Reflexions en veu alta. Conferència de Carlos González

Dissabte vaig estar en una conferència del pediatra Carlos González. Coneixia el seus llibres i articles, però personalment no l’havia escoltat mai. Us deixo algunes de les seves reflexions, moltes d'elles amb el seu particular toc d'humor...

“Si el nen plora de gana, li dones de menjar i deixa de plorar. Si el nen plora perquè té dolor, li dones Dalsy i deixa de plorar. Si el nen plora perquè vol que l’agafis en braços, l’agafes i deixa de plorar. Per què només en el tercer cas ens diuen que els malcriem?”.

“Hi ha coses que no es tracta d’aprenentatge, sinó de processos maduratius. Aprendre és quan algú t’ho ensenya i tu ho has d’estudiar. No funciona amb el caminar, el parlar o anar al lavabo. Tots els nens, més o menys, ho faran a la mateixa edat”.

“Perquè volem nens independents amb 6/9/12 mesos, 1/2/3 anys?. Els nens, si els deixem sols a aquesta edat, es moririen. Els nens tarden moltíssims anys en ser independents”.

“El vincle afectiu és una necessitat primària de l’ésser humà. Els nens ens volen perquè ens estimen amb bogeria. Els nens no ens busquen per interès, perquè els donem menjar o perquè els hi podem comprar joguines. És amor pur i desinteressat”.

“La gelosia és part indispensable de l’amor. Es produeixen perquè la relació afectiva és una part molt important de la nostra vida. Els nens tindran gelos de la tele, del mòbil, de qualsevol desconegut que acapari la nostra atenció. No pot permetre que tu et distreguis per parlar amb una altre persona”.

“Si els nens ploren és perquè pateixen. No creieu que ploren per manipular-vos. Saben perfectament  que és més fàcil manipular-vos si riuen. No hi ha cap nen que no aconsegueixi alguna cosa per les bones” (à Carlos González no dóna cap sentit pejoratiu al verb “manipular” aplicat en aquest sentit)

“Es tracta de fer-li cas. No de donar-li tot el que demana. Fer cas també és respondre, encara que sigui no”.

“Quan un nen de dos anys es desperta a la nit, no vol ni una bici, ni un gelat, ni un regal. Et vol a tu. Només a tu”.

Tres hores de conferència després, te n’adones que bona part de les coses que explica Carlos González són obvietats. Que ningú ho entengui malament, ni com un despreci. Al contrari. El que vull dir és que són coses òbvies, o si més no, a mi m’ho semblen. Però suposo que des del moment que algú les explica d’una manera tan planera i tan senzilla, és que no ho deuen ser per a tothom. Vull pensar que és sentit comú, instint, seny. Digueu-ne com vulgueu. Nosaltres no hem seguit cap "mètode". No vaig llegir cap dels llibres de capçalera habituals quan estava embarassada. Parlant-ne després amb d’altres mares, també te n’adones que hi ha coses que amb bessons, no es poden aplicar de la mateixa manera. Així que vam seguir l’instint. Hi ha hagut vegades que les hem deixat plorar, d’altres que han dormit amb nosaltres. Les hem portat molt a coll, però de ben petites han sabut que les dues alhora no podia ser. Estic convençuda, que cada casa és un mètode i que del que es tracta és que funcioni a cada nucli familiar. 

(Gràcies al grup Barberà creix, Lactància i Criança, que van ser els encarregats de la conferència.Gràcies Verònica)