En realitat és molt senzill. Només es complica si hi barregem política, justícia i perdoneu-me, tonteria i/o odi... i per damunt de tot, desconeixement.
És molt senzill. La llengua pròpia de Catalunya és el català. No perquè sigui una llei divina ni aparegui en un Estatut, retallat o no. És la llengua pròpia de Catalunya perquè milions de persones considerem que és la nostra identitat. Perquè pensem, estimem i somniem en aquesta llengua. Perquè és molt més que un idioma. És la nostra manera d’expressar-nos i comunicar-nos. Perquè és un senyal de lluita i d’identitat.
És molt senzill. A casa meva, com moltes d’altres famílies, van lluitar molt perquè pogués tenir una educació en català.
És molt senzill. Vull que les meves filles estudiïn en català. És una convicció, un dret i ara ja, un crit de guerra. Vull que la seva educació sigui, sense esquerdes, en la seva llengua materna. I que ningú s’equivoqui. Això no és excloent. També vull que estudiïn, i aprenguin i parlin castellà. Qui no ho voldria? És un dels idiomes més estesos a tot el planeta. I és un plaer poder llegir molts autors en la seva llengua original. Em sembla absolutament vital que l’aprenguin a l’escola. Però és que algú ho dubta? I tant de bo poguessin tenir una bona competència també en anglès. O xinès. Tant de bo. Però primer de tot, per descomptat, el català és la llengua de la nostra escola.
És molt senzill. Ser bilingüe no és un parany, o un despropòsit o una amenaça com pensen a una part –no a tota- de les Espanyes i a algunes de les seves grans institucions.
És molt senzill. Ser bilingüe és una gran riquesa. Però deu ser per nosaltres, perquè es veu que “ells” no ho entenen o no ho veuen així. Cap més atac al català, si us plau.
