Recupero el relat cronològic de la invasió i penso en aquelles pors paralitzadores dels primers dies. Aquells dies en què tot és nou. Recordo el moment d’arribar a casa. Amb un viatge des de l'hospital -cinc minuts, us ho juro- que es va fer etern. Amb nervis, però amb el dinar fet (que per aquestes coses la meva mare és molt pràctica i ja s’imaginava que no teníem res a la nevera ni ganes de cuinar res). Descarregar-ho tot i situar-nos de nou. Va ser com si haguéssim fet una mudança. Era com un pis nou.
Ara ho recordo tot enmig d’una boirina. El patiment perquè no em pujava la llet. El patiment per pensar si me’n sortiria de donar el pit a les nenes. M’havien fet cesària... tot i que em trobava prou bé, em costava aguantar el pes de les petites. Recordo especialment la por que teníem (els dos), de trepitjar-les, d’aixafar-les a la nit, al nostre llit. Dormien en els bressolets a la nostra habitació, però sovint s’adormien en braços amb nosaltres. A vegades m’havia adormit amb ella al braç esquerre. De sobte em despertava ...i no hi era! M’agafava un sobresalt i despertava al meu home: “Jordi, on és la nena?”. Em mirava sorprès: “Tranquil·la, l’he posada al bressolet”. El co-llit amb dos bebès té alguns inconvenients... Recordo que m’obsessionava pensar si menjaven prou o no... si dormien massa o massa poc. Si les abrigava massa o si anaven massa a la fresca. Estava tant cansada que tenia por d'adormir-me i que una nena em caigués.
Però això van ser només els primers dies. Suposo que és el peatge de ser mare per primera vegada i que de cop, siguin dues criatures. Després, poc a poc, tot pren la seva mesura, i crec que vam ser capaços d’aplicar el sentit comú, que sovint sembla que no està prou valorat. Cada cosa al seu temps. Són d’aquelles pors que observades des del privilegiat pas del temps, et fan pensar com i quant n’has après i sobretot, quantes coses t’han ensenyat els teus fills.
