"Monchú" o la teoria de l’esponja

L’educació hauria de ser una de les preocupacions principals de la nostra societat (dic hauria perquè lamentablement crec que no ho és). I més avui en dia. Fa anys que em preocupa. Potser perquè a casa m’havien marcat la importància d’estudiar i de conèixer moltes coses. I de llegir molt. Devorava llibres. He de reconèixer que era bona estudiant i que tenia facilitat per aprendre les coses. I veient la situació actual (econòmica i de crisi de valors), encara em sembla molt més important. Com preparem els nostres fills per aquest futur que ara mateix es veu tant negre? Què els hi ensenyem? A què donem més importància?

A mi, l’aprenentatge de la llengua / les llengües em sembla vital. Primer de tot, conèixer bé la llengua materna i després, aprendre el màxim de llengües estrangeres. A Catalunya tenim sort, i podem, si volem, ser bilingües. Ja no es tracta únicament de parlar català (per mi és una qüestió d’identitat, història i país) sinó que també aprenem castellà. Però crec que ser bilingües ens ajuda però a una altre cosa: tenim més “facilitat” per aprendre noves llengües.

Al meu voltant veig amigues que poden parlar amb els seus fills en alemany, francès o anglès, perquè és la seva llengua materna o la del pare de les criatures. Em fan enveja. Crec fermament que una de les millors coses que puc oferir a les meves filles és que parlin diferents llengües estrangeres. Espero que en certa manera, tinguin la facilitat que tinc jo pels idiomes i els hi representi una oportunitat única a la vida. Un aprenentatge que va molt més enllà de les paraules.  

De moment, tot i que el seu idioma matern és el català, van escoltant d’altres llengües i veuen que les persones ens comuniquem de maneres molt diferents. No se’ls fa estrany escoltar d’altres llengües. Per això a vegades mirem els dibuixos en els seus idiomes originals, cantem cançons o parlo amb les amigues amb d'altres idiomes. Hi ha moltes teories que confirmen que a aquesta edat són petites esponges que absorbeixen tots aquests coneixements. Però esperant, això sí, de no perdre mai les nostres arrels. I aquest estiu ja hem començat a fer pràctiques:

“Monchú mama”, em diu l’Estel.
“Bonjour Estel”, li responc.

La invasió, al 3cat24

Divendres passat, el 26 d’agost, LA INVASIÓ TWIN va ser el “Blog del dia” al portal 3cat24. Em va fer molta il·lusió i em va permetre arribar a molta més gent, i em va fer molta gràcia els comentaris de persones que ho bé són bessons o ja els tenen "molt" grans.

Per tant, moltes gràcies a tots.

Us deixo l’enllaç perquè el descobriu. Recomanen blocs en català que estan molt i molt bé.

http://www.3cat24.cat/noticia/326283

L’etern dilema: bessons, junts o separats?

 

P3. I l’eterna pregunta. Són bessones. Aniran juntes o separades a l’escola?. L’etern dilema i l’etern judici que en fan els altres, sigui quina sigui la teva decisió (sí, judici, deixeu-me que ho digui, perquè últimament m’he sentit jutjada).

Sóc mare de bessones, i no sé quina és la millor decisió. Ni tant sols sé si hem fet bé o no. Només sé que no és ni ha estat gens fàcil prendre-la. Qui es pensi que no l’hem pensada, donat voltes, parlat i consultat, s’equivoca. Juntes o separades. Em sento identificada amb les dues postures, jo també tinc moments que crec que no separar-les és molt millor... d’altres que tinc claríssim que han d’anar a classes diferents. Però, per desgràcia... les coses no són tant senzilles. Les coses no són ni blanques ni negres. Corro el risc de ser políticament incorrecte, però em comencen a molestar  les postures categòriques i intransigents, ja siguin a una banda o a l’altra. A favor o en contra. Em molesta la gent que em diu que “és inadmissible que separin els bessons” o “sempre se’ls ha de separar” i em reclamen que en faci bandera. O em diuen que és la posició més fàcil per a mi. No em coneixen, no coneixen les nenes i no saben com és la logística amb bessons.

La nostra decisió ha estat, després de molt parlar-ne i escoltar opinions diferents, que vagin a classes separades. Sóc la primera que fa quatre mesos no ho tenia clar. Ara mateix continuo sense saber si serà la millor opció o no. No tinc una vareta màgica. Per una banda, crec que si han estat tant bé a l’escola bressol i no han tingut mai problemes per dir-me adéu al matí era precisament perquè estaven juntes a la classe. “Ah, molt bé, tu també et quedes a la classe, no?”, devien dir-se una a l’altre. Per l’altra, tot i que aquest estiu la seva complicitat ha estat màxima – com mai, ha estat tant divertit - , en els darrers quatre mesos he vist actituds entre elles que em fan pensar que si estan unes hores separades, cadascuna a la seva classe, no els hi farà cap mal. I és que a la guarderia, aquest curs passat ja havien perdut “personalitat”. La majoria de pares les coneixien únicament com les “bessones”... i això sí que no m’agrada. (I deixo oberta una altre pregunta: la relació entre bessons idèntics és molt més estreta que no pas els que no ho són?)

Però  ara també tinc una por creixent: Què pot passar si un cop comencin les classes una plora o està trista perquè vol anar amb la seva germana i l’altre no? Òbviament, tal i com vam parlar amb la directora, haurem de veure l’evolució dels primers dies i les primeres setmanes per conèixer la seva reacció.

Aquest mes de setembre serà diferent. Fa dos anys van començar a l’escola bressol i estàvem nerviosos. L’any passat, com que ja coneixíem el centre, sabíem que elles hi anaven contentes i per postres tenien la mateixa professora, estàvem molt feliços. Ara estrenem escola i comencem a P3. Torno a estar nerviosa.

A punt per començar l’escola. A punt per començar l’escola?

Dels Pirineus al mar

Veig el final de les vacances.



La Cerdanya era sinònim d’hivern, de fred, de neu. Era sinònim de blanc. D’un paisatge i una terra estimada, plena d’història i històries. Ara és també el ritme calmat dels nostres estius. De petits camins per fer a peu i aventures per descobrir.

El mar. Un altre dels plaers indescriptibles. Estic estirada a la sorra, i escolto el ritme de les onades trencant vora meu. (Només cal que aïlli la conversa de tres adolescents sobre la seva festa de la nit anterior i la de quatre senyores sobre cursets d’informàtica bàsica). Noto els raigs de sol mentre les petites descobreixen els jocs a la sorra i a l’aigua.

S’acaben les vacances.

Ara sí, adéu “pipa”

Tres dies. La operació “Piu-Piu” ha durat tres dies, però crec que la podem donar per finalitzada. La missió ha estat acomplerta. L’únic “entrebanc” ha estat que una de les petites s’ha llevat durant els dos primers dos dies a dos quarts de set del matí. Suposo que al no trobar la pipa, s’ha desvetllat i els nostres dies han començat ben d’hora. Avui s’ha despertat a les vuit, hora habitual.

Penso que a vegades, aquestes “transicions” ens fan més por als pares que als nens. Al gener, quan els Reis es van emportar “la pipa del dia”, ens va sorprendre que no fos gens traumàtic. Senzillament, no la van demanar més. Era clar, els Reis els hi havia canviat els xumets per una cuineta per jugar.

Ara m’han tornat a sorprendre. Confesso que aquesta vegada em pensava que seria més traumàtic perquè en depenien per moltes coses. Però ara ni tant sols demanen per la pipa. En tres dies, només ho han comentat un moment, i l’explicació ha estat molt simple: “Te’n recordes que se les han emportat els ocells?”. Resposta: “Aaaaaah ,sí. Pels ocellets petits, sí, mama?.

Mmmmmm, quantes coses ens han d’ensenyar encara!
Les vacances són a punt d’acabar, i el meu cervell ja ha fet un clic. Caldrà veure com ens organitzem les dues properes setmanes. Nosaltres ja treballant i elles amb el “comando” avis-tiets-nebodes. Al setembre comencen a P3, en una escola nova. El proper post girarà al voltant d’aquest gran canvi i d’un dilema recurrent. Bessons, junts o separats?

La operació “Piu-Piu” o com desfer-se de la "pipa"

Desfer-se de la “pipa” o el xumet, no és una operació fàcil. Requereix la màxima atenció i coordinació de tots els agents implicats. La operació no tindrà èxit si els pares no donem la “pipa” quan arribem a casa (perquè hem marcat que només serveix per anar a dormir) i la cangur, o els avis, se salten aquesta normativa. La operació no tindrà èxit si defallim i fem marxa enrera.

Nosaltres hem necessitat ajuda externa per desfer-nos-en. Els Reis es van emportar el xumet que feien servir durant el dia. Com que els hi van portar una cuineta molt xula, no va ser gens traumàtic. Van acceptar el “pipa per cuina”.

Ara hem engegat la operació “Piu-piu”. Uns ocells que les nenes veuen des del balcó (tenen el niu just al costat de casa), s’han emportat les pipes, que teòricament només eren per anar a dormir, però últimament al migdia també s’utilitzaven per fer la migdiada. Elles mateixes s’han “inventat” la història. Els ocells “pares” agafaran les pipes i les hi donaran als ocells petits. Feia temps que els hi explicàvem que les seves pipes s’estaven trencant i que elles ja havien acabat el seu “cupo”. Ja no hi ha més pipes per elles... són per als bebès. Suposo que han pensat que era igual si eren bebès humans o ocells.

La primera nit. Entre elles s’explicaven que les pipes ja no hi eren i han conclòs: “Mossegaré la orelleta al Doudou”. Nosaltres hem respirat tranquils, però sabent que demà serà un altre dia i que la batalla no està guanyada. De moment, a la nit han estat una mica inquietes i s’han despertat algunes vegades, però al matí, han continuat aguantant bé la història. Crec que el més important és que han estat elles les que han fet el pas. Encara que amb aquestes coses, no se sap mai com aniran les reaccions. Ara, pel que fa a l’operatiu, ni l’agent 007 l’hagués planificat millor.

Calma “non-stop”. La clau està en els ritmes

Matí. Llevar-se, esmorzar, vestir-se... i a jugar al parc. Juguem amb les pedretes, amb els tobogans i amb les casetes que semblen castells. Les pedretes són sopa, pollastre, gelats i maduixes. Les herbetes, l’oli per amanir-ho tot. Al matí poques variants més: anem al mercat artesanal o anem a fer una passejadeta curta pel bosc. Pintem al quadern o juguem amb plastilina.... I l’endemà, llevar-se, esmorzar, vestir-se, jugar al parc o fer una passejadeta.

Dinar, migdiada (si hi ha sort, perquè que les dues s'adormin a la mateixa hora és un gran èxit) i comença de veritat el nostre dia. Excursions en bicicleta, piscina, excursions al llac per jugar a tirar-hi pedretes, juguem amb els amics, anem a festes majors a veure els gegants, passegem,... i l’endemà anem a la piscina, o fem una excursioneta o juguem a saltar per les pedres del camí.

Al vespre, sopar d’hora (que estan molt cansades) i a dormir tota la nit, perquè l’endemà comença una nova aventura.

Les vacances amb les bessones són una estranya mescla de calma i d’un no parar. Un ritme que ja fa temps que hem assumit i que hem après que és el millor perquè elles “funcionin”. I si elles “funcionen”, nosaltres funcionem i podem fer “vacances”. La clau, com vam aprendre el primer any, és adaptar-se als seus, d’horaris.

De professió estival: xantatgista

He canviat de professió. He passat a ser una xantatgista professional. Tinc la sensació que sóc la protagonista d’una d’aquelles pel·lícules d’acció on l’heroi (o l’antiheroi, com vulgueu) es passa tot el metratge negociant suborns o rescats.

Per ser xantatgista professional calen uns requisits imprescindibles:

 1)      Muntanyes de paciència, perquè “negociar” amb dues criatures de dos anys i mig que sembla que ens hagin segrestat és esgotador. Estar amb elles 24 hores al dia requereix el desenvolupament del màster en resolució de conflictes.

2)      Lacasitos, M&Ms o xocolata. Sí, ho confesso. He utilitzat el mètode xantatgista fàcil per aconseguir que surtin del parc, que facin una passejadeta o que facin cas.

3)      Plastilina, pintures i llibretes. La plastilina és una activitat que hem descobert aquest estiu. “Ara hem de marxar del parc, vinga, que anirem a jugar amb la plastilina!”. I de moment, funciona.

4)      “Els cavallitus”. Ai! Quan les veig donant voltes en el mateix cotxe sobre el mateix recorregut circular, intento recordar quan era petita... perquè ens agradaven tant els cavallitus?

 

5)      “Vinga, que anirem en bicicleta!”. Els hi encanta, per tant, sempre és una bona manera d’aconseguir el nostre objectiu.

Ja ho heu vist. Només tenen dos anys i mig i ja ens tenen ben segrestats. Dubto que algú pugui pagar un rescat per nosaltres. Però també és veritat que patim un agradable síndrome d’Estocolm.

El "Momfeed" i la desnaturalització dels humans

(M’he preguntat qui el podria comprar. Una petita ironia sobre una notícia que no sé si m’espanta o escandalitza a parts iguals)

Estimats senyors creadors del Momfeed:

Gràcies per un invent tan fantàstic! Ara ja no cal que perdem el temps donant els biberons. A casa nostra ja disposem de gairebé (no exagero) un 80% del seu catàleg. Pipes de titani per enfortir les genives, el recollidor de caques i neteja-culs automàtic, ambientadors per dissimular l’olor de les diarrees, l’escalfa biberons nuclear i els sacs de dormir que permeten adormir els bebès sense bressolar-los. Amb el meu marit sempre diem que només els falta inventar alguna màquina que no ens obligui a rentar les vomitades dels petits. No podrien crear algun robot que faci fer el rot dels nens per evitar les molestes taques?

Atentament,

Kira. Robot de la sèrie 0089-67. Ensamblada l’any 1995.
Casada amb Nurus. Robot humanoide catalogat com a sèrie 76.
Pares de M-9 i M-10, fabricats l’any 2011.

"Turismus interruptus"

Avui, la nostra intenció era fer una excursió a una cova, a una grotte.  Dic era, perquè com haureu imaginat pel títol del post, de visita res de res.

N’havíem parlat amb les petites, els hi havíem explicat que aniríem d’excursió a una cova. L’Estel estava emocionada i l’Ona, ni fu ni fa. Res d’estrany, fa dies que a totes les propostes que li fem només té una resposta: “No”. La predicció no avançava massa bon temps per avui, o sigui que ens hem decidit. La meva visita a la cova ha durat 20 segons. El temps d’entrar i que les “maryflowers” es posessin a plorar desconsoladament tot i agafar-les a coll. Abans de tenir tota una visita histèrica, he decidit fer el pas enrera. He agafat les petites i he tornat a la recepció.

M’he enfadat. M’he enfadat molt. En tenia moltes ganes de fer aquesta visita. I ho he de confessar, m’he enfadat molt amb les meves petites. Però he d’entendre que tinguessin por. Era una cosa nova per elles i ara tenen una època que tot (fins i tot una mosca – no és broma) els hi fa por. Després m’he sentit jo molt malament per haver tingut rancúnia de les petites.

Era una persona que vivia pels viatges. M’apassionava. M’apassiona. Aquest estiu farà quatre anys que no agafo un avió o no fem una ruta en cotxe per anar a descobrir nous indrets. Avui era la primera vegada en quatre anys que anava a veure una “cosa” que no havia vist fins ara. Suposo que per això m’ha sabut tan greu.

Però he après una cosa molt important. Per ara, res de coves.