A l’abril del 2008 ens trobàvem en una mena de punt mort. Volíem canviar de pis, però per anar a viure a Strasbourg. O potser ens compràvem una autocaravana i marxàvem dos anys a viatjar. O ens decidíem i anàvem a buscar un fill.
La veritat és que no ho teníem massa clar. Fins i tot en broma (no sé perquè ho dic això, perquè no era en broma), la filla d’uns amics va fer de mà innocent per veure si podíem col·locar totes aquestes idees en ordre. Ho vam fer dues vegades, i en totes dues ocasions, el tema fills era l’últim de la llista. I ves per on... va ser el primer.
Davant d’aquestes incerteses, les vam utilitzar per anunciar a la família que esperàvem bessons. Els hi vam dir que ens havíem hipotecat, i de quina manera!. Tots van caure. El pas següent era preguntar-los si volien veure el mapa de la nostra hipoteca i els hi ensenyàvem l’ecografia. “Veieu la taqueta?”. “I alguns responien... n’hi ha dues!”. Sí, sí... dues taquetes. Són bessons. Va ser la bogeria de la família (suposo perquè la meitat ja donaven per fet –donàvem, m’hi incloc-, que això dels fills no feia per nosaltres). Poc podíem imaginar que la “brometa” de la hipoteca seria ab-so-lu-ta-ment premonitòria.
Ben aviat vam descobrir que la invasió twin es basa en el negoci twin. Cotxets dobles, bressolets, llitets, cadiretes pel cotxe, hamaques... però no només això, sinó que cada un d’aquestes operacions requereix el seu màster corresponent.
És fascinant veure la quantitat de coses inútils que es poden arribar a vendre a uns pares embarassats. M’agrada pensar que el fet d’esperar bessones ens va fer tocar de peus a terra en moltes coses i adonar-nos-en que n’havíem de relativitzar moltes altres.
La veritat és que no ho teníem massa clar. Fins i tot en broma (no sé perquè ho dic això, perquè no era en broma), la filla d’uns amics va fer de mà innocent per veure si podíem col·locar totes aquestes idees en ordre. Ho vam fer dues vegades, i en totes dues ocasions, el tema fills era l’últim de la llista. I ves per on... va ser el primer.
Davant d’aquestes incerteses, les vam utilitzar per anunciar a la família que esperàvem bessons. Els hi vam dir que ens havíem hipotecat, i de quina manera!. Tots van caure. El pas següent era preguntar-los si volien veure el mapa de la nostra hipoteca i els hi ensenyàvem l’ecografia. “Veieu la taqueta?”. “I alguns responien... n’hi ha dues!”. Sí, sí... dues taquetes. Són bessons. Va ser la bogeria de la família (suposo perquè la meitat ja donaven per fet –donàvem, m’hi incloc-, que això dels fills no feia per nosaltres). Poc podíem imaginar que la “brometa” de la hipoteca seria ab-so-lu-ta-ment premonitòria.
Ben aviat vam descobrir que la invasió twin es basa en el negoci twin. Cotxets dobles, bressolets, llitets, cadiretes pel cotxe, hamaques... però no només això, sinó que cada un d’aquestes operacions requereix el seu màster corresponent.
És fascinant veure la quantitat de coses inútils que es poden arribar a vendre a uns pares embarassats. M’agrada pensar que el fet d’esperar bessones ens va fer tocar de peus a terra en moltes coses i adonar-nos-en que n’havíem de relativitzar moltes altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada