Amics imaginaris

La Júlia i la Fiona són les amigues imaginàries de les nenes.  Les bessones no havien parlat massa de personatges o amics que no existissin. Sempre han “utilitzat” (per dir-ho així) els amics de la classe. Recordo que hem cremat diferents etapes, i sempre relacionades amb el seu dia a dia. A P3, feien de mestres, i passaven llista dels nens de la classe. A P4, que van començar a natació, feien de monitores i s’emportaven els nens a classe i muntaven la piscina al mig del menjador. L’any passat, que van anar de colònies... quin descobriment!!! Sota la taula del menjador era una tenda fantàstica per jugar amb els altres nens.

Però esporàdicament, se’n van a classe de patinatge artístic o a fer natació sincronitzada amb la Júlia i la Fiona. Són activitats, que curiosament, hem fet fora de l’escola, per tant, suposo que per això no hi involucren els nens de la classe.  “Sí que existeixen, però són invisibles de veritat. Vosaltres no les veieu”, m’expliquen.  I riuen. La Júlia, la Fiona i els nens de la classe es converteixen en hores de joc i imaginació de les petites quan juguen a casa.

Llegeixo que és freqüent en els nens fins a 7 anys parlar dels amics imaginaris. Els nens desenvolupen un món de fantasia paral·lel a la realitat i aquest amic imaginari pot ajudar a desenvolupar les seves emocions. Segons alguns especialistes, són companys que els nens creen per superar certes pors, però també pot ser una manera de reforçar la confiança en ells mateixos. Escolteu les converses que el nen té amb el seu amic imaginari, perquè us pot ajudar a conèixer millor les coses que el preocupen o que pot necessitar.  

Companyes, sempre

Aquest cap de setmana ens hem acomiadat de la platja. Amb l’inici del curs escolar, gairebé ha estat un “adéu, estiu”. He pogut seure una estona tranquil·la a la sorra, i pensar en com ha anat aquest estiu, del qual encara tinc tantes coses per explicar. Però me les quedo mirant com es banyen, salten onades i juguen a la sorra davant meu. Una diu que fa una cascada d’aigua mentre l’altra crea un castell, però en el fons ajunten les dues construccions. 

I sabeu què? Em fan enveja i alhora em fan especialment feliç. De petita, jo no vaig tenir ni cap germà ni cosí de la meva edat, i fora de l’escola, no tenia nens per jugar. I és una cosa que vista amb perspectiva, penso que trobava a faltar. 

Elles són grans companyes de joc. Sí, es barallen, és clar… i s’enfaden. I s’estimen amb bogeria. Les veig jugar, i escolto com riuen. Sempre ho han fet, des de petites. Tenen les seves històries i els seus jocs. Vaig saber que seria un vincle especial des del moment de quedar-me embarassada. La idea de tenir-ne un ja em feia respecte, i de cop, me n’arribaven dos. Una amiga em va dir que la naturalesa era molt sàvia. I tant. Les va enviar juntes, perquè tinguessin una companya de vida. I jo me les imaginava quan tinguessin dos anys, com serien. I encara ara imagino com seran quan en tinguin 7 o 8. I m’espanto una mica en com serà quan siguin adolescents (si es barallaran molt per la roba o ens ho posaran complicat amb el tema sortir de festa). Penso si viuran aquí o a fora, o què voldran ser de grans. Només confio que sempre es tinguin l’una a l’altra, i que s’estimin com ho fan ara. Una complicitat única i difícil d’explicar. I em ve al cap la imatge de dues bessones del barri, que deuen rondar la seixantena, i que moltes tardes les veig passejar plegades. Imagino que cada una té la seva vida, però que els hi agrada explicar-se el seu dia a dia.

I mentre hi penso, les meves "petites" s’agafen de la mà i s’endinsen, per enèssima vegada aquest cap de setmana, a saltar juntes les onades. És meravellós.

La lladre de temps

Fa uns dies, la Bea Mamadedos (@bcuatre) proposava fer un post fent un repàs d’aquest 2013. 'Balance bloguero' és un mini carnaval que estarà actiu durant tres dies, el 29, 30 i 31 de desembre. La idea és fer balanç, ja sigui a nivell personal o com a blogger. M’hi vaig apuntar sense pensar-ho, però després me’n vaig adonar que no era gens fàcil posar-me a resumir aquest any que s’acaba. 

2013
Fins que me’n vaig adonar que durant tot l’any, hi ha una constant que es repeteix sense parar. És una lluita constant per robar temps al temps. M’he convertit en una lladregota d’esgarrapar temps per tot. Però no sóc jo sola, oi? Crec que és un mal comú, si més no per a molts amb qui comparteixo aquesta vida 2.0. Robem temps per estar més amb els nostres fills, parella i amics. Robem temps per llegir blocs que ens agraden i aporten moltes coses. Robem temps per escriure en els nostres, de blocs. Robem temps per viure vides paral·leles en grups de WhatsApp. Robem temps per arribar a tot, fins i tot a les reunions de l’escola que acaben a hores que ha hauríem d’estar dormint. Robem temps per seguir el nostre timeline a Twitter i actualitzar els status de Facebook. Per apuntar-nos a marees verdes, grogues i fúcsies. Per cabrejar-nos amb les coses que passen i que ens indignen i fer i cridar un #mecabrea dels grossos. Robem temps per intentar ser bones mares en el millor sentit de la paraula i acabar protagonitzant anècdotes de #malasmadres de campionat. I robem temps per ser unes perfectes imperfectes. Robem temps per fer els pastissos que facin falta per veure un somriure fantàstic a la cara dels nostres fills. 

I sabeu què? Sabeu què escriuria a la meva targeta per aquest arbre dels desitjos per al 2014?

Vull continuar robant temps, perquè vol dir que aquest temps el dedicarem a coses que realment ens importen.

* Per estimar als qui estimem.

* Per compartir amb els que sentim ben aprop, encara que estiguin lluny.

* Per continuar cabrejant-nos i indignant-nos, perquè lamentablement la situació no ens donarà treva. I per actuar. 
* Per continuar fent força tots plegats. També robarem temps per actuar contra les injustícies i els passos enrere que veiem cada dia.

* Per continuar aprenent.

Robarem temps al temps per continuar esforçant-nos a fer realitat els somnis. Els propis i els col·lectius.

Que el 2014 vingui ple de força!

I us vull deixar amb una cançó d'un dels meus musicals preferits: RENT.
Seasons of love.

Viatjar amb amics i amb fills

La filla gran dels nostres amics, la Marta, va fer el resum, en
forma de dibuix, de la nostra escapada. Això sí que és estil!
Gràcies preciosa!

Viatjar amb amics no és fàcil. No em refereixo només a fer un viatge d’aquells d’aventura, o d’estar-se un mes a fora en un càmping, fent un safari o un trekking. Viatjar amb amics pot voler dir un cap de setmana en un apartament a 40 quilòmetres de casa. Sempre s’ha dit, i hi estic d’acord, que pots tenir una gran amistat amb una persona (o amb una parella, o fins i tot un grup d’amics), però que senzillament, a l’hora de viatjar no hi ha manera que “allò” funcioni. És veritat. Puc fer fàcilment la llista de persones amb qui sé que puc anar de viatge i amb quines no. I això no malmet de cap manera l’amistat, només que el ritme intern d’un viatge / estada requereix uns certs elements que hi ha gent amb qui els tens... i gent amb qui no. Estic segura que, com jo, al llarg de la vostra vida heu tingut sorpreses agradables i desagradables. I ho dic partint de la base i sabent que les persones canviem i evolucionem i per tant, les coses que ens eren vàlides 15 anys enrera ara potser ja no ens serveixen.

Però i si per postres hi afegim els fills? Els propis i els dels amics? Ahhhhh.... aleshores la cosa encara pot complicar-se més i ser una bomba de rellotgeria. Les tensions poden ser esfereïdores. No és fàcil compaginar maneres de fer, d'actuar, horaris, reaccions, ritmes, organització d’activitats, interessos, timmings, barreres de límits i paciències, patiment pel què pensaran o judicis sobre el que fas o fan... La llista podria ser inacabable. Més d’una amistat es deu haver trencat o refredat després d’un viatge. I moltes d’altres en surten reforçades. 

Aquests dies de Setmana Santa els vam passar, a la neu, amb uns amics que tenen dos fills, i formen part del reduït grup de persones amb qui sé que podem marxar plegats sense problemes. Perquè les coses flueixen. I la paraula clau és confiança i òbviament, unes afinitats llaurades a través dels anys. Quan estem junts agraeixo les converses, els consells, les bromes, els bons moments... Ara, ja només pensem en el cap de setmana que volem passar, també plegats, al nostre ventós i estimat Sant Pere Pescador.

I vosaltres... quines experiències heu tingut a l’hora de viatjar amb amics... i els fills? Ens voleu explicar la vostra millor o pitjor experiència?

(Aquest article és la meva col·laboració mensual amb DE TÚ A TÚ) 

“És un regal de la MEVA amiga”

L’Estel està entusiasmada. Des de fa dies que fa dibuixos pels nens de la classe, sobretot per una nena, de qui n'està molt últimament. La tutora ens ha explicat que des de fa unes setmanes, ha sortit el tema que regalar un dibuix als amics té molt valor, perquè vol dir que has pensat en aquell nen i li has fet una cosa pensant que li agradaria. També es va donar el cas que un nen no va acceptar el dibuix que li havia fet un altre nen i ho van comentar a classe i van discutir com havien de reaccionar.

L’altre dia, la Jana, la nena de qui l’Estel n'està tant, li va regalar aquest dibuix. De fet, els regalarà a tots els nens de la classe, però l’Estel està encantada de tenir-lo ja. El té penjat al nostre RACÓ DE LES ARTISTES.

Mireu si n'és de senzill. Amb el seu peu, i dues petites cartolines, ha fet un gall. I és clar, com que són la classe dels pagesos i tenen una granja a l'aula, encara estan més contents. Gràcies Jana, a nosaltres també ens agrada moltíssim!