieta i personatge de cada viatge per tal que elles també en formessin part, encara que no hi fossin. Sempre els hi dic que les portaré a tots aquests llocs. Tant de bo.

La fotografia és una de les meves grans passions. De cada viatge me n’emporto moltes coses, però sobretot, algunes imatges que se’m queden gravades. Tot i que no està estrictament lligat a La invasió Twin, sí que formen part de mi, i em fa il•lusió compartir-les. Perquè si hi heu estat, us animeu a explicar les aventures, històries i personatges que us heu endut d’aquests llocs. 

Us hi apunteu? Doncs prepareu les maletes 2.0. Cada cap de setmana, sortirem de viatge... virtual.

Arrels i història de l’avi que les meves petites no coneixeran

Els sentiments més interns i intensos se'm van tornar a remoure fa uns dies amb l’emissió d’aquest programa. Cap al minut 6, el meu tiet Ramon explica com bona part de la família va haver de fugir cap a França a causa de la guerra i pel fet que el meu avi fos l’alcalde republicà d’un petit poble de l’Empordà. El meu pare era un dels germans que van fugir. Van passar per un dels camps de refugiats de França i després van acabar, per sort, amb la família que tenien a Montpellier.


Aquesta petita part de la història de la família i de Catalunya, em va fer recordar totes i cada una de les històries que el papa m’havia explicat. D’una època grisa, a vegades molt negre. De com el passat els va perseguir sempre i de com va marcar molts dels moments de la seva vida. I recordo com, per un treball durant la carrera de periodisme, em subratllava que aquestes històries no es podien oblidar. “No ens podem permetre oblidar-les”, em deia.

El meu pare va morir el març de l’any 2007. Va ser un procés llarg i encara ara, em costa recordar-lo fora de l’hospital. Un any després de la seva mort, em quedava embarassada. I una de les coses que més m’entristeix avui en dia, és que les meves petites no l’han arribat a conèixer. Li agradava molt la canalla. Sé que li hagués fet molta gràcia veure les dues petites bessones. Jo, que era la seva petita, amb bessones. Per sort, si les meves filles volen saber com era l’avi Nito, li podran demanar a les seves tres cosines que els ho expliquin. Elles, el van poder disfrutar molts anys. I a l’altre cantó de la balança, estic segura que la meva mare, la “iaia” Vida, cada nit abans d’anar a dormir li “explica” al meu pare les històries de les dues petites.