La situació és el següent:
La meva mare els hi explica el conte de la Blancaneus (oi que no us estranya que fos precisament aquest?).
Estel: Mira iaia, la bruixa té una berruga al nas molt gran
Iaia: Ui, sí! Quina berruga més gran!
Estel: la mama també té una berruga (tinc una petita berruga en un dels cantons del nas)
Iaia: Ja, però la mama no és una bruixa.
Ona: A vegades sí!
(silenci. No sé si posar-me a riure o plorar. La veritat és que em costa aguantar-me i no explotar de riure)
Després d’això, ja pots intentar explicar que les tres juguem a interpretar el conte de la Blancaneus. Cada vegada ens intercanviem els papers. Un dia una fa de Blancaneus, l’altre de caçador, de bruixa o de príncep. És igual, ja puc intentar explicar-ho, perquè sona a justificació, després que la teva filla acaba de dir tota convençuda que a vegades la seva mare és una bruixa.
Al marge de l’anècdota, és d’aquelles situacions que sempre has sentit a dir. “A partir d’ara, depèn de quines coses ja no es poden dir davant dels nens, perquè ho expliquen tot!”. Ara ja ho sabeu, a vegades... sóc una bruixa. Però de les bones, eh?
jojojo, que bo!
ResponEliminaM'ha fet recordar una vegada, quan la meva germana era molt petita, li va dir a una noia a la platja 't'assembles a una amiga de l'Anna, que és més lletja!!' glups. I el cas és que era ben cert! :D
Petons!
Anna
Jajajaja. Tu tranquila, reina. Pel que m´han dit darrerament, les bruixes movem el mon!!...hauré d´aconseguir-me una berruga.
ResponElimina