És molt senzill

En realitat és molt senzill. Només es complica si hi barregem política, justícia i perdoneu-me, tonteria i/o odi... i per damunt de tot, desconeixement.

És molt senzill. La llengua pròpia de Catalunya és el català. No perquè sigui una llei divina ni aparegui en un Estatut, retallat o no. És la llengua pròpia de Catalunya perquè milions de persones considerem que és la nostra identitat. Perquè pensem, estimem i somniem en aquesta llengua. Perquè és molt més que un idioma. És la nostra manera d’expressar-nos i comunicar-nos. Perquè és un senyal de lluita i d’identitat.

És molt senzill. A casa meva, com moltes d’altres famílies, van lluitar molt perquè pogués tenir una educació en català.

És molt senzill. Vull que les meves filles estudiïn en català. És una convicció, un dret i ara ja, un crit de guerra. Vull que la seva educació sigui, sense esquerdes, en la seva llengua materna. I que ningú s’equivoqui. Això no és excloent. També vull que estudiïn, i aprenguin i parlin castellà. Qui no ho voldria?  És un dels idiomes més estesos a tot el planeta. I és un plaer poder llegir molts autors en la seva llengua original. Em sembla absolutament vital que l’aprenguin a l’escola. Però és que algú ho dubta? I tant de bo poguessin tenir una bona competència també en anglès. O xinès. Tant de bo. Però primer de tot, per descomptat, el català és la llengua de la nostra escola.

És molt senzill. Ser bilingüe no és un parany, o un despropòsit o una amenaça com pensen a una part –no a tota- de les Espanyes i a algunes de les seves grans institucions.

És molt senzill. Ser bilingüe és una gran riquesa. Però deu ser per nosaltres, perquè es veu que “ells” no ho entenen o no ho veuen així. Cap més atac al català, si us plau.

"Monchú" o la teoria de l’esponja

L’educació hauria de ser una de les preocupacions principals de la nostra societat (dic hauria perquè lamentablement crec que no ho és). I més avui en dia. Fa anys que em preocupa. Potser perquè a casa m’havien marcat la importància d’estudiar i de conèixer moltes coses. I de llegir molt. Devorava llibres. He de reconèixer que era bona estudiant i que tenia facilitat per aprendre les coses. I veient la situació actual (econòmica i de crisi de valors), encara em sembla molt més important. Com preparem els nostres fills per aquest futur que ara mateix es veu tant negre? Què els hi ensenyem? A què donem més importància?

A mi, l’aprenentatge de la llengua / les llengües em sembla vital. Primer de tot, conèixer bé la llengua materna i després, aprendre el màxim de llengües estrangeres. A Catalunya tenim sort, i podem, si volem, ser bilingües. Ja no es tracta únicament de parlar català (per mi és una qüestió d’identitat, història i país) sinó que també aprenem castellà. Però crec que ser bilingües ens ajuda però a una altre cosa: tenim més “facilitat” per aprendre noves llengües.

Al meu voltant veig amigues que poden parlar amb els seus fills en alemany, francès o anglès, perquè és la seva llengua materna o la del pare de les criatures. Em fan enveja. Crec fermament que una de les millors coses que puc oferir a les meves filles és que parlin diferents llengües estrangeres. Espero que en certa manera, tinguin la facilitat que tinc jo pels idiomes i els hi representi una oportunitat única a la vida. Un aprenentatge que va molt més enllà de les paraules.  

De moment, tot i que el seu idioma matern és el català, van escoltant d’altres llengües i veuen que les persones ens comuniquem de maneres molt diferents. No se’ls fa estrany escoltar d’altres llengües. Per això a vegades mirem els dibuixos en els seus idiomes originals, cantem cançons o parlo amb les amigues amb d'altres idiomes. Hi ha moltes teories que confirmen que a aquesta edat són petites esponges que absorbeixen tots aquests coneixements. Però esperant, això sí, de no perdre mai les nostres arrels. I aquest estiu ja hem començat a fer pràctiques:

“Monchú mama”, em diu l’Estel.
“Bonjour Estel”, li responc.