L'altre dia, a l'autobús , estava dreta al costat d'una parella gran. Uns 75 anys . Ell em va recordar a aquells cavallers alts , amb el seu abric i una bufanda al voltant del coll ( feia fred ) i el cabell absolutament blanc i ben pentinat . Ella mirava per la finestra . De cop li pregunta per la plaça que tenim al costat . "És la plaça de l'Àngel , te'n recordes ? " . Ella assenteix i xiuxiueja: "Sí , sí, és clar " . " Ara estem al carrer on viu la Maria" . "La Maria? " . I mira de nou per la finestra , i tinc la sensació , perquè conec aquests ulls i aquesta mirada, que no recorda qui és la Maria ni la plaça on hem estat abans . I a cada moment , el senyor acaricia la galta de la seva dona . Li posa una mà protectora a l'espatlla . Baixen al cap d'unes parades . Tothom els ajuda perquè no caiguin . Només baixar de l'autobús , la dona li dóna la mà i els dos , s'allunyen molt lentament .
No me'ls vaig treure del cap en tot el dia . Ni ho vaig voler. Pensar en el seu dia a dia , en cada dia a dia de la seva vida i enfrontar-me , de nou, a com algunes malalties ens treuen una cosa tan valuosa com la memòria . Pensar en els durs moments que implica la malaltia i tot l'amor que vaig veure concentrat en aquells gestos . Però com tot i així , sabem instintivament que hem agafar-nos d'aquesta mà . I penso en el meravellós que és tenir sempre aquestes mans . Quan som petits les mans de la mare , del pare , dels germans , oncles ... i més tard , amics , amigues , parelles ... i ara sóc jo la que dono la mà a les petites , pensant en la seguretat que aquest simple i meravellós gest ens dóna a tots .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada