Nou màster a la vista: maloclusió

Des de que sóc mare he fet infinitat de màsters: el dels bolquers, llets en pols, tipus de llitet, cadiretes de cotxe, pneumònies i refredats, enrabiades, gestió d’emocions, càries i pulpotomies... en fi, mirat fredament, cada dia és un màster.

Des d’avui me n’apunto a un de nou. Maloclusió.

Amb les petites tenim un bon seguiment amb el dentista (arran de la pulpotomia de l’Ona que ens va fer veure les estrelles), però a l’escola ens van avisar que la setmana passada feien revisió dental amb els professionals del CAP. Penso que en aquest cas, ja va bé fer una altre revisió, no fos cas que hagués aparegut alguna càries inesperada. Aquestes revisions es fan per prevenir i detectar precoçment possibles alteracions de la salut bucal. Hi valoren aspectes com l’existència de càries, si l’oclusió és correcta, l’estat de les genives i el nivell d’higiene.

Els resultats ens posen en alerta d’un problema que ja ens havien avisat però que ara ja hem de començar actuar. Una de les petites maloclusió greu, mossegada creuada posterior dreta. L’altra, maloclusió lleu, tendència classe molar II. Per la resta, tot bé. Així que hem demanat visita per rebre consells sobre les necessitats del tractament de la maloclusió. De fet, la seva dentista ja ens havia avisat que ens els propers mesos ens hi hauríem de posar.

Doncs res, ja tenim hora. És el primer pas del nou màster. 

Nens intrèpids

Els nens són intrèpids. Per naturalesa. I també, crec, per l’oferta que tenim actualment.

M’explico. La primera vegada que vaig esquiar tenia 29 anys. Mai m’havia atret, però el meu home ho volia provar i ens va enganxar als dos. A ell sempre li ha agradat navegar (feia windsurf i havia arribat a tenir una barqueta) i em va fer pujar per primera vegada a un hobie cat quan en tenia 28, d’anys (l’acabava de conèixer). L’estiu passat va aconseguir fer realitat un somni que feia temps que li anava al darrera, baixar amb canoa per les gorges del Tarn. Jo tenia 42 anys. Mai he patinat sobre gel, perquè els patins i jo no som bons amics. La primera vegada que vaig posar-me un arnés per fer ràpel tenia 17 anys.

Doncs bé, les bessones, amb només 6 anys, ja han fet tot això.

Van calçar-se uns esquís amb tres anys, van navegar amb el seu pare amb una barqueta amb 4 o 5, patinen des de ben petites, i van fer canoa amb 5 anys i mig. Les petites es van posar arnesos fa dos estius per saltar d’arbre en arbre. El tema de la bicicleta va ser impressionant i de cop van passar de seure en la cadireta darrera la nostra bici a seguir-nos amb la seva. Pedalant amb força amb dues rodes. I fa uns dies van veure el seu primer partit de hockey sobre gel i ja les tinc per casa desplaçant-se amb un pal d'escombra i una pilota aixafada. 

Són més intrèpids els nens d’ara que els d’abans? Segurament la resposta és NO. Tenen moltes més oportunitats que potser generacions passades no han tingut tant a l’abast?. M’arriscaria a dir que la resposta en aquest cas és SÍ i NO. Analitzat fredament, penso que són coses que a nosaltres ens agradaven i per tant volem que elles facin i així en podem gaudir en família (aaaggghhh, què fem si finalment no els agrada?), o senzillament coses que volíem fer per provar-ho i fins que elles no fossin una mica més grans no podíem fer, i per això hem esperat. Les nostres són “petites” intrepideses, però tant de bo ens en quedin moltes per descobrir! 

'Tieta Air'

Amb el mes de febrer ha arribat la nostra tradicional 'escapadeta' de parella. Tan vital, tan important, i aquest any, tan necessària per desconectar. Però no us vull parlar de la nostra d’escapada, sinó del que passa quan nosaltres “no hi som”. He volat en moltes companyies i he estat a molts albergs, càmpings i hotels. Però, quan marxem d’escapada-sols, què passa amb les nenes?

No hi ha res com les ofertes de “Tieta Air” (pels despistats, les nenes sempre es queden a casa la meva germana i el meu cunyat… i s’ho passen pipa, ho esperen amb candeletes).

Us ho explico.

  * Amb ‘Tieta Air’ només s’ha de demanar amb temps el cap de setmana que     necessites, perquè té moltes reserves pròpies.

   

   * ‘Tieta Air’ no em posa problemes de dimensions de l’equipatge ni de pes, com d’altres companyies aèries. Les nenes poden portar les maletes que necessiten i no tenen límit d’equipatge de mà en cabina

  

   * ‘Tieta Air’ té una oferta especial en TI sense necessitat de pulsereta. També inclou la pizza per sopar, chupa-chups i xocolata

     

 * El que més m’agrada és que les clientes estan abonades a l’extens programa d’activitats organitzades per ‘Tieta Air’. Anar a comprar, endreçar el menjar un cop arribes a casa, preparar el dinar i el sopar, jugar amb la cosina que arriba amb més ganes de jugar que elles, pel·lícules, teatre, llegir i revisar totes les feines que han fet a l’escola durant el cap de setmana…

         

 * La companyia ‘Tieta Air’ inclou un sistema via Whatsapp que t’envia fotos de les petites i missatges de veu de les teves filles amb preguntes com… “Mama, aneu a sopar a fora  a un restaurant o ja esteu dormint?”.

  * I gràcies al WiFi, ‘Tieta Air’ rep les fotos que nosaltres anem enviant de l’Atomium o del museu del còmic i es dedica a buscar explicacions a Internet perquè elles vegin el que tu estàs visitant.

         Gràcies per tot ‘Tieta Air’!

Les ofertes d’estada amb ‘Tieta Air’ són exclusives i limitades. Així que, em sap greu, però no us hi puc adreçar, i crec que ha esborrat tota la seva presència a Internet.

Ara deixem la broma. Escric aquest article per reivindicar un cop més com n’és d’important poder fer aquestes escapades sols. A vegades són necessàries només unes hores, d’altres es pot allargar més.  Per això són tant importants els germans, cosins, tiets, cunyats, avis i àvies, amics o cangurs que ens deixen aquests espais i ho fan possible. 

Adéu, avi!

Com parlar de la mort amb els nens i com explicar-los aquesta part de la vida.

Era un tema que hi pensàvem sovint, perquè lamentablement, era una qüestió que se’ns apropava de nou. Fa dues setmanes va morir el meu sogre. Les nenes havien viscut el procés degeneratiu de la malaltia que patia, però tot i això, encara l’acompanyaven en les seves passejadetes (cada cop més curtes) en cadira de rodes. Van viure com l’avi anava al Casal, i com elles, pintava i li explicaven contes. “Va a l’escola com nosaltres, deien”. En els últims mesos l’anaven a veure a la residència on estava. Però en qüestió de dies es va empiocar i es va apagar.

A les nenes els hi vam dir d’entrada, només saber-ho. Però com entenen el concepte de “morir”?. La reacció de cada una d’elles va ser diferent. Una es va quedar pensativa, i durant tota la tarda va estar molt callada. La seva germana no va parar de fer preguntes. “I ara què li passarà?”. “Ja no estarà a la residència?”. “I on estarà?”. Vaig intentar respondre totes les seves preguntes amb un llenguatge que pogués entendre. Això era un diumenge a la nit. Vam decidir que elles seguirien el seu horari habitual d’escola i els hi estalviaríem tot el que significa tanatori i cerimònies. Però això sí, respondríem a totes les preguntes que ens fessin. I això vam fer. Hem explicat molt que tots estem tristos, hem parlat de caixes de fusta, de cotxes per portar l’avi al cementiri, del concepte mai més... hem parlat de tot. Ara fa uns dies que no pregunten tant, però tornarà a sortir més endavant. Segur. I continuarem responent preguntes.

Les preguntes de les petites són clares i concises. I te n’adones, que som els grans que a vegades no ho sabem explicar gaire bé. Perquè elles no fan les preguntes habituals. Per sort, en els seus dibuixos de l’endemà, l’avi sempre surt rient. Així que ens quedem amb aquest record.